Des de fa alguns anys, a l’arbre de la narració literària li ha sorgit una nova branca que ha agafat molta embranzida. Em refereixo a les novel·les que parlen de refugiats i/o emigrants. És a dir, d’èxodes, sofriment, esperança, solitud, enyorança, xenofòbia, racisme, por, desesperació… De persones que fugen de la guerra, de la persecució política, de la misèria… Que arriben a les costes del sud d’Europa després d’un llarg viatge a través del desert i de pagar grans quantitats de diners a les màfies que els transporten fins a les nostres platges en fràgils embarcacions. Que pel camí han vist com alguns dels seus companys d’infortuni han mort enmig del Sahara o s’han ofegat en les aigües de la Mediterrània.
De fet, aquest subgènere narratiu no és nou. Durant el segle XIX milions d’europeus creuaren l’Atlàntic amb l’esperança que la deessa Fortuna els somrigués a l’altra banda de l’oceà, on hi havia terres per cultivar, més llibertat i tolerància religiosa, i alguns narradors tractaren el tema. Però les condicions en què viatjaven aquells emigrants eren molt diferents; també el tracte que rebien un cop arribats a l’altra banda de l’Atlàntic. La seva experiència no té punt de comparació amb la dels emigrants africans que truquen a la nostra porta.
Que alguns autors escriguin sobre aquest tema és el més normal del món. Què llegim quan obrim el diari? Quines imatges veiem a la petita pantalla? Quines notícies sentim quan escoltem la ràdio? I encara que visquéssim d’esquenes als mitjans de comunicació, ¿què veiem un dia sí i un altre també pels carrers, places i parcs de les nostres viles i ciutats? És el pa de cada dia, i la ficció es nodreix de la realitat.
En els últims dos anys s’han traduït al català algunes novel·les d’aquesta mena. Totes han rebut excel·lents crítiques. N’he llegit tres que m’han colpit. No són obres alegres, esclar. Són llibres que denuncien, que fan reflexionar, però la denúncia i la reflexió també són dues funcions molt importants de la literatura. No tot ha de ser pura distracció. Això és per als lectors poc exigents. La creació literària també ha d’esperonar les neurones.
A L’arxipèlag del Gos (Angle Editorial, 2019), la més recent, el francès Philippe Claudel parla dels refugiats que no arriben a fer realitat el seu somni per la senzilla raó que moren pel camí. Claudel, que ja havia tractat el tema en una petita obra mestra titulada La neta del senyor Li (hi ha versió teatral interpretada per Lluís Homar) situa ara l’acció en una petita illa mediterrània en què uns pescadors troben els cossos de tres immigrants subsaharians en una platja. Segons la versió oficial, els africans s’han ofegat mentre intentaven arribar a l’illa. Però el mestre pensa que cal investigar els fets, que potser no tot és el que sembla. L’arribada d’un fals comissari afegeix nous elements de misteri a la història, i fins aquí puc arribar.
A Dahu (Edicions del Periscopi, 2017) l’escriptor turc Hakan Günday, nat a l’illa de Rodes però resident a Istanbul, parla dels refugiats sirians a Turquia. La guerra civil que pateix Síria des de fa anys ha provocat el desplaçament de milions de ciutadans d’aquest país. La major part malviuen en camps de refugiats de la veïna Turquia, i hi ha turcs sense escrúpols que fan l’agost aprofitant-se de la situació d’aquests infortunats.
Finalment, a Les formes del ver anar (Angle Editorial, 2018) l’alemanya Jenny Erpenbeck narra el dia a dia d’una colla de refugiats africans a Berlín que fan una vaga al cor de la ciutat. Un professor jubilat, que també fou refugiat en altres temps, s’acosta a ells i intenta ajudar-los. Però topa amb moltes dificultats, com tots els ciutadans solidaris que volen ajudar a aquesta pobra gent.
Conservo un grat record de El Lazarillo de Tormes i El buscón, dues novel·les que, de ben petit, em feren entrar per la porta gran en el fascinant món de la literatura. Ja adolescent, també vaig gaudir molt llegint el Quixot i Tirant lo Blanc. Parlo de novel·les picaresques i de cavalleries, que foren les primeres branques que brotaren del tronc narratiu. Els personatges que, com el protagonista de Les formes del verb anar, fan mans i mànigues per ajudar els immigrants i refugiats, em recorden molt aquells cavallers medievals que anaven pels camins del món amb el lloable i ferm propòsit de desfacer entuertos. Si més no, a tots els empenyia el mateix anhel altruista, i això és d’admirar.
