Desarrelament (1939) i immersió (2021)

Així com la immersió és un procés de progressiva introducció d’un individu (infant o adult) dins d’una societat i una cultura determinada, el desarrelament és un procés invers, que extreu una persona de la cultura on és immersa. Segons Simone Weil, filòsofa francesa, autora de “L’arrelament” (1943), “un ésser humà arrelat participa en l’existència d’una col·lectivitat que conserva vius certs tresors del passat i certs pressentiments de futur”. Per això, cal “lluitar contra totes les formes de desarrelament: pagesos desproveïts d’amor a la terra, obrers reduïts a màquines de treball, pobles colonitzats a qui s’imposa una nova cultura, aliena”.

Veient com, aquests darrers temps, els sectors més immobilistes de l’Estat espanyol es deleixen per fer de nou la traveta a una fràgil, democràtica i legal immersió escolar dels infants catalans en la llengua del país, ve a tomb rememorar el brutal desarrelament cultural que va imposar el franquisme, per la força de les armes, ara fa vuitanta anys. Espero que el lector voldrà perdonar que, per fer-ho, utilitzi records de la meva pròpia adolescència i pri

mera joventut; penso que poden ser d’interès general, atès que reflecteixen uns sentiments i uns fets que transcendeixen i van molt més enllà del simple anecdotari personal.

El moment inicial del meu procés de desarrelament lingüístic el vaig publicar a EMPORION el març del 2014, “La primera lliçó de castellà”. Dedicaré un paràgraf a resumir-lo. Durant els tres anys de la guerra civil, els vailets de Torroella havíem anat ben poc o gens a l’escola, de casa al carrer i del carrer a casa. Acabada la guerra, ens van portar a estudi, més ben dit, ens hi van arrossegar. Una colla de galifardeus, acostumats a passar el dia al carrer i a no veure’ns mai engabiats, ens vam trobar tancats en una aula, davant d’una mestra que no parlava com nosaltres. Un dels alumnes més ganàpies devia destacar per algun motiu enmig del desordre generalitzat. La mestra va cridar-lo, se’l posà al davant com va poder i li etzibà, amb un gran crit: “¡Arrodíllate!”. Com que no es movia, se li acostà, li posà les mans al coll, el pitjà avall amb força per obligar-lo a caure sobre els genolls, talment com si el volgués escanyar… Quan, finalment, aquella dona aconseguí que el nostre company s’agenollés, nosaltres havíem après la nostra primera classe de castellà. Mai més no oblidaríem el significat del mot “arrodillarse”.

Aviat ens vam acostumar, sisplau per força, a anar a l’escola i a ser disciplinats, i en castellà. Abans d’entrar a les aules, al pati del convent dels agustins, ens feien cantar l’himne nacional espanyol (aleshores tenia lletra, del poeta José Maria Pemán), i havíem de contestar els crits habituals de “¡Viva Franco!” i “¡Arriba España!”. A classe, tot era en castellà, tot, llibres, lectures, redaccions, dictats, pissarra… Els mestres, Dabau, Freixas, Marquès, en privat, ens parlaven en català, però només en privat, les classes eren sempre en castellà!

Com és ben sabut, la descatalanització de l’escola només era part del desarrelament programat. A tot el país, el català va passar a ser un llenguatge només familiar, domèstic. Convertit oficialment en dialecte, va desaparèixer de tots els àmbits públics, s’esvaí com a llengua moderna, escrita, emesa per la ràdio. Com si mai se n’hagués publicat cap llibre ni revista ni diari, com si en català no hi haguessin hagut mai poetes, filòsofs, novel·listes o periodistes. La repressió de la llengua va ser absoluta. Que la gent la parlés era inevitable, és clar, però el que interessava al règim és que ni s’escrivís ni se sabés escriure, fer oblidar el català com a llengua de cultura. Li interessava el desarrelament cultural, i en gran part ho va aconseguir. El cinema doblat en castellà va ajudar, de forma decisiva, a deixar clar quina era la llengua de masses.

Tanmateix, pels carrers, de cara al públic, encara quedaven relíquies del català escrit abans de la guerra, les recordo molt bé. A la placeta de can Marsal, prop de casa meva, un rètol, “No fixeu cartells”. Allà mateix, a l’entrada d’un taller, un avís mig esborrat, “No hi entreu si no hi teniu feina”. Al passeig avui anomenat de Catalunya, una fletxa vermella, acompanyada de la paraula “Refugi”, en grans lletres del mateix color, record de la previsió de possibles bombardejos que mai no s’havien produït. A can Mundet un vidre gravat “Material elèctric” amb una “o” pintada al final per tal de castellanitzar-lo. A casa, el meu germà guardava un llibre, “El bon company”, amb el qual havia començat a aprendre a llegir. I la mare llegia de vegades un “Devocionari” amb grafia prefabriana (“y”, “ab”, “amich”). Recordo molt bé que jo sentia una gran atracció sentimental cap a aquestes expressions gràfiques de la llengua que parlava a casa i amb els amics. Però a l’escola tots escrivíem sempre en castellà. I ens hi enviàvem cartes. I hi fèiem les nostres notes. Tot, i sempre, en castellà.

A mig decenni dels anys quaranta, vaig haver d’anar a Figueres a estudiar el batxillerat, intern, al col·legi dels Fossos. Cada setmana enviava a casa una carta, en castellà, l’única llengua que havia après a escriure. Però allà vaig fer amistat amb un altre intern, de Sabadell, a qui els pares havien internat a l’Empordà per motius disciplinaris, i em vaig adonar que escrivia a casa seva en català. Això em va sobtar força, de moment res més. Van passar uns anys. L’estiu després d’acabar el batxillerat, el subdirector del col·legi, a qui sempre havia sentit parlar públicament en castellà, em va enviar una carta per contestar-me alguna cosa que jo li devia haver preguntat sobre la carrera d’enginyer. La carta era escrita tota en català! Sembla estrany que un fet tan senzill em pogués arribar a impactar tant com va fer-ho, però és ben cert.

Ja a Barcelona, vivint en una residència, vaig haver d’escriure regularment a casa altra vegada. Tenia divuit anys. Aleshores em va venir, de cop, la vergonya nacional, i vaig prendre la gran decisió: no volia tornar a escriure als meus pares en una llengua forastera. Vaig anar a una botiga petita i arraconada del barri gòtic, molt a prop de la Catedral. Vaig demanar si tenien una gramàtica catalana, vaig dir que volia aprendre a escriure en català. El llibreter em mirà, primer recelós, després comprensiu. “Pssst!”, em va fer, guaità a totes bandes per si algú ens vigilava, es dirigí cap al fons de la botiga, i tornà aviat amb una Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra, edició de 1931, que encara conservo.

L’any 1950 vaig poder escriure, per fi, la meva primera carta als pares en català. Va ser el punt i final del meu desarrelament cultural.

És ben penós haver de veure avui, vuitanta anys després, el desfici dels nets del franquisme, situats en els estrats més alts de les institucions espanyoles, disposats a anorrear els esforços del nostre poble, individuals i col·lectius, per redreçar i potenciar l’ús d’una llengua antiga i culta, que ells volen minoritzada i, sobretot, inútil.