El conte del banc i la tortuga

Aquest estiu passat, la Fundació de CaixaBank, un dels grans bancs espanyols, ha publicat i distribuït gratuïtament el llibre infantil “Lola i la tortuga”. Ho anunciava a so de bombo i platerets en diferents mitjans de comunicació en els quals insereix la seva propaganda. La publicació té per vocació conscienciar la infància sobre la necessitat de preservar el medi ambient. Ho fa a través d’una historieta en la qual la Lola i les seves amistats troben, jugant a la platja, una tortuga que està agonitzant a causa de la ingesta de plàstics abocats al mar pels humans. La premissa promet i les il·lustracions són excel·lents. Això sí, la trama, per la seva artificialitat, sembla escrita pel mateix equip de guionistes que firma els còmics editats per les marques de dentifrici que es poden trobar a les sales d’espera de les consultes odontològiques d’arreu del país i que intenten inculcar l’hàbit de raspallar les dents entre la mainada. També resulta una mica estrany això que, al conte, s’hi faci encaixar una explicació sobre les bondats del cotxe elèctric en comparació amb el de combustió. En tot cas, vull creure que la iniciativa té valor educatiu, i per tant cal aplaudir-la. No em puc estar de recomanar-ne la lectura als 13 senyors i a les 2 senyores que constitueixen el Patronat de la Fundació “la Caixa”.

Caldria molta ingenuïtat per no sospitar que la iniciativa de la Fundació és, en realitat, una peça d’una operació de rentat de cara de l’entitat, per comparèixer com a més amable i humana davant l’opinió pública. La complementa amb una sèrie de lloables compromisos sobre com CaixaBank es convertirà en un negoci neutre en carboni (de cara al 2050, això sí) i com està comprant energia elèctrica de fonts renovables. Dins el sector bancari, aquesta és una pràctica habitual i, de fet, hi ha pactes a nivell sectorial per reduir les emissions de les oficines i activitats. Un altre gran banc espanyol, BBVA, per exemple, també ha presumit a través de campanyes pagades als mitjans de tenir un comportament exemplar i d’oferir, en la seva gamma de productes financers, bons verds i fons d’inversió que caracteritzen com a “socialment responsables”. En són 2 d’una oferta total de 129, segons la seva web. El Banc Santander, per la seva banda, publica regularment informes que demostren com està reduint, any rere any, el seu consum de recursos i energia (potser hi ajuda el tancament d’oficines) i fa ostentació, a la premsa comprada, d’una sèrie de reconeixements i guardons que se li han atorgat pel seu bon comportament ambiental i socialment responsable. Normalment venen de fundacions i consorcis vinculats al propi sector bancari.

No menteixen, però no acaben de dir tota la veritat. Un estudi presentat aquest mes de setembre i elaborat per la ONG internacional ShareAction indica que, en general, les bones intencions i compromisos manifestats pels 25 bancs europeus més grans, entre els quals s’inclouen els tres esmentats, no es tradueixen en una acció prou ràpida ni transparent. Les paraules no es converteixen en fets i, massa sovint, les entitats no aporten les dades necessàries per poder ser avaluades. Per a aquest estudi concret, per exemple, CaixaBank, a diferència de la gran majoria de bancs europeus, es va negar a cedir informació. Però molt més important que allò que aquestes corporacions puguin fer per minimitzar el seu impacte ambiental a les oficines és el comportament que tenen en la seva activitat financera. I aquí és on el sector està fallant estrepitosament i ens causa autèntic perjudici.

A principis de 2021, una coalició d’entitats ecologistes va estimar que, en els 5 anys transcorreguts des de la firma dels Acords pel Clima de París, els 60 bancs més grans del món havien destinat uns 3,2 bilions d’euros (3.200.000.000.000) a finançar projectes i empreses relacionades amb l’explotació dels combustibles fòssils responsables del canvi climàtic. Una quantitat similar (2,8 bilions), per cert, haurien aportat els estats del G20, els més poderosos del món, a la mateixa finalitat segons l’entitat filantròpica de la família Bloomberg. Mentre edita contes infantils per conscienciar les criatures sobre la seva particular manera d’entendre el que anomenen “consum responsable”, o presumeix d’apagar els llums de les seves oficines quan no hi ha persones treballant, la banca espanyola va contribuir a finançar, entre molts altres, el catastròfic projecte Castor, d’emmagatzemament de gas davant les costes de Tarragona i Castelló. A l’informe, també es demostra que pràcticament no té protocols per restringir el finançament a empreses altament contaminants i ni tan sols en du la comptabilitat, no exigeix plans de reducció d’emissions als negocis als quals concedeix crèdits, i no està adherida a protocols i principis internacionals per limitar les emissions del sector del transport marítim ni de conservació de la biodiversitat. No és d’estranyar: als set grans bancs dels Estats Units, per manca de dades europees, un 77% de les persones que hi ocupen alts càrrecs tenen interessos personals en negocis contaminants.

Al conte, la Lola salva la tortuga. Al món real, la Lola, ja adulta, s’ha fet advocada ambientalista i acaba de guanyar un cas contra la banca, per no haver fet tot el que estava al seu abast per evitar l’extinció de les tortugues (i moltes altres espècies) a causa de l’escalfament global i haver-se limitat, en canvi, a explicar-nos contes. Als jutjats, per cert, no hi va anar amb el cotxe elèctric que els seus pares havien acabat finançant a la caixa grossa, sinó en bicicleta.