Pere Casaldàliga, un bisbe català al Mato Grosso

Quan pensem en un bisbe –cosa ben infreqüent en els temps laics que corren– la primera imatge que ens ve al cap és la d’un home d’edat avançada i posat generalment greu tocat amb una mitra, sostenint un bàcul pastoral i vestint la roba pontifical pròpia del seu alt càrrec dins la jerarquia de l’Església catòlica. Quan pensem en Pere Casaldàliga, que ens deixà el passat 8 d’agost, no és aquesta la imatge que ens ve a la ment. Casaldàliga era un bisbe ben atípic, i no sols pel seu aspecte extern. També ho era pel seu capteniment.

Si no ho heu fet encara, llegiu la biografia d’aquest religiós i escriptor bagenc. Es titula Descalç sobre la terra vermella i la redactà Francesc Escribano ja fa alguns anys. O, si més no, veieu la pel·lícula basada en l’obra suara esmentada. Us commourà encara que no sigueu creients. Personalment, la tasca del bisbe Casaldàliga al Brasil m’ha atret des de fa temps. És admirable i em recorda força la que dugueren a terme, durant el segle XVIII, els jesuïtes espanyols a les reduccions del Paraguai, i que evoca un film extraordinari, La misión (1986), protagonitzat en els dos papers principals per dos grans actors, Robert de Niro i Jeremy Irons. Una pel·lícula amb un començament espectacular a les cascades de l’Iguazú, on els missioners volien dur la fe cristiana, i una banda musical que fa posar la pell de gallina.

Els jesuïtes defensaven els indígenes guaranís dels colonitzadors portuguesos. No sols els evangelitzaven i els ensenyaven la llengua castellana –un antropòleg actual parlaria d’aculturació. També els instruïen en el conreu de la terra i l’artesania, i fins i tot els ensenyaven a tocar instruments musicals. A més a més, els protegien dels esclavistes. Per bé que l’esclavatge dels amerindis era prohibit per les lleis d’Índies, en aquells remots indrets se seguia practicant.

Dos segles més tard, Pere Casaldàliga s’enfrontà als fazendeiros del Mato Grosso, un regió immensa i remota, per defensar els drets dels més desfavorits, els indígenes i els camperols pobres. Per aquest motiu rebé moltes amenaces de mort, avisos del Vaticà (que sempre va veure amb mals ulls la seva vinculació amb la Teologia de l’Alliberament). Dos col·laboradors de Casaldàliga foren assassinats. Tot i això, el bisbe bagenc no abandonà en cap moment la seva lluita a favor dels més febles, la defensa dels pobles indígenes.

Als 84 anys, malalt de Parkinson, per pressions de la policia federal Casaldàliga abandonà la seva humil llar a Sao Félix de Aragoaia i es retirà a un domicili desconegut. Nascut a Balsareny el 1928, Casaldàliga arribà al Brasil el 1968, amb quaranta anys i com a missioner. Morí en un hospital de Sao Paulo el passat 8 d’agost. Tenia 92 anys. No havia tornat cap vegada a la seva terra natal.

És molt fàcil predicar amor al proïsme quan es viu en un palau episcopal o en un àtic urbà de més de cent metres quadrats, amb xofer, cobrant un sou de l’estat, no pagant IBI i gaudint d’altres prebendes, com fan alguns bisbes de la Conferencia Episcopal Española. Però fer el que va fer Casaldàliga no ho fa qualsevol. Aquest religiós català, claretià, era un home valent (plantà cara a la dictadura militar i als fazendeiros), ple de valors en una època en què els valors no abunden gaire, abnegat, humil, i, per damunt de tot, un bon cristià. Un heroi discret, tot i que a ell no li hauria agradat aquesta definició.

Hélder Camara, arquebisbe catòlic brasiler mort el 1999, es posicionà a favor dels pobres de les grans urbs brasileres, que són multitud. Qui no ha sentit parlar de les favelas? Qui no n’ha vist imatges? Casaldàliga maldà per treure de la misèria i l’analfabetisme milers de camperols de la seva vasta diòcesi a les portes de l’Amazònia. Hélder Camara escriví: Quan dono menjar als pobres em diuen sant. Quan pregunto per què són pobres em diuen comunista. Sàvies paraules (i indignants, per a alguns). El bisbe català devia somriure amb una certa amargura quan llegia aquestes dues frases del seu col·lega brasiler.

En aquest món no tot és corrupció i maldat, com afirmen els més pessimistes i hom podria deduir de les notícies que llegim cada dia a la premsa o sentim a la ràdio i a la petita pantalla. Tot sovint apareixen persones que ens fan creure que encara resta molta bondat en el cor d’alguns humans. Persones que pensen més en els altres que no pas en elles mateixes. Que fins i tot arrisquen la seva vida per ajudar els altres. Que es comprometen amb la justícia i la defensa dels més desvalguts.

Pere Casaldàliga era una d’aquestes persones. Que descansi en pau el bisbe del poble.