Murphy és innocent

En un escrit publicat a Emporion el 5 de setembre, Josep Fuster ens presentava la Llei de Murphy i algunes reflexions sobre la seva aplicació al progrés de la crisi sanitària. Amb l’excusa de donar-li rèplica, aprofitaré per presentar dos altres… diguem-ne “principis pseudo-científics”.

El primer sol ser conegut com la “profecia autocomplerta”. Prové de l’àmbit de la psicologia, on es descriu com la circumstància en la qual alguna persona o grup social creu que es produirà un determinat fet o l’anticipa i, efectivament, aquest s’acaba produint, però només perquè la persona o grup, en creure-hi, ha modificat el seu comportament, contribuint a que es compleixi, encara que sigui de forma inconscient.

A tall d’exemple escarificador, en l’estudi de conflictes bèl·lics, sovint s’hi descobreix un component de profecia autocomplerta. Si al capdavant d’un estat hi ha dirigents que pensen que un enfrontament amb un altre país és inevitable (n’existeixin o no motius), segurament emprendran accions defensives o fins i tot intervencions preventives per tal d’evitar que el seu temor es materialitzi. No obstant, aquestes accions induïdes per la creença, poden ser interpretades pel potencial enemic com una agressió injustificada. Això farà més probable que, al seu torn, el segon estat reaccioni d’una manera similar al primer, fomentant una escalada que conduirà a un xoc violent. Si el govern del primer país no hagués profetitzat que hi hauria un enfrontament bèl·lic, aquest no s’hauria produït, perquè no s’haurien pres les decisions que hi conduïren. Hauria estat la formulació de la mateixa profecia la que hauria conduit al seu compliment.

El segon principi, més que un principi, és una recomanació. Sovint s’atribueix (erròniament) a Albert Einstein una frase que defineix la bogeria com “fer exactament el mateix una vegada i una altra, esperant que els resultats seran diferents”. Dit d’altra manera: si vols aconseguir uns resultats diferents als que obtens, perquè no et satisfan, cal que provis noves maneres de fer. Ens costa interioritzar-ho i, certament, també es diu que l’ésser humà és l’únic animal capaç d’ensopegar dos cops amb la mateixa pedra, però la validesa del consell sembla prou evident. No és un postulat, el podríem considerar un axioma.

Des del meu punt de vista, l’evolució de la pandèmia en territori espanyol no és una expressió de la llei de Murphy. Per tal que la llei de Murphy “tingui validesa”, cal aplicar-la a situacions en les quals el desenllaç negatiu sigui poc probable, que desafiï l’estadística. A tot estirar, el podem aplicar, com en el cas de la torrada amb melmelada, en casos en els quals, aparentment, les probabilitats estiguin al 50%, entre que caigui d’un costat o de l’altre. També cal que el fenomen en sí estigui fora del nostre control, com la meteorologia que tindrem durant la jornada en la qual hem programat una activitat a l’aire lliure. La llei actua amb més força quan té un punt irònic, quan, per exemple, no només plou el dia en què havíem programat l’excursió, sinó que, a més, havíem escollit aquell dia, precisament, creient que seria el dia més assolellat. En el cas de la pandèmia, em sembla que el desenllaç negatiu en forma de repunt molt significatiu dels contagis i de les morts ni era l’escenari menys probable ni estava fora de les nostres mans evitar-lo, amb polítiques diferents.

En el moment en el qual es detectà una explosió dels contagis, a mitjans de març de 2020, es van prendre mesures molt estrictes per tallar-ne la transmissió. Es van mantenir durant mesos i, per bé que es van aplicar de forma poc curosa, indiscriminada, amb un punt d’arbitrarietat, és innegable que van fer efecte. No obstant, abans d’erradicar completament el problema, les polítiques es van anar relaxant. No s’ha tornat exactament a l’escenari de principis de març, però gairebé. Tret de la mascareta, la nova normalitat té poc de diferent de la vella. L’efecte, naturalment, ha estat un augment progressiu dels contagis. Augurar que hi haurà una segona onada de contagis mentre desmantelles unes polítiques que s’havien demostrat efectives, tot retornant a un escenari molt més permissiu que facilita la transmissió, no és Murphy, és profecia autocomplerta. Tal i com ens recordava la frase atribuïda a Einstein, esperar que, sota unes polítiques permissives similars a les que hi havia a l’inici de l’epidèmia, aquest cop els efectes sobre la salut pública serien diferents, és una bogeria.

El que viurem aquesta tardor no és fruit de l’infortuni, o de la implacable llei de Murphy si es vol; és el resultat lògic d’unes decisions, gens ingènues, que reflecteixen una escala de valors en la qual l’economia està per sobre de la salut. Tinc la sensació que d’aquesta escala de valors només n’està infectada una petita proporció de la nostra societat, però és una fracció amb molt poder, amb capacitat de propagar i imposar el seu criteri i interessos a tota la resta.

Los comentarios están cerrados.