L’Humanisme (II)

l’Humanisme Català i l’Economia Humanista

A la primera part d’aquest article no vàrem parlar en cap moment de l’Humanisme a Catalunya. Ho vam fer per la importància que creiem que té en la nostra història i així dedicar-li tota aquesta segona part:

L’Humanisme (o el prehumanisme) Català

Humanisme Català és la denominació emprada per una part de la crítica tradicional [Antoni Rubió i Lluch (1856 – 1937), Martí de Riquer i Morera (1914 – 2013)] per designar el moviment humanista en la Corona d’Aragó*. Tradicionalment, el terme humanisme s’ha utilitzat per caracteritzar la literatura catalana classicitzant sorgida de la nova situació sociopolítica i religiosa de les dues darreres dècades del segle XIV i del segle XV.

*També en podem dir Corona Catalana o Catalanoaragonesa. (veieu al respecte l’article del Nacional.cat on explica, entre d’altres coses que) “[…] Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona, 12è comte de la nissaga catalana Bel·lònida, i Peronella, filla única del rei Ramir II d’Aragó i última princesa de la nissaga aragonesa Ximena, es casaven a la catedral de Santa Maria l’Antiga de Lleida l’agost del 1150. Aquell matrimoni polític consagrava la unió dinàstica (mai la fusió territorial) dels dos principals dominis del quadrant nord-oriental peninsular. Fins passats dos segles llargs, aquell conglomerat que amb el decurs del temps havia sumat altres estats (Mallorca, València, Sicília, Malta, Sardenya), es va anomenar simplement, Corona (segles XII a XIV). L’afegit “Aragó” no es generalitzaria fins que la nova nissaga Trastàmara de Barcelona va iniciar el llarg procés d’unió dinàstica amb la Corona castellanoleonesa (segle XV) […].”

Aquests textos mostren un interès més profund i més conscient per la cultura grecollatina i introdueixen innovacions culturals que, tot i que no suposen una ruptura radical amb el pensament medieval, marquen tanmateix el trànsit cap al món modern. Per això s’ha tendit a designar aquesta primera etapa com Prehumanisme.

El prehumanisme català se singularitza enfront del corrent general pel fet de ser un moviment molt primerenc i d’acusada personalitat, precisament a causa del seu lligam amb els orígens italians. A més, els seus epígons rics i diversos, difereixen del curs més comú, que generalment desemboca en un fort Renaixement. El valor d’aquest moviment en les lletres catalanes radica sobretot en el fet que presenta uns trets humanístics molt remarcables, mentre que en altres literatures europees, en ser més tardans, no es manifesten tan nítids.

L’Humanisme va ser una estructura d’estat a Catalunya

“Al segle XIV, l’Humanisme penetra a la Corona Catalanoaragonesa poc temps després del seu sorgiment a Itàlia i un segle abans que a qualsevol altra nació europea. Pere III el Cerimoniós va transformar la Cancelleria Reial en un òrgan de govern molt potent que, a part de ser molt eficaç tant en les tasques administratives com en les diplomàtiques, va esdevenir un focus cultural de gran abast, com no s’havia vist mai fins llavors a Europa. El pensament i la literatura en català gaudiran d’un gran prestigi internacional” […] “En la Cancelleria Reial trobarem la clau de volta que explica la Catalunya d’avui, el concepte humanístic de la societat catalana, una manera de fer, un estil de vida, un tarannà d’autoexigència i superació d’una gent que s’estima la cultura i la seva llengua, que no deixa de produir científics, inclús en els moments més difícils, metges, artistes i pensadors de renom. La Cancelleria va acabar, com ja podeu imaginar, el mateix any que els catalans van perdre les seves llibertats i totes les seves institucions exemplars, el 1714; però mai va deixar d’existir el seu esperit, que acompanyarà per sempre més aquest poble” […].
Jesús Llòria (vegeu bibliografia).

L’humanisme català és el de Jeroni Pau, Joan Margarit, Pere Miquel Carbonell, Joan Ramon Ferrer, Arnau Descós, Joan Serra, Francesc Tarafa, Antoni Agustin, Francesc Calça, Martí Ivarra o Joan Lluís Vives. Ho explica na Mariàngela Vilallonga (vegeu bibliografia).

Exemples

Ferran Valentí (m. 1476): format a Itàlia, mantingué contactes amb humanistes com Antonio Beccadelli. Va fer una versió de la Paradoxa de Ciceró i hi introduí un pròleg que, segons Martí de Riquer, ve a ser «el més esquemàtic precedent que posseïm d’un assaig d’història de la nostra literatura, comparable al Prohemio del Marquès de Santillana».
Jeroni Pau (m. 1497): el primer hel·lenista català i, segons Menéndez y Pelayo, el primer de la península. Autor d’epígrafs llatins escrits amb un estil acurat i preciosista i diverses obres de caràcter històric i erudit escrites en llengua clàssica.
Joan Margarit i Pau (Girona, 1422 – Roma, 1484): educat a Bolonya, l’obra més important del qual és Paralipomenon Hispaniae, una crítica dels historiadors precedents, que es remunta fins a l’època d’August.

