Impostos per als més rics (I)

Primera Part: Principis teòrics i instruments

Segur que heu sentit en els darrers mesos, i potser en els darrers anys, que un grup nombrós de multimilionaris i personalitats d’arreu del món demanen als governs que implementin impostos més alts a la riquesa. Aquest moviment s’ha canalitzat històricament i en campanyes recents a través d’organitzacions com Patriotic Millionaires (vegeu bibliografia al final).

En els darrers mesos destaquen, al Regne Unit (2026):

Figures públiques i milionaris com l’exfutbolista Gary Lineker i el músic Brian Eno, que han demanat formalment al primer ministre un gravamen anual del 2% sobre els actius que superin els 10 milions de lliures.

Fòrum de Davos: En diverses edicions, grups de més de 250 «megarrics» (com hereus de grans fortunes i empresaris) han reclamat als mandataris internacionals que «graveu els rics ara» abans que la fractura social sigui irreversible. Entre els signants destaquen l’actor Brian Cox, l’hereva Abigail Disney i Valerie Rockefeller.

Precedents històrics: Magnats com Warren Buffett o grans fortunes franceses havien demanat dècades enrere una fiscalitat més agressiva per a l’1% més ric.

Arguments a favor

Defensen que una fiscalitat progressiva enforteix l’estat del benestar, redueix la bretxa de riquesa i aporta legitimitat al sistema econòmic. Demanen que els governs posin a treballar la seva riquesa excedentària per abordar crisis globals com el canvi climàtic, el col·lapse sanitari i l’educació.

Consideren que la «teoria del vessament» (trickle-down theory) ha fracassat i ha desestabilitzat l’economia. Aquesta teoria consisteix en la idea que reduir els impostos a les rendes més altes i a les empreses estimula l’economia i acaba beneficiant tota la societat. Segons els defensors d’aquesta teoria, els diners estalviats pels més rics es reinverteixen en la creació de negocis, indústries i llocs de treball, fent que la riquesa «vessi» cap a les classes mitjanes i baixes. Aquesta teoria es coneix popularment com Reaganomics, anomenada així en referència a les polítiques del president dels EUA Ronald Reagan durant els anys 80 o bé Thatcherisme, model utilitzat al Regne Unit per descriure les polítiques similars de la primera ministra Margaret Thatcher.

Si es posen en marxa els impostos als més rics, els impactes previstos són:

Reducció de la desigualtat: El 99% de la població paga proporcionalment més impostos sobre la seva riquesa acumulada que el 0,1% superior.
Justícia fiscal: Molts magnats acumulen riquesa mitjançant accions i guanys no realitzats, evitant pagar l’IRPF tradicional que grava els salaris dels treballadors.
Finançament públic: Permet recaptar milers de milions per a la sanitat, la transició ecològica i les infraestructures.

Arguments en contra

Tanmateix van en contra d’una major fiscalitat partits conservadors i sectors liberals que critiquen aquestes accions com a «postureig» i adverteixen que un impost al patrimoni pot desincentivar la inversió o provocar fuga de capitals.

Els crítics i laboratoris d’idees tant d’esquerra com de dreta (com el Cato Institute, més o menys liberal) adverteixen del risc de deslocalització fiscal dels rics cap a territoris amb menys impostos, amb la conseqüent fuga de capitals i talent.
Organitzacions com la Tax Foundation apunten que les valoracions d’actius complexos (art, empreses privades) són difícils de calcular i generen incertesa en la recaptació i més litigis.
S’argumenta que reduir el capital privat pot desincentivar la innovació, la inversió o perjudicar de retruc els llocs de treball.

Principis teòrics de la imposició als més rics

No existeix una disciplina exclusiva per a aquest impost, sinó que la fiscalitat als megarrics s’estudia principalment des de tres subcamps interconnectats de la ciència econòmica:

L’Economia Pública analitza com l’estat dissenya els impostos i la despesa pública. Dins d’aquesta, la subàrea de Teoria de la Imposició Òptima calcula quin és el percentatge màxim que es pot cobrar als rics per recaptar el màxim possible sense destruir els incentius a la producció o la inversió.
L’Economia de la Desigualtat (Inequality Economics): Un camp que ha agafat una força massiva en les últimes dues dècades. Estudia la distribució de la renda i del patrimoni, utilitzant eines com els models de transferències intergeneracionals i les corbes de concentració extrema del capital. (Vegeu l’article del 28 de maig del 2020 “L’Economia de les desigualtats”)
La Socioeconomia i l’Economia Política analitzen com la riquesa extrema es tradueix en poder polític (influència en lleis, lobbys, mitjans de comunicació) i com els impostos actuen com un fre regulatori per protegir la democràcia.

