A cada generació ens passa que ens creiem més llestos que les anteriors. Mirem enrere i ens sembla mentida que tanta gent s’empassés segons quines coses, que seguís segons quins personatges, que posés els diners en negocis de pa xucat amb oli o que acceptés injustícies que ara ens fan posar les mans al cap. Però és clar, nosaltres mirem el partit quan ja sabem el resultat, i així és fàcil fer el saberut.
El problema és que, quan les coses passen seriosament, no venen amb un cartell que digui, “Al tanto! això ja ho heu fet abans.” Les bombolles es presenten com oportunitats úniques, els autoritarismes entren per la porta amb posat de feina feta, l’odi es disfressa de defensa pròpia i les noves tecnologies arriben embolicades amb paper lluent.
La història no es repeteix mai igual, però hi ha maneres de fer que tornen amb una puntualitat que preocupa, perquè la por, l’ambició, les ganes d’anar amb el ramat, la necessitat de trobar culpables i l’enlluernament pels remeis fàcils reapareixen una vegada i una altra.
Les bombolles econòmiques en són un bon exemple. Al segle XVII, als Països Baixos, hi va haver la febre de les tulipes, i alguns bulbs es van arribar a pagar a preus de despropòsit perquè tothom pensava que l’endemà encara valdrien més. El bulb era el que era, però la gent hi veia futur, calé fàcil i una oportunitat que no es podia deixar passar, fins que un dia ningú no en va voler pagar tant. I quan s’acaba la música, ja se sap, tothom busca cadira.
Després n’han vingut moltes més, les eufòries del tren al segle XIX, les promeses del totxo, les preferents, la bombolla immobiliària, les criptomonedes, els NFT, paraules noves per una música de sempre. Hi ha cops que la novetat és real, sí, i el tren va canviar el món igual que ho va fer Internet, però una cosa pot ser útil i al mateix temps arrossegar una confiança exagerada. Potser això és el que costa més d’acceptar, que canvien les formes però no gaire els mecanismes de fons.
Amb la tecnologia passa el mateix. La impremta havia de fer córrer el coneixement, i ho va fer, però també va escampar papers incendiaris; la ràdio havia d’educar les masses, però també va servir per fer propaganda, i les xarxes socials havien de connectar la humanitat, però han acabat convertint una part de la conversa pública en una plaça plena de crits, vanitat i mala llet. Ara la intel·ligència artificial promet una nova revolució, segur que sí, però una eina nova no arregla una societat, només fa més visibles les nostres virtuts i les nostres misèries.
També es repeteix el mecanisme de l’home fort. Quan una societat està cansada, quan les institucions van amb peus de plom i quan la gent té por de perdre el poc que té, apareix algú que promet ordre i remeis nets i ràpids. Com quan Juli Cèsar va aparèixer en una República romana plena de tensions, i Napoleó després d’una Revolució Francesa que havia promès llibertat, igualtat i fraternitat però que havia deixat cansament, violència i incertesa; en aquell moment, l’ordre va semblar més llaminer que discutir.
El segle XX ens ho va ensenyar amb cruesa, com Mussolini aprofitant la frustració italiana d’entreguerres, la por al comunisme, la crisi i el descrèdit del parlamentarisme; i amb Hitler creixent sobre la crisi de la República de Weimar, alimentat pel ressentiment de Versalles, la inestabilitat econòmica i política, l’ús hàbil de la propaganda i del temor al comunisme. El relat era senzill i per això mateix s’escoltava, el país humiliat, els polítics inútils, els enemics a dins i la promesa d’una mà forta. Altre cop la música antiga, però que encara troba orelles.
I no cal anar gaire lluny per veure-ho. Aquest present nostre té el mateix aire conegut, amb democràcies que es van esquerdant des de dins, dirigents que fan de la simplificació un programa de govern i guerres que fa quatre dies semblaven impensables. La immigració és un fet real i difícil de governar, toca l’habitatge, la feina, l’escola i els serveis públics, però massa sovint es converteix en una resposta fàcil per explicar mals que venen de molt més lluny.
I amb això, torna també la necessitat de trobar un cap de turc. Durant la pesta negra, moltes comunitats jueves europees van ser acusades d’enverinar pous, una manera de posar cara a una desgràcia que ningú no sabia explicar. En temps de crisi es culpa l’estranger, la minoria, el dissident, el pobre, qualsevol colla prou visible i prou feble, perquè la propaganda no sempre inventa l’odi, sovint el troba a mig fer, l’alimenta i l’envia cap on convé. Canvia el lloc, canvia la llengua, i de nou, la maniobra és ben coneguda.
Un altre bucle és el de les guerres que semblaven impossibles. Després de la Primera Guerra Mundial, molts van parlar de la guerra que havia d’acabar amb totes les guerres, però vint anys després Europa tornava a cremar, perquè recordar no sempre és entendre. Uns recorden el patiment, altres la humiliació, uns volen evitar la guerra i altres volen revenja.
També hi ha el bucle ambiental, potser el més incòmode perquè ens toca de ple. A Mesopotàmia, la salinització dels camps va arruïnar terres durant segles. Ara nosaltres tenim dades, satèl·lits i advertiments constants sobre el canvi climàtic, però continuem actuant com si el problema encara anés per llarg. Saber més no sempre vol dir reaccionar amb conseqüència.
En gairebé tots aquests casos hi ha algú que avisa abans d’hora. Cassandra, la princesa troiana condemnada a veure el futur i a no ser creguda, encara serveix avui per explicar aquesta mena d’avisos que ningú vol escoltar, i la història és plena de Cassandres que van parlar de guerres, pandèmies i col·lapses abans que fossin evidents. Prevenir és car i llueix poc, perquè si actues i el desastre no arriba, molts diuen que no n’hi havia per tant, però si no actues i arriba, tothom pregunta com pot ser que ningú no fes res. La covid-19 ho va mostrar prou bé, i passa el mateix amb el clima, l’habitatge o la necessitat de posar ordre a la tecnologia, perquè els senyals acostumen a aparèixer abans que la crisi rebenti, però mentre encara es pot anar tirant sempre trobem una excusa per deixar les decisions difícils per a demà.
D’aquí a cinquanta anys, segur que algú mirarà el nostre present amb la mateixa sorpresa amb què nosaltres mirem altres èpoques. Es preguntarà com podíem regalar tantes dades personals a empreses privades amb aquella alegria, com vam arribar a creure que créixer sense aturador no tindria conseqüències, o com vam confondre estar sempre connectats amb saber més bé què passava. I potser aquí tindrem la lliçó més incòmoda, que nosaltres tampoc no vam saber veure gaire bé el bucle que teníem al davant.
