Aquest estiu vaig tenir l’oportunitat d’impartir una conferència dedicada al paisatge rural de l’Empordà a un grup d’estudiants d’arreu d’Europa. En bona mesura va ser un homenatge que destacava totes les bondats del nostre territori, però per aportar una visió més completa també vaig fer lloc per repassar algunes de les seves problemàtiques i amenaces, moltes de les quals comparteixo sovint a les pàgines d’EMPORION. En el torn de preguntes, una de les assistents em va demanar si coneixia algun altre indret amb unes característiques similars. Li vaig respondre que en una esfera material, la de les formes del terreny, la vegetació, els conreus o la fesomia dels pobles, l’Empordà no és particularment especial ja que es poden trobar zones similars per tot l’àmbit mediterrani. En canvi, gaudim d’una herència històrica i uns valors menys tangibles (que van des de la tramuntana fins a la mirada amb la qual gent del món de les arts i les humanitats han interpretat el paisatge) que l’acaben dotant d’una identitat pròpia, inimitable i intransferible. També li vaig comentar que, si bé en la meva opinió l’Empordà no té res a envejar a altres territoris quant a la qualitat del seu paisatge rural, sí que és cert que altres regions han sabut conservar i aprofitar millor aquesta riquesa, com són els casos de la Toscana o la Provença. En aquests indrets, el paisatge tradicional s’ha convertit en un important eix del desenvolupament local. S’hi empara una àmplia activitat turística, en molts casos especialitzada en l’oferta d’allotjament rural. Es vincula molt estretament amb el manteniment d’unes activitats agràries que, a més de conservar un paisatge estèticament harmònic, elaboren productes de gran qualitat, distingits amb segells que així ho certifiquen. Les polítiques de planificació hi prioritzen els creixements urbanístics modestos, de tipus compacte, i amb particular atenció a evitar la proliferació d’elements discordants o amb un impacte excessiu. En tots aquests aspectes, li vaig dir, a l’Empordà anem endarrerits. Malgrat que de mica en mica es van fent passos en la bona direcció, massa sovint s’imposen planejaments, infraestructures i projectes urbanístics que resulten incompatibles amb la bona qualitat paisatgística, la conservació dels espais naturals i el manteniment de la pagesia.
En els últims mesos s’ha estat parlant força d’un projecte que podria capgirar aquesta situació i ajudar a aprofitar el potencial del nostre paisatge com a pilar de desenvolupament: la Reserva de la Biosfera de la Costa Brava. El projecte va ser proposat per la Universitat de Girona i la Fundació Mar, que actualment treballen amb la Diputació de Girona per a l’elaboració d’una candidatura. Aquesta serà presentada properament a la UNESCO, organisme que decideix si atorga o no el distintiu. L’objectiu d’una reserva d’aquest tipus és unir conservació de l’entorn i desenvolupament socioeconòmic en una estratègia que preveu la delimitació d’unes zones nucli (coincidents amb àrees naturals ja protegides on es prioritza la conservació), zones tampó (on les activitats econòmiques estaran fortament vinculades al paisatge com són l’agricultura sostenible, l’artesania local o l’allotjament rural), i unes zones de transició (on les restriccions serien mínimes). Així doncs, tot i que s’anomenen “reserves”, les Reserves de la Biosfera persegueixen uns objectius ben diferents als de les reserves de natura. A Catalunya ja hi ha dues Reserves de la Biosfera, l’una al Montseny (1978) i l’altra a les Terres de l’Ebre (2013). Tot i les limitacions pressupostàries i les desavinences polítiques entre els governs autonòmic i estatal, ambdues reserves han impulsat projectes molt interessants que treballen al costat d’ajuntaments i empreses locals per fomentar iniciatives de producció agroecològica, turisme sostenible i millora dels accessos.
Tal com es perfila, l’Empordà constituiria el pinyol del projecte de la Costa Brava, i per tant podria ser una bona oportunitat per al nostre territori. Malgrat les bondats, caldrà parar atenció a com es va configurant i gestionant. En contraposició als èxits d’altres experiències, també hi ha documentats casos en els quals la implantació d’una reserva es va fer sense consens, amb estratègies de comunicació pobres, i casos en els quals la figura no s’ha fet servir per a res més enllà d’imprimir el logotip en tríptics promocionals. En alguns casos s’ha culpat injustament la reserva de ser una figura encoberta de protecció del territori. Al nostre àmbit, sorprenentment, han estat sectors ecologistes els que han alertat que rere l’impuls de la reserva de la Costa Brava podria haver-hi únicament interessos turístics que la volguessin utilitzar com un instrument de promoció mentre se segueix impulsant el model expansiu i transformador del territori que hem tingut en les últimes dècades i que és manifestament incompatible amb els objectius d’una Reserva de la Biosfera.