Antecedents acadèmics

La idea de gravar la riquesa té arrels antigues, però la seva evolució acadèmica moderna s’ha desenvolupat en tres grans etapes històriques:

Els orígens clàssics (Segles XVIII i XIX)

Adam Smith (1776): A La riquesa de les nacions, Smith va escriure que els rics havien de contribuir a les despeses públiques no només de forma proporcional, sinó «una mica més que proporcionalment» segons els seus ingressos.
Adolph Wagner (1870s): Aquest economista alemany va formular la «Llei de Wagner» i va ser dels primers a proposar des de la universitat que els impostos havien de tenir una funció redistributiva explícita per a corregir les desigualtats del capitalisme industrial.

El disseny de la Imposició Òptima (Dècades dels 50 als 80)

Durant el segle XX, especialment després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units i Europa Occidental van tenir tipus marginals impositius sobre les rendes més altes que superaven el 70% i el 90% (com sota la presidència d’Eisenhower als EUA, del 1953 al 1961). Aquella època de forta pressió fiscal als rics va coincidir històricament amb la major expansió de la classe mitjana i el finançament de l’Estat del Benestar.
El Model Mirrlees (1971): James Mirrlees (Premi Nobel d’Economia) va publicar un article revolucionari sobre el disseny dels impostos sobre la renda. El model parteix de la base que el govern té informació asimètrica: sap quants diners guanya cada ciutadà, però no sap quin és el seu talent real o quant d’esforç hi dedica. La Teoria de la Imposició Òptima busca dissenyar un sistema que maximitzi el benestar social, trobant l’equilibri entre dues forces contraposades: la justícia social (redistribuir la riquesa) i l’eficiència econòmica (no desincentivar el treball, l’estalvi o la inversió).
Per què va fracassar als anys 80-90? Països europeus com França o Alemanya van retirar els seus impostos sobre el patrimoni històric perquè en aquell moment el capital es podia moure lliurement amb un sol clic cap a Suïssa o el Carib, i la policia fiscal no tenia eines per rastrejar-lo.
Per què ara no és el mateix? Gràcies a la digitalització bancària, l’eliminació del secret bancari a Suïssa i els registres de titularitat real, els economistes saben que avui dia és tècnicament possible auditar les fortunes transfrontereres.

Els detractors (com el Cato Institute o la Tax Foundation) segueixen argumentant que provocarà una fuita de cervells i capital, però els promotors demostren que, si s’aprova un terra (una base de partida) mínim internacional, els multimilionaris es quedaran sense llocs on amagar els diners.

El canvi de paradigma modern (A partir del 2013)

El naixement de l’actual corrent acadèmic que exigeix un impost als multimilionaris (wealth tax o billionaire tax) té una data i uns autors molt concrets:

L’efecte Piketty (2013): La publicació d’El Capital al segle XXI per part de Thomas Piketty va capgirar l’acadèmia global. Va aportar bases de dades històriques irrefutables demostrant que, sense impostos globals a la riquesa, el capital tendeix a concentrar-se de forma indefinida en mans d’uns pocs. (Vàrem parlar de Thomas Piketty en els articles de L’Economia Justa – Primera i Segona Part publicats el 14/08 i el 26/09 de 2025).
Emmanuel Saez i Gabriel Zucman (The Triumph of Injustice, 2019) van publicar l’evidència històrica de com els multimilionaris dels EUA havien aconseguit, per primera vegada en cent anys, pagar un tipus impositiu real efectiu més baix que la classe treballadora.
Liam Byrne (The Veils of Wealth, 2024): Un estudi profund sobre la concentració de la riquesa al Regne Unit que va obrir les portes al fet que el laborisme britànic plantegés reformes als privilegis dels residents no domiciliats (Non-Doms).
Zucman ha publicat recentment el seu llibre We Need to Tax Billionaires (2026) on proposa que l’impost del 2% no sigui un impost extra des de zero, sinó un «terra fiscal».
Saez i Zucman (Berkeley) han lliurat un estudi tècnic (març 2026) al Senat dels EUA avalant una proposta de Bernie Sanders d’un impost anual del 5% per a fortunes superiors als 1.000 milions de dòlars. Calculen que recaptaria 4,4 bilions de dòlars en una dècada i frenaria la transformació de la democràcia en una oligarquia.

