Crisi de civilització I

Primera part: La Gran Transformació

La noció de crisi de civilització s’ha divulgat i popularitzat en els últims temps sense que sovint es defineixi o expliqui. Cal matisar que es tracta de la crisi de la civilització capitalista i que afecta el conjunt de coneixements i costums que constitueix el que sol definir-se com a civilització. Els seus trets centrals són: la crisi ecològica, la globalització i l’homogeneïtzació cultural sota la forma d’occidentalització del món. 

Els límits de la política

Sens dubte, una de les interpretacions dominants de la crisi econòmica ha estat la que apunta cap a la colonització de la política per l’economia i el consegüent segrest de la democràcia per una tecnocràcia més interessada a mantenir els privilegis de les classes acomodades que a treballar en benefici de l’interès general o del comú.

Altres opinions són encara més contundents en dir que el capital ha acabat per devorar l’Estat i als seus mansos, edulcorats i burocratitzats partits polítics i, de retruc, el poder dels ciutadans ha quedat anul·lat. La democràcia (representativa, formal, institucional), principal aportació d’Occident, s’ha convertit, diuen, en mera il·lusió.

Llavors, s’ha tornat impossible, mitjançant la via electoral, aconseguir els canvis profunds que el món requereix amb urgència i que han de superar dues limitants supremes de la modernitat: la major desigualtat social de què es tingui memòria i el major desequilibri ecològic a escala planetària.

Si acceptem aquesta tesi, aleshores es requereix una gran transformació civilitzatòria o una gran transició com en diuen altres.

Això suposa un qüestionament radical i profund dels principals bastions de la civilització moderna i industrial: el petroli, el capitalisme, la ciència, els partits polítics, els bancs, les corporacions, la democràcia representativa, el consumisme.  

Del desenvolupament sostenible a “la Gran Transformació”

Tot i els intents de posar límits al creixement amb el que s’ha denominat “desenvolupament sostenible”, amb millor innovació tecnològica, mercats de carboni i tot el que coneixem, aquest moviment no sembla que sigui la solució.

Quin és, llavors, el camí per a una transformació social a l’altura de les circumstàncies? La via, que guanya cada vegada més adeptes a tot el món, és la construcció del poder social o ciutadà, mitjançant l’organització en territoris concrets. Això vol dir prendre el control dels processos econòmics, ecològics, polítics, financers, educatius, de vigilància i de comunicació, en escales on sigui possible. I això pot ser una llar, un conjunt de llars, una comunitat rural, una mansana (illa de cases) o un barri urbà, un edifici, un municipi sencer, una regió o una colònia. 

A tot això se li comença a dir pensament impolític (vegeu el meu darrer article), i que A. Galindo-Hervás (2015) des d’Europa situa en filòsofs com G. Agamben, R. Esposito, Jean Luc Nancy i A. Badiou, i especialment d’una simfonia d’autors llatinoamericans: O. Fals-Borda, L. Boff, AA Maya, E. Leff, A. Escobar, E. Dussel, etc.

Per què l’Amèrica Llatina? Per la senzilla raó que en aquesta regió del món ocorren els experiments societaris més avançats del planeta, bona part induïts per les recents rebel·lions indígenes i el seu vigor demogràfic, de tal manera que el pensament és reflex d’inèdits processos civilitzatoris i aquests es nodreixen al seu torn d’originals reflexions teòriques. 

A Mèxic, durant les últimes tres o quatre dècades,p s’han anat construint innovadors projectes locals i regionals en les seves zones rurals. Es parla de més de mil projectes innovadors en només cinc estats (Oaxaca, Chiapas, Quintana Rosego, Pobla i Michoacán), incloent els cargols zapatistes, les nombroses cooperatives indígenes de cafè orgànic i múltiples casos d’autogestió comunitària. 

“Buen vivir” (1)

El Buen vivir o Vivir Bien és una reivindicació i proposta dels pobles indígenes de Sud-Amèrica que planteja la possibilitat de viure d’una manera harmònica amb la natura, entre les persones i portant una vida en comunitat. És una reivindicació d’una manera de vida diferent de la “occidental” que proposa el creixement econòmic sigui com sigui, que arrasa amb la pachamama (Madre tierra) i porta l’ésser humà a convertir-se en un productor/consumidor allunyat dels ritmes naturals de la vida; també és una proposta perquè té fonament filosòfic, pràctic, experiencial, històric, social i polític, per la qual cosa ha esdevingut una alternativa, una oportunitat per canviar el model depredador de “malviure”.

Buen vivir és una traducció de les paraules indígenes Sumak Kawsay (en quítxua de l’Equador) – Suma Qamaña (en aimara de Bolívia). 

Sumak Kawsay va ser creat en la dècada de 1990 com a proposta política i cultural de les organitzacions socialistes-indigenistes. Tracta de la implementació d’un socialisme independent de l’ europeu i occidental i que en canvi s’inspira més en el pensament i l’estil de vida comunitària i ancestral de les ètnies quítxues. Existeixen nocions semblants a altres pobles indígenes, com els maputxe (Xile), els guaranís de Bolívia i del Paraguai, els achuar de l’Amazònia equatoriana i també en la tradició maia (Guatemala), i a Chiapas (Mèxic) i entre els Kuna (Panamà), etc.  

En la primera dècada del segle XXI el Buen vivir s’ha incorporat a la Constitució de l’Equador (2008) i a la Constitució de l’Estat Plurinacional de Bolívia (2009).

“Pluriverso” (2)

L’exploració d’alternatives al desenvolupament ja troba una expressió concreta en una gran panòplia de conceptes i pràctiques noves o reemergents com ara el Buen Vivir, el decreixement, el Swaraj ecològic, els feminismes radicals de diversos caràcters, l’Ubuntu, la reivindicació de béns comunals, l’economia solidària i la sobirania alimentària i energètica, i molts d’altres. 

La noció de “pluriverso” qüestiona la «universalitat» pròpia de la modernitat eurocèntrica. Com dirien els zapatistes de Chiapas, el plurivers representa «un món on hi caben molts mons»: un món on tots els mons conviuen amb respecte i dignitat, sense que cap visqui a costa dels altres.

Tots aquests projectes es basen en el poder ciutadà sobre els territoris i en els processos de producció i comercialització, però també en la democràcia participativa, l’autogestió i autodefensa, la creació de bancs locals i regionals, les ràdios comunitàries, la dignificació de les dones, i darrerament la reconversió cap a fonts alternatives d’energia solar. Amb diferents graus d’integralitat i d’èxit, i abastant diverses escales, aquests projectes d’alteritat civilitzatòria avancen construint en regions i territoris, un món sense capitalisme, partits polítics, bancs estatals i empreses, i posant en pràctica una ciència que respecta i dialoga amb els seus propis sabers. Són les illes o bombolles d’una nova civilització. Les expressions d’una transformació silenciosa.

Jaume Sató i Geli

  1. Hi ha diversos llibres sobre el tema. Un exemple és: “Buen Vivir (Sumak Kawsay)” de Atawalpa Oviedo Freire, 2019, que va per la seva 5ª edició. 

  2. Pluriverso: Un diccionario del postdesarrollo” (Ed. Icaria 2019) és un llibre que reconeix un centenar d’assaigs sobre les alternatives transformadores al model actual de desenvolupament.