Mario Vargas Llosa fou un dels ídols literaris de la meva adolescència i joventut. En aquell temps, vaig llegir amb fruïció totes les obres que publicava –Los cachorros, La ciudad y los perros, La tía Júlia y el escribidor… Molt més tard també vaig gaudir llegint El sueño del celta i El paraíso en la otra esquina, sobre personatges reals. Amb tant o més interès, també he llegit molts dels articles que l’escriptor peruà ha anat publicant des de fa anys a El País. Articles en els quals tracta temes interessants com ara l’avortament, el conflicte israelià, l’eutanàsia… I encara un excel·lent -ho afirmen els que hi entenen- assaig sobre Tirant lo Blanc, una novel·la “desmedida e inconmensurable” que l’ajudà a descobrir l’escriptor que volia ser.
Sí, Mario Vargas Llosa és un gran escriptor malgrat que molts no estiguin gens d’acord amb les seves idees. Que hagi passat de posicions esquerranes (comunistes?) durant la seva joventut a donar a entendre que en les properes eleccions legislatives espanyoles votarà el PP (ho va fer a començament del mes d’octubre passat) és comprensible fins a un cert punt. Són moltes les persones que a mesura que es fan gran s’inclinen cap a la dreta políticament parlant. D’altra banda, ¿qui, durant els anys seixanta i setanta, no mostrà simpaties pel comunisme?
El que no es pot perdonar a Vargas Llosa són les falses o exagerades declaracions que ha fet contra Catalunya i la llengua catalana d’uns anys ençà. Una cosa és que sigui antinacionalista i antiindependista -té tot el dret a ser-ho i manifestar-ho- i una altra que escampi falsedats. Segons que sembla, com més va, més animadversió mostra contra el català. Sempre que té ocasió, palesa la seva catalanofòbia.
En una entrevista que publicà El Cultural (suplement del diari ABC) a finals de setembre digué: “Cuando los catalanes salen de Cataluña, el catalán no les sirve. Són españoles.” Sí, som perfectament conscients que el català no ens serveix per a comunicar-nos quan sortim a l’estranger; però tots podem fer-ho en castellà, i molts en anglès, francès, italià… En canvi, els castellanoparlants rarament parlen altres llengües. I després, quan viatgen pel món, els passa que a molts llocs no els entenen, perquè ningú està obligat a saber castellà.
A “Piedra de toque”, la secció de El País que cada quinze dies publica un article de Mario Vargas Llosa, una vegada l’articulista escriví: “El español, idioma universal, està disminuido, silenciado, preterido ante lenguas locales que hablan minorias”. Això només es pot dir des de la ignorància o des de la mala fe. Que passegi per Barcelona, València, Palma de Mallorca, Bilbao o Vigo, i veurà el senyor Vargas Llosa si en aquestes ciutats el castellà està o no “disminuido, silenciado o preterido”. I, a Catalunya mateix, no parlem d’altres ciutats de l’extraradi barceloní amb forts índexs de població immigrada.
Quina mena d’intel·lectual és una persona que només defensa la llengua amb la qual escriu? Senyor Vargas Llosa, vostè ha tingut la gran sort d’haver mamat un idioma que parlen centenars de milions de persones –més de quatre centenars, si no vaig errat. Si vostè escrivís en una llengua minoritària -danès, flamenc o suec, posem per cas- pensaria de la mateixa manera?
L’actitud de Mario Vargas Llosa envers el nacionalisme català i la llengua de l’autor de Tirant lo Blanch ha estat criticada fins i tot per alguns escriptors espanyols castellanoparlants. No saben avenir-se que una persona que va viure cinc anys a Barcelona –“los más felices de mi vida”- pugui dir o escriure coses com les següents:
“Hay tres generaciones de catalanes que ha vivido en la mentirà histórica y les han convencido de que España ocupó colonialmente a Cataluña y que les ha robado”.
“No reconozco esta Barcelona”
“El nacionalismo catalán provoca racismo y violència”
“El nacionalismo catalán es una ideologia tòxica”
“El nacionalismo catalán es un disparate absurdo y un anacrismo”
“El nacionalismo catalán es una enfermedad que desgraciadamente ha crecido en Cataluña”.
Si voleu llegir més coses com aquestes navegueu una mica per internet. Però no patiu massa. Malgrat tot, Vargas Llosa –Varguitas, com li deia la seva tia Julia, amb qui es casà de ben jove -estima molt Catalunya. Ho ha dit cop i recop. Una de cal y otra de arena, com diu una coneguda dita castellana.
