En els darrers mesos, Torroella, Ullà, Gualta i els municipis de la rodalia han viscut un debat intens sobre el futur de la resclosa d’Ullà. Després dels desperfectes patits durant el temporal Glòria del 2020 i anys de passivitat institucional, la llevantada de la primera setmana de gener del 2026 va acabar de fer cedir un tram central del mur. El col·lapse d’aquesta mamposteria ha desencadenat una reacció en cadena: pèrdua de la cota d’aigua embassada, erosió retrogressiva, alteració de corrents, impacte directe per erosió a les finques agràries de la llera i l’obertura, per primer cop en més de tres segles, del pas natural per a la fauna fluvial. Totes les veus que s’han pronunciat respecte a què cal fer parlen de restaurar, però què cal restaurar? El funcionament hidromorfològic natural del Ter o la infraestructura patrimonial?
El títol d’aquest article no és una provocació; és la conclusió a la qual s’arriba després d’escoltar totes les parts. Tots els grups implicats en la discussió aporten arguments solvents. És comprensible l’alarma de la pagesia, encapçalada per la Unió de Pagesos, quan l’aigua va obrir un esvoranc a les finques de pomeres, fet que motiva la seva reclamació de retornar a l’aparent seguretat d’un riu regulat. També és entenedora la posició de les entitats naturalistes i del personal tècnic del Consorci del Ter, que veuen en el trencament una oportunitat històrica per recuperar la continuïtat biològica del curs baix del riu. Aquesta obertura beneficia directament espècies altament vulnerables com la saboga o l’anguila, alhora que afavoreix la reactivació geomorfològica amb nous hàbitats, com ara codolars, dins l’espai protegit de la Xarxa Natura 2000. Tanmateix, resulta fàcil simpatitzar amb la visió institucional i patrimonialista que alerta que, sense l’aigua discorrent pel bramador i el cadiral, el conjunt arquitectònic i el Rec del Molí queden devaluats. Com a torroellenc, entenc perfectament l’impacte emocional de veure la transformació radical del paisatge fluvial; és gairebé un impuls instintiu voler recuperar l’entorn tal com el recordàvem. Em sembla, però, que no és pas una simple qüestió de nostàlgia.
Aquest debat ha permès demostrar per pura fortuna, un cop més, que el paisatge no és una simple postal (o un post d’Instagram, en la versió moderna), sinó una part viva de la identitat i de la qualitat de vida local. La gent ens el fem nostre, és part de nosaltres. Això no obstant, penso que la reacció ciutadana davant aquesta nova mutilació no hauria estat tan intensa fa trenta anys. La suma de transformacions imposades per imperatius productius i criteris poc sensibles amb el paisatge agrari tradicional del Baix Ter ha fet que qualsevol pèrdua s’experimenti amb un profund sentiment de solastàlgia. Aquest concepte defineix l’angoixa que es produeix quan el territori familiar canvia de manera traumàtica davant els nostres ulls. M’atreveixo a aventurar que és el pes d’aquesta acumulació el que ha fet exclamar un «ja n’hi ha prou» col·lectiu. Una reacció que va més enllà de la resclosa i que reclama sobirania ciutadana sobre com s’han de gestionar els canvis en el nostre patrimoni compartit (hidràulic i hidrològic, en aquest cas), plantant cara a un paradigma encara dominant, on les decisions es prenen des de la distància dels despatxos tècnics i ignorant el bé comú.
Tornant a la tesi inicial, si mirem més enllà del xoc de postures, trobarem motius de celebració sigui quin sigui el camí final.
En primer lloc, el trencament ha permès posar el focus sobre una infraestructura erigida originàriament a la segona meitat del segle XVII i reformada el 1817 que havia caigut en l’oblit. Els fets fortuïts ens han fet recordar que existeix i que val la pena conservar-ne la memòria per a les futures generacions. El conjunt ja va patir un fort sotrac fa un quart de segle, quan la primera fase de la modernització dels regadius va eixugar el Rec del Molí que hi naixia. Aquella agressió va passar força desapercebuda, però aquest segon revés ha servit d’alerta per prendre consciència que el patrimoni hidràulic mor sense l’aigua que li dona sentit. Avui disposem de treballs rigorosos, com l’estudi encarregat pel Museu de la Mediterrània a l’arqueòleg Ferran Codina Falgàs, que fonamenten la valoració històrica, etnològica i arquitectònica de l’obra. En paral·lel, la Càtedra Josep Capellà i Hereu d’Ecosistemes Litorals Mediterranis, com a espai de col·laboració entre l’Ajuntament i la UdG, continua desenvolupant projectes per generar coneixement i definir directrius cap a una gestió sostenible dels cursos d’aigua i les zones humides del Baix Ter. Així, patrimoni cultural i ecologia fluvial troben una oportunitat inèdita per convergir en una mateixa estratègia de gestió integral del territori.
Si finalment es prioritza la reconstrucció de la resclosa per satisfer les demandes agràries i veïnals, serà l’avinentesa per dur a terme un estudi d’inundabilitat que aporti plena tranquil·litat al territori, tot garantint que l’estructura no agreuja els riscos de crescuda. Alhora, l’obra permetrà aplicar criteris ambientals moderns, com la incorporació de passos efectius per als peixos i altres espècies, la qual cosa representarà una millora notable respecte a l’estat en què es trobava la resclosa.
Si, per contra, s’opta per la restauració fluvial i la renaturalització del canal principal, caldrà retirar les restes artificials de la barrera; i si bé es perd la massa d’aigua embassada, es guanya un tram de riu trenat d’un alt valor ecològic i en constant evolució, un espectacle magnífic que aprendrem a estimar. A més, aquesta opció obligarà l’Agència Catalana de l’Aigua a executar actuacions de bioenginyeria i protecció de marges a mit
jà termini que, a la llarga, oferiran una solució molt més satisfactòria i estable per a la pagesia. Només cal observar les fotografies aèries per percebre com, precisament en els punts on hi ha una resclosa, el riu tendeix a guanyar amplada i a generar fluxos que erosionen les motes. El flux natural del riu és, a la llarga, molt més segur per a les propietats que no pas el manteniment d’una presa sotmesa a l’empenta de futures avingudes.
Tant en un escenari com en l’altre, és l’ocasió perfecta per museïtzar, consolidar i interpretar l’estructura del bramador i, almenys, un tram del mur com a parc patrimonial. Seria l’avinentesa idònia per atorgar-li una figura de protecció que en dignifiqui el llegat històric i n’asseguri el manteniment futur, deixant el conjunt en un estat sensiblement millor, i més accessible, que el de les darreres dècades. Alhora, aquest moment d’atenció col·lectiva representa una oportunitat magnífica per expiar el pecat original i posar sobre la taula la restitució de la primera despossessió: retornar un cabal ambiental al Rec del Molí i retornar la vida a una artèria del nostre paisatge i de la nostra història.
Es miri com es miri: quina sort que hem fet!