El cas del Limitarisme* econòmic

*Una breu descripció del Limitarisme va ser publicada en l’article Economia del Benestar (IV) del 30 d’agost de 2023 i citat a l’article Sostenibilitat 3a part del 21/01/2024).

El limitarisme econòmic és una escola de pensament en economia que afirma que la millora social es pot aconseguir posant un cert límit a la riquesa personal. S’han proposat diferents modalitats per a la regulació d’aquest límit. El limitarisme econòmic es diferencia del comunisme o del socialisme** en què no nega la idea de propietat privada, ni impedeix completament l’acumulació de riquesa. Més aviat es proposa determinar i fer complir un límit a l’acumulació d’aquests, com a mitjà per crear un canvi positiu en el sistema econòmic d’una nació.

** El comunisme nega completament la propietat privada dels mitjans de producció i busca la seva abolició total, mentre que el socialisme generalment la transforma en propietat col·lectiva o estatal, tolerant només la propietat personal en un gradient divers segons el tipus de govern, el país i les institucions del país.

El limitarisme d’Ingrid Robeyns*** és, de manera directa, el precursor intel·lectual i el marc moral que sosté el debat actual sobre la fiscalitat als megarrics. Tot i que el llibre Limitarianism: The Case Against Extreme Wealth es va publicar a principis de 2024, Robeyns portava des del 2019 teoritzant sobre el concepte en papers acadèmics.

***L’economista i filòsofa belga Ingrid Robeyns és doctora en Economia a la Universitat de Cambridge. Treballa a l’institut d’Ètica de la Universitat d’Utrecht, Holanda. És la investigadora principal de The Fair Limits project (Límits Justos), finançat pel Consell Europeu de Recerca amb 2 milions d’euros.

Com i on s’està articulant aquesta fiscalitat:

1. Propostes i Acords Internacionals

Impost Global als Bilionaris (fortunes de més de 1.000 milions de dòlars): Impulsat de manera conjunta per països com el Brasil, Espanya i Sud-àfrica davant l’ONU, es proposa un impost mínim global del 2% anual sobre la riquesa dels bilionaris. Es calculen recaptar entre 200.000 i 250.000 milions de dòlars anuals a nivell mundial. Si s’estengués als anomenats centimilionaris (persones amb fortunes de més de 100 milions de dòlars), la recaptació global podria superar els 500.000 milions de dòlars anuals.

2. Estats Units: El Moviment dels Estats i Propostes Federals. Davant la falta d’un acord de consens al Congrés de Washington per tirar endavant iniciatives federals com l’Ultra-Millionaire Tax Act de la senadora Elizabeth Warren, diversos estats nord-americans lideren la regulació:

Califòrnia: A les eleccions del novembre del 2026, els ciutadans decidiran sobre la Proposició 40, que planteja un impost únic del 5% sobre el patrimoni global dels residents bilionaris. Els ingressos es destinarien a programes públics de salut i educació.
Estat de Washington: Ha aprovat un nou impost del 9,9% sobre els ingressos superiors al milió de dòlars, el qual entrarà en vigor de cara a l’any 2028 tot i enfrontar-se a recursos judicials.

3. El Debat a Europa i el Regne Unit

Unió Europea: Existeix un moviment actiu de recollida de signatures a través d’iniciatives ciutadanes europees (com la plataforma WeMove Europe) que demana un impost progressiu a escala comunitària per lluitar contra el canvi climàtic i la desigualtat. Països com Espanya ja apliquen el seu propi Impost de Solidaritat a les Grans Fortunes.

L’Impost Temporal de Solidaritat de les Grans Fortunes (ITSGF) s’aplica a Espanya des de finals de l’any 2022 (Ampliarem el cas espanyol i català en una propera part d’aquest article).
Regne Unit: Diversos informes acadèmics de referència (com el de King’s College London) avalen la introducció d’un impost de mínims del 2% per a les llars amb més de 100 milions de lliures en actius, la qual cosa podria generar uns 10.000 milions de lliures anuals afectant només unes 1.000 llars al país.

Bibliografia

Primera Part: Principis teòrics i instruments

Articles relacionats