Al Club de Lectura de Còmic de la Biblioteca de Torroella, conduït per David Hernández, hem llegit la novel·la gràfica Herba, de l’artista coreana Keum Suk Gendry-Kim. L’argument explica la història verídica de Lee Ok-Sun, des de la seva infantesa fins a la seva vellesa. Igual que d’altres dones com ella, va passar els últims anys de la seva vida exigint responsabilitats al govern japonès per haver-les forçat i convertit en esclaves sexuals durant el període d’invasió i colonització de Corea per part del Japó.
El títol Herba fa referència a la resiliència de la protagonista com a supervivent en l’ambient tan hostil de pobresa i sordidesa posteriors al final de l’ocupació japonesa, alhora que també simbolitza la de les altres dones coreanes que com ella van ser esclaves sexuals o dones de conhort, tal com eufemísticament les anomenaven les tropes japoneses, mentre no van cessar d’abusar d’elles durant tot el període de l’ocupació.
Al final del llibre, fet i editat en record de totes les dones que van patir la mateixa història de la dona protagonista, hi ha la il·lustració de l’escultura Statue of a girl of peace, que fa un temps vaig poder veure al Museu de l’Art Prohibit de Barcelona, poc abans que el tanquessin. Obra de Kim Eun-Sung i Kim Seo-Kyung, artistes i activistes coreans, va ser censurada al Japó. Finalment la va comprar Tatxo Benet per al seu museu, on va ser exposada.
L’escultura es trobava al centre d’una sala del museu, on no hi havia cap més obra, volent destacar i significar així tot el respecte que mereixia i representava. Al mateix espai expositiu, hi havia l’explicació de cadascun dels detalls continguts en l’escultura, la d’una dona molt jove amb la següent introducció: «L’obra representa les noies i dones coreanes segrestades per l’Exèrcit japonès i forçades a convertir-se en esclaves sexuals durant la Segona Guerra Mundial». Com a elements importants a tenir presents, els cabells, els punys tancats, l’ocell, els talons aixecats, l’ombra, la papallona blanca i la cadira buida.
Els cabells mal tallats com a record de com les víctimes van ser segrestades i allunyades del seu entorn familiar en contra de la seva voluntat. Els punys tancats com a mostra de la ràbia i la impotència de les dones. L’ocell en tant que símbol de la pau, la llibertat i el seu posterior alliberament. Els talons aixecats com una referència a la vida inestable de les víctimes supervivents. L’ombra com a representació de la dona ja gran enmig de les dificultats tan dures posteriors a la guerra. La papallona blanca com a esperança de ser reconeguda ella i totes les altres com ella i de veure sol·licitat el perdó de part dels responsables del seu patiment. Per últim, la cadira buida volia fer saber al visitant que hi podia seure i identificar-se així amb les diferents víctimes i el seu dolor.
Anteriorment a Herba vam llegir al mateix club de lectura la novel·la gràfica Persèpolis, de Marjane Satrapi. Es tracta d’una obra clàssica dins del món del còmic que explica la història de la revolució iraniana a través de la vida d’una adolescent. Les dues autores tenen en comú un llenguatge gràfic molt expressiu a través del traç en blanc i negre, que torna molt més expressives i visibles històries de dones en èpoques ben fosques per a elles.
