En el meu anterior article escrivia sobre el carrer virtual, un espai de dimensions que no m’atreveixo a calcular perquè segurament cauré en error, ja sigui per minimitzar-lo o perquè no és equivalent qualitativament al que coneixem per “carrer”. Sí, aquest pel qual passegen les persones, estenen la mà els indigents, et fan una estirada els pispes, et pots prendre un cafè o una canya gràcies a la llei antitabac, et fan una enquesta o, com em va passar a mi fa uns dies, et sorprens en comprovar que encara hi ha un món en què les emocions tenen un pes molt gran.
Doncs anava caminant pel carrer Sabadell a Sant Cugat del Vallès, una via gairebé vianant que porta al vell i restaurat Mercat Vell, una bona joia, juntament amb El Celler, que el modernisme català va deixar darrere de les muntanyes de Collserola, les que serveixen tant per protegir la capital catalana dels vents de ponent com per salvar els que estem a aquest costat de l’aldarull d’una Barcelona cada dia més envaïda per les hordes turístiques.
Sí. No hi havia donat ni mitja dotzena de passos i vaig veure que un restaurant al qual feia temps que no havia anat -i del que guardo molt bons records per aquell tracte amable i pròxim que no figura a la carta però que sol arrelar en la memòria del comensal amb més força que un bon vi- havia tancat. Passa sovint, em vaig dir, però no sol ser corrent que qui abaixa la porta tingui forces per posar tot el cor en un full de paper perquè sigui llegit dins de la petita vitrina que durant molts anys ha protegit de la intempèrie els menús, els plats de la carta i els preus.
Sí, llegeixin el que surt a la foto. Gràcies, diu, moltes gràcies per la companyia, per apreciar-nos, per haver conviscut, per la comprensió … i bons desitjos per al futur.
¿Que estrany, no ? Vulgar? Blandiblú? Demodé ? Nyonyu? … Segur que és un avi de llàgrima fàcil .. o sóc jo que m’estic tornant cada dia més tendre. Afegeixin vostès les apreciacions més faciletes que els vinguin al cap perquè totes poden resultar possibles, encara que ens quedarem amb ganes de saber què passava per l’ànim de qui va escriure aquestes línies de comiat.
Els dubtes serien menors, però, si ens moguéssim pel carrer digital al qual em referia al començament, perquè en ell tot es mou en la immediatesa i amb presumpta claredat. No hi ha un polític que es preï de la seva condició que no antecedeixi o segueixi alguna aparició pública seva amb 140 caràcters del Twitter per dir alguna cosa que els seus equips de comunicació entenguin que convé dir. O per respondre al que altres han dit … o per sumar-se a alguna cosa que estratègicament convé … o per negar la major, malgrat que sigui evident. I també per dir veritats. Ho fan presidents i fins al mateix Papa Francesc.
En aquest carrer digital, el nostre amic del restaurant Casablanca de Sant Cugat hauria diluït el seu missatge de comiat en un corrent vertiginós, una mena d’Amazones compulsiu i gairebé efímer que l’ hauria portat en pocs segons gairebé a la inexistència i ni l’alcaldessa de la ciutat , ni el veí de la casadel costat, ni tampoc els passejants, haguessin sabut que estava tan agraït als qui durant més de trenta anys havien entrat a dinar o sopar.
El paper -qui ha dit que està en crisi? – segueix aquí, encara que els diaris tinguin cada vegada menys pàgines i alguns quioscs desapareguin o venguin gairebé de tot per sobreviure. Si del que es tracta és que quelcom quedi escrit o imprès, no hi ha altra sortida. Encara que sigui només un foli per dir adéu.
