La meva àvia paterna, Emília, va ser una dona culta i tenia curiositat pel saber.
Llegia el diari amb passió i, tot i que jo era un infant, em comentava les notícies com si es trobés davant un adult. Eren raonaments de l’estil: “Mira Joan, el diari diu que d’aquí a 20 anys una persona arribarà a la lluna”. Ho explicava amb un somriure d’incredulitat absoluta, tot afegint: “Ja no saben què posar per omplir les pàgines del diari, mentides i més mentides”. Altres comentaris que em feia estaven relacionats amb la història i, sobretot, amb la geografia. Seguia els esdeveniments de la política internacional i el seu tema preferit era Suïssa. Per la meva àvia, Suïssa era un referent, un model a seguir perquè, em deia, els suïssos eren gent educada, pulcra i particularment bones persones, mai no robaven i la seguretat era immillorable.
D’on li venia a la meva àvia aquest afany il·lustrat? Havia quedat òrfena de pare quan era una criatura i l’ambient que va viure ben segur que era d’allò més prosaic. Una dona de les característiques de la meva àvia només es pot entendre pel treball d’un mestre. Bartomeu Sala Martí va exercir a Torroella a finals del segle XIX i començaments del XX i la meva àvia en parlava amb estima. El mestre els passava textos per comentar signats per “Alas”. “Ja veia que l’autor era el nostre mestre que, humil com era, amagava la seva identitat amb el seu cognom al revés”, em comentava. Aquest mestre feia agafar gust per la lectura a l’alumnat i els parlava de Suïssa com un model, una fita.
Fa poc, una bona amiga de l’Escala em va lliurar un llibret antic que va trobar a casa seva i va intuir que el guardaria convenientment. La meva sorpresa, en iniciar la seva lectura, va ser que l’autor és el mestre Sala, que també va exercir a l’Escala. El títol del llibret: Suíssa y Espanya, en ses relacions mutues y ab la civilisació, és un poema nacionalista satíric i humorístic que l’any 1902 el seu autor va recitar al teatre Jou. El mestre Sala havia viscut a Suïssa i en el poema canta les meravelles d’aquest país: “¡Allò sembla un paradís,/Bell, tranquil, ple d’ilusions/Y de màgiques visions!…” Sala acaba el llarg poema fent una proclama i incita a una “Campanya nacionalista/Hem de fer per tot arreu,/Enarbolats els penons/Y ab banderes desplegades/Fins veure confederades/Les ibèriques nacions.”
Per sort, Torroella ha gaudit de bons mestres al llarg de la seva història. Si estimem la vida, els fem el millor homenatge.