Vilallonga conclou que a l’àrea lingüística catalana durant el segle XIV prevalen encara els mètodes estrictament escolàstics, però s’hi produeix un fenomen que tindrà llarga transcendència en la literatura de tots els temps, i fins en la literatura humanística: el Lul·lisme** […] a l’àrea catalana, doncs, no serà fins a la segona meitat del segle XV quan es produirà la vertadera innovació, la renovació d’idees autèntica, l’entrada dels nous aires que arriben d’Itàlia i que hauran de donar una orientació diferent a les lletres […]. Al segle XVI català es produeix una consolidació de l’Humanisme i al mateix temps una dualitat de plantejaments, de manera que podem parlar d’una continuïtat de la tradició de l’humanisme italià i al mateix temps d’una nova línia d’influència que es desplaça cap als Països Baixos i que oferirà els noms més universals del nostre humanisme.

**El lul·lisme és un moviment ideològic dels deixebles i els contraris de Ramon Llull entorn de les seves obres autèntiques o atribuïdes. El sistema filosòfic de Ramon Llull s’inscriu en el corrent del platonisme cristià i influït pels autors llatins del segle XII —sant Anselm, Ricard de Sant Víctor i Joan de Salisbury— i pel pensament oriental —Algatzell i la càbala, sobretot—, el lul·lisme mostra una estructura original, inigualada al seu temps. A l’origen de l’Art General lul·liana hi ha una finalitat apologètica, al servei de la qual hi ha el mecanisme lògic: cal convertir els homes mitjançant la destresa a convertir proposicions.

A la Corona Catalanoaragonesa es poden distingir diferents trets indicatius de la penetració de les noves idees humanistes: els fets del 1380, amb la donació de la biblioteca reial per part de Pere el Cerimoniós al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet; l’elogi que el mateix rei fa de l’Acròpolis d’Atenes; els documents del 1450, que incideixen en els contactes amb Grècia, i l’existència de determinats traductors de clàssics a la llengua vulgar, entre els quals destaca Bernat Metge, que traduí clàssics com De Vetula d’Ovidi, o Jaume Conesa, que ja el 1367 tradueix les Històries troianes de Guido delle Colonne.

Bernat Metge

Bernat Metge (1340 – 1413): el primer de la península que assimila el vessant humanista de Petrarca i Boccaccio. Tradueix el Griseldis de Petrarca. El 1395, redacta (i no acaba) l’Apologia, un peça que recrea un diàleg filosòfic a la manera de Ciceró i Petrarca, però no en llatí, en vulgar. La seva obra més coneguda és Lo somni, una defensa dirigida al nou rei, Martí I l’Humà (germà del difunt rei Joan I), contra els càrrecs que l’acusaven d’haver intervingut en la mort de l’antic rei, de malversació, d’abús de poder, i d’apropiació indeguda de fons públics.

L’Economia Humanista

La humanització no sols no li treu rigor a la ciència econòmica sinó que enforteix els seus preceptes i no els escindeix d’altres vincles fonamentals. Una concepció més oberta com la que ensenyen modernes tradicions de pensament permet una millor entesa de les bases de l’economia en harmonia amb altres disciplines.

L’Economia Humanista és un patró distintiu de pensament econòmic amb antigues arrels històriques que han estat revigoritzades més recentment.

Un dels nous artífexs de l’Economia Humanista contemporània és Ernst Friedrich Schumacher (1911 – 1977), amb obres com “Small Is Beautiful: Economics as if People Mattered” (El que és petit és bonic: Economia com si les persones importessin) del 1973. Els defensors de l’Economia Humanista argumenten a favor de «primer les persones» en contraposició a les teories econòmiques convencionals que s’entenen com a èmfasi en el guany financer per sobre del benestar humà.

El professor Jacob Stoll i altres defensen l’estudi de les humanitats amb la idea que tots els grans pensadors econòmics, des d’Aristòtil fins a Locke, Adam Smith, Karl Marx, Lord Keynes, etc. han estat principalment «humanistes». Pensaven en el pensament econòmic com una part del pensament sobre l’ésser humà en la seva totalitat i el bé humà en la seva totalitat. Era una part que realment no es podia separar del tot.

L’Economia Humanista es pot descriure com una perspectiva que imbueix elements de psicologia humanística, filosofia moral, ciència política, sociologia i sentit comú en el pensament econòmic tradicional. O, per definir-ho més formalment, l’economia humanística contemporània pretén descriure, analitzar i avaluar críticament les institucions i les polítiques socioeconòmiques imperants i alhora proporcionar directrius normatives (de valor) sobre com millorar-les en termes de benestar humà (no només «econòmic»).

En aquest procés, les necessitats humanes bàsiques, els drets humans, la dignitat humana, la comunitat, la cooperació, la democràcia econòmica i la sostenibilitat econòmica proporcionen el marc. Un dels enfocaments més coneguts es basa àmpliament en la psicologia humanística d’Abraham Maslow (1908 – 1970), psicòleg nord-americà que va ser conegut sobretot per establir la jerarquia de les necessitats humanes, coneguda també com a piràmide de Maslow, una teoria de la salut psicològica basada en el compliment prioritari de les necessitats humanes innates, que culmina en l’autorealització.

“Que l’ésser humà sigui l’essència del progrés econòmic, l’autèntic motor del progrés i que la investigació humana se centri en la dignitat humana i el propòsit moral guiï les decisions econòmiques. Aquest és l’objectiu de l’Escola d’Economia Humanista i el principi per aconseguir aquesta anhelada prosperitat compartida que abandera». Jaime Gil Aluja, president de la “Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras” y Josep Maria Coronas, director General de la Fundació Bancària La Caixa. Barcelona. 03/02/2026.

Bibliografia

L’Humanisme (II)

l’Humanisme Català i l’Economia Humanista

Jaume Sató i Geli