Ens cal un llenguatge inclusiu?

Acabo de llegir el llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Un total de 70 articles fets per 70 dones lingüistes que treballen en diferents àmbits (educació, ensenyament, mitjans de comunicació, administració, traducció i interpretació…), coordinats per la M. Carme Junyent, on es reflexiona sobre la utilització del llenguatge inclusiu, quines estratègies es fan servir, com afecten a la llengua i com, amb la més bona de les voluntats, a vegades acaba donant uns textos incoherents, confusos i contradictoris. 

Diferents fórmules de llenguatge inclusiu que s’utilitzen:

Els desdoblaments. Segurament que tothom té present la seva utilització: benvolguts i benvolgudes; els pares i les mares;  els nens i les nenes, etc. Aquest recurs enfarfega molt el text, pot restar importància a allò que realment vols comunicar i es fa difícil mantenir tots els desdoblaments durant tot el text, tant si és escrit i més encara si és oral. A més a més, les persones no-binàries, trans,  intersexuals, amb aquest recurs lingüístic també se senten marginades. 

Per tal que no es faci tan carregós, una altra tendència ha estat la d’adoptar etiquetes referides indiferentment a homes i dones, com ara infant en lloc de nen. O es recorre als termes genèrics com ara professorat, alumnat. Però no és ben bé el mateix. Un mestre quan parla  dels seus alumnes, els  posa cara, els posa nom… per això no sempre es pot fer servir la paraula  alumnat (conjunt d’alumnes). També alguns “manuals d’ús no sexista de la llengua” recomanen fer servir la paraula persona al davant:  persones treballadores, persones malaltes, persones consumidores, persones víctimes… 

Una altra opció que s’ha pres ha estat la de fer servir sempre el femení genèric, anomenat per alguns col·lectius “femení inclusiu”: totes (per referir-se a tots i totes), les mestres (per referir-se als mestres i les mestres). Amb aquesta fórmula  topem amb dos problemes: 

  1. Problema gramatical. Les llengües romàniques (i el català n’és una) tenen “marca de gènere gramatical” anomenat “masculí” i femení”, que no s’ha de confondre amb el “gènere” determinat per la identitat sexual. Lingüísticament no té res a veure el gènere amb el sexe. Si fos així, en el cas del català, els noms comuns serien neutres i no diríem: la casa i el cotxe.

El masculí és la forma que s’usa per referir-se conjuntament a elements masculins, femenins i neutres, per això al masculí se li diu el gènere no marcat. Aleshores quan volem fer servir el femení com a gènere no marcat s’originen confusions i incoherències. Per exemple: l’arbre i la casa massissos (gramaticalment és correcte i ningú hi veu cap problema perquè arbre i casa no tenen sexe). Així doncs, també és correcte el sintagma: els nens i les nenes valents. Els que volen fer servir el femení genèric dirien: els nens i les nenes valentes. Gramaticalment no és correcte perquè aquest sintagma es refereix als nens (valents o no) i a les nenes valentes. En les llengües romàniques, el femení és el gènere morfològic marcat i precisament per això no és inclusiu.

  1. Problema d’identitat. Les persones no-binàries, per exemple, no s’identifiquen ni amb el masculí ni amb el femení, per tant fer sevir el femení genèric tampoc soluciona el problema d’inclusió, de la mateixa manera que no ho resolien els desdoblaments. Per això ha sortit aquesta tendència de substituir la marca de gènere amb una terminació en -i: totis, amb la idea que tothom s’hi pugui sentir inclòs. Però, com que quan parlem i escrivim hem de respectar les concordances, fer servir aquesta “-i” com a marca de gènere pot generar frases com aquesta: Totis lis nenis petitis no hauran de portar mascareta. M’és difícil imaginar de posar-nos a parlar així. I si ens hi posem, no invisibilitzarem a les dones i als homes? O haurem de triplicar: Benvolguts, benvolgudes i benvolgudis? 

Les 70 lingüistes que escriuen en aquest llibre estan d’acord que la llengua per si sola no és masclista, més aviat és inclusiva, i que tenim molta tendència a associar gènere amb sexe i no és així, perquè hi ha moltes llengües que no tenen gènere gramatical, són neutres (l’anglès, per posar-ne una de molt propera, només té marca de gènere en els pronoms de 3a persona del singular) i tot i així generen societats tant o més masclistes que la nostra. Per altra banda hi ha llengües com l’àrab i l’hebreu que fins i tot tenen distinció de gènere en el sistema verbal i això no fa pas que siguin particularment partidaris de visibilitzar gaire la dona. 

En general, les 70 lingüistes pensen que aquestes fórmules de llenguatge inclusiu, fetes amb més bona intenció que encert, creen inseguretat i confusió, perquè si la llengua és un codi que ha de servir per comunicar-nos i entendre’ns, i forcem aquest codi, arriba un moment que no ens entenem i la llengua deixa de fer la seva funció. La majoria estan d’acord a deixar-ho tal com està i que, en tot cas, són els parlants, els usuaris de la llengua que la faran evolucionar. D’altres pensen que el llenguatge pot ajudar a fer canviar el pensament i la societat, i per tant no s’ha de deixar de buscar fórmules noves, que no siguin massa forçades i que facin que tothom s’hi senti inclòs. 

Tant de bo es pogués posar fi a la discriminació, de tot tipus, només canviant terminacions o fent desdoblaments! El llenguatge pot ser inclusiu o discriminatori depenent de l’ús que se’n fa, dels missatges que donem els parlants.  Per posar algun exemple: 

  • És més fàcil que es facin valoracions sobre la manera de vestir d’una política que d’un polític. Quantes vegades no hem sentit dir que Angela Merkel sempre vesteix igual?
  • A la premsa poden parlar de l’Ada, la Tamara o la Soraya, però mai parlaran de l’Ernest, d’en Pablo o d’en Pedro, sinó que diran l’Ernest Maragall, en Pablo Iglesias o en Pedro Sánchez. 
  • Quantes vegades hem sentit dir que una dona ha mort a mans de la seva parella? No, les dones no moren a mans de les seves parelles, sinó que les assassinen. 

Per tant jo no vull  que la societat sembli feminista, fent servir el femení genèric, per exemple, vull que ho sigui de veritat; vull que els nostres governants facin polítiques valentes i efectives. No vull que es gastin molts diners fent guies de llenguatge inclusiu, vull que ningú es senti discriminat en un context professional, que tothom tingui els mateixos drets reals en la nostra societat. Vull que sigui una societat sense desigualtats ni violències. 

I per acabar us recomano que si hi voleu aprofundir és molt interessant llegir el llibre amb tota la seva diversitat d’opinions, ben amanides amb els seus corresponents exemples, perquè aquest article només n’és un tast.

 

BIBLIOGRAFIA:

  • JUNYENT, M. Carme (ed.). Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Eumo Editorial. Vic, 2021