Conversa “històrica” de Miquel Canals, Pahí amb Joan Fuster
Aviat farà 80 anys de l’alçament militar del 18 de juliol de 1936 contra la Segona República espanyola, que va suposar l’inici de la tràgica guerra civil de tres anys, amb les seves tràgiques conseqüències. A Catalunya el cop d’estat fracassà, i el poder al carrer passà a mans dels anarquistes, que havien contribuït decisivament a la derrota dels revoltats. A Barcelona es va constituir el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, i els municipis de tot el país en van seguir l’exemple. Torroella no va ser una excepció.
Darrerament he mantingut converses amb persones que han assolit edats que arriben o superen els noranta anys, capaces de recordar fets i persones i d’aclarir circumstàncies d’aquella època dramàtica, i els darrers mesos n’he publicat resums a EMPORION. Ara, el que no podia imaginar és poder escoltar l’explicació d’aquells esdeveniments de llavis d’un protagonista de primera fila, i heus aquí que l’amic Josep Fuster em va fer saber que, enmig de multitud de llibres, revistes, documents i anotacions de casa seva, tenia tres cassets de l’any 2003, a les quals el seu pare havia gravat unes converses amb Miquel Canals, Pahí, quan aquest tenia 92 anys i Joan Fuster 86. Va ser ben afortunat que es fes precisament aquell any la gravació, l’últim de la vida de Miquel Canals, circumstància que ningú hauria dit en escoltar la seva veu forta i decidida, i en constatar la seguretat amb què recordava noms i fets.
Joan Fuster diu en iniciar la primera gravació:
— Comencem una entrevista a en Miquel Canals sobre els fets que varen originar la revolució espanyola i, molt particularment, els que varen passar a Torroella, ja que ell en va ser el principal protagonista. Això considero que serà més endavant un document històric d’una gran importància.
És evident que el poc espai de què disposo en un article d’EMPORION no em permet de reproduir la quantitat extraordinària d’informació que es recull en aquests cassets. Em limitaré, doncs, a oferir-ne un tast, i en algun altre lloc exposaré més endavant, si puc, una exposició més extensa de les moltes revelacions –fossin certes o esbiaixades- que he tingut la sort d’escoltar.
— El 18 de juliol a la nit, amb l’Asterio, i un llum, vam anar al Ter Vell, i tot al voltant estava ple de llenguados, en vàrem emplenar un saquet, i l’endemà al matí vàrem trobar que les forces militars havien fet un cop d’estat. El dia 19, amb uns quants companys, vàrem decidir formar una espècie de comitè, i com que sabíem que els carrabiners serien addictes, vaig dir al seu sergent que podríem anar a la Guàrdia Civil perquè ens entreguessin les armes. M’hi va acompanyar, amb altres companys, i el cap dels guàrdies civils va dir: “Bé, em demaneu les armes, però qui sou vós?”, “jo sóc el president del Comitè”, li vaig dir, i ens va donar les armes; com que ningú més no havia dit res, amb aquell “sóc jo”, vaig quedar president. El Comitè estava format per gent d’ERC, agricultors, del POUM i de la CNT, i com a seu vàrem prendre possessió del Palau Solterra.
En Pahí diu que el primer que va fer va ser organitzar col·lectivitats: paletes, mecànics, fusters, ferreteries, xofers, barbers, sastres, modistes…
— Els pagesos varen rebutjar la col·lectivització, els vaig reunir al cafè de la Lliga, i els vaig dir: “Mireu, si col·lectivitzéssim totes les terres de Torroella, podríem comprar maquinària de tota classe, tractors, i per comptes de treballar com a negres com ho feu tot l’estiu, aniríeu a passeig treballant.” Oh!, però no vaig tenir en compte que el que tenia una vessana era seva, i el que en tenia quatre també, i quinze i vint… Aviat que em maten!, vaig ser incomprès completament. Les úniques col·lectivitzacions agrícoles que hi va haver van ser el mas Pla, el Pinell, i altres terres que els propietaris havien abandonat en marxar.
Preguntat sobre qüestions econòmiques, com ara l’ús d’una moneda local anomenada pahina, explica:
— L’Estat s’ocupava de l’emissió de bitllets, però els especuladors es quedaven els que s’havien posat en circulació abans de la guerra, pensant que un altre dia tindrien valor, els bitllets nous no els volien. Però pel que fa a monedes petites, que eren de metall (plata, coure), la gent les acaparava a casa seva i no circulaven. Jo vaig tenir una idea: entre el que vàrem treure de les esglésies hi havia molta plata i molt de coure, en vaig fer fer planxes fines, del gruix d’una moneda de deu cèntims, i amb un encuny s’hi marcava “una pesseta”. Se’n van dir pahines, basats en el motiu de casa meva, a can Pahí. El Comitè vivia del que pagaven persones que semblava que tenien possibilitats per fer-ho, però això no es podia eternitzar, hi havia un home, ara no en recordo el nom, que portava un bitllet de 1.000 pessetes cada setmana… venien al Comitè, hi havia en Fontàs que era el caixer….
En sentir aquest nom, Fuster interromp, diu que uns el consideraven un home brillant, uns d’altres funest, pregunta la versió de Canals.
— En Fontàs no era ni de la CNT, ni d’esquerres, ni res, era dels “trentistes” d’en Pestaña*, va venir de França, el varen fