Fins no fa gaire no sabia res de Fritz Haber. El nom no em deia res, no l’havia situat mai entre els grans científics del segle XX i, si m’haguessin preguntat per ell, hauria quedat en blanc. Però un dia vaig llegir un article, que el presentava amb una frase que destacava “Un home que havia ajudat a salvar la humanitat de la fam i que, alhora, havia estat vinculat a la mort de milions de persones”.
A partir d’aquí, vaig començar a estirar el fil. I el que va aparèixer no va ser una vida fàcil d’explicar ni gaire confortable, sinó la d’un home de talent i de mal encaix, atrapat dins les contradiccions del seu temps.
Fritz Haber va néixer el 1868 a Breslau, una ciutat que aleshores formava part de Prússia i que avui coneixem com Wroclaw, a Polònia. Venia d’una família jueva benestant dedicada al comerç, i des de jove es va decantar per la química. Es va formar en diverses universitats alemanyes i aviat va anar a parar al món acadèmic, on es va especialitzar en química física i electroquímica. Més enllà del laboratori, tenia també un cap molt pràctic, molt orientat a trobar aplicacions reals per al coneixement científic.
I aquí comença la seva aportació més coneguda. A principis del segle XX, tenien un enorme problema, cada vegada hi havia més boques per alimentar i els camps no podien donar gaire més de si amb els adobs naturals de sempre. El món depenia dels nitrats minerals i del guano, però aquell recurs era limitat i començava a quedar clar que no n’hi hauria prou per a tothom.
I Haber va trobar la manera de resoldre aquell maldecap fent reaccionar nitrogen, un element que tenim pertot arreu, amb hidrogen per obtenir amoníac, la base dels adobs sintètics. Dit d’aquesta manera sembla senzill, però era una gesta científica enorme, perquè exigia pressions i temperatures altíssimes i una gran precisió. Després, Carl Bosch i la companyia BASF van convertir aquella descoberta en un procés industrial capaç de produir amoníac en grans quantitats. D’aquella suma de química i enginyeria en va sortir el procés Haber-Bosch, una de les grans revolucions silencioses del segle XX. Va permetre fabricar fertilitzants sintètics a gran escala, transformar l’agricultura mundial i alimentar una part molt gran de la població moderna. Per aquesta aportació, Haber va rebre el Premi Nobel de Química el 1918.
Però a partir d’aquí la biografia de Haber es torna més difícil d’explicar.
Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, el bloqueig naval aliat dificultava l’accés d’Alemanya als nitrats naturals necessaris per fabricar explosius. El procés Haber-Bosch va permetre mantenir la producció de compostos nitrogenats i sostenir l’esforç bèl·lic alemany.
Haber, a més, no es va quedar al marge d’aquesta segona via. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, la seva lleialtat no va vacil·lar. Se li atribueix una frase que resumeix molt bé aquella manera de pensar, “en temps de pau, un científic pertany al món; en temps de guerra, al seu país”. Aquella frase anava més enllà de l’ocurrència brillant i sonava com una renúncia prou clara a qualsevol límit universal de la ciència. A partir d’aquí va entrar al servei del Ministeri de Guerra alemany i va participar directament en el desenvolupament d’armes químiques.
Defensava l’ús de gasos tòxics com una manera d’obtenir avantatge militar, i el 22 d’abril de 1915, a la segona batalla d’Ypres, les forces alemanyes van alliberar gas clor sobre les línies aliades. Aquell atac, considerat el primer gran ús de gas a gran escala al front occidental, va marcar un abans i un després en la manera de fer la guerra.
En aquell moment, la vida personal de Haber també passava per un tràngol important. La seva esposa, Clara Immerwahr, era química i havia estat una de les primeres dones alemanyes a doctorar-se en aquesta disciplina, mirava la ciència d’una manera molt diferent i no acceptava que es posés al servei de la guerra. Pocs dies després de l’atac d’Ypres, Clara es va suïcidar amb la pistola militar de Haber al jardí de casa seva. L’endemà, ell va marxar de nou cap al front.
Després de la guerra, Haber va continuar sent una figura rellevant dins la ciència alemanya i va dirigir el Kaiser-Wilhelm-Institut de Berlín, un dels grans centres de recerca del país. També va participar en projectes relacionats amb productes de desinfecció i control de plagues basats en cianur d’hidrogen. Aquestes recerques s’inscrivien en un àmbit químic i industrial que, anys més tard i ja després de la seva mort, desembocaria en el desenvolupament i l’ús criminal del Zyklon B per part del règim nazi a les cambres d’extermini. Haber no en va ser l’inventor ni va arribar a tenir cap relació amb aquell ús, però aquesta ombra posterior afegeix una altra capa tràgica a la seva biografia.
La seva vida va fer un altre sotragada amb l’arribada del nazisme. Malgrat haver-se convertit al luteranisme i haver estat profundament identificat amb l’Estat alemany, el règim nazi el continuava considerant jueu per origen, i el 1933 va abandonar Alemanya. Va morir el gener de 1934, a Basilea, mentre viatjava cap a un nou destí professional.
El procés Haber-Bosch continua alimentant el món i, sense ell, les xifres de població actuals serien molt difícils d’imaginar. Però avui també sabem que tot això té un preu ambiental, perquè altera el cicle global del nitrogen, embruta rius i costes amb un excés de nutrients i genera emissions. El llegat, com gairebé tot en Haber, s’ha anat complicant amb el temps.
Al acabar de llegir aquell article, vaig estar una estona parat, pensant que la història era terrible, però el segle XX n’és ple, d’horrors més grans i de monstres més evidents. El que inquieta de Haber és una altra cosa. No semblava exactament un monstre, sinó un home brillant, convençut del seu patriotisme i capaç de portar la seva pròpia lògica fins al final, encara que el final fos el patiment dels altres. Aquesta mena de mecanisme també es pot reconèixer en alguns personatges i corrents de la història d’Espanya, quan la defensa d’una idea rígida d’unitat nacional s’ha situat per damunt de drets, llengües i formes diverses d’entendre el país. No sempre ha calgut un odi explícit, sovint n’hi ha hagut prou amb la certesa que l’altre havia d’encaixar, cedir o callar en nom d’un bé superior. I és precisament això el que fa més por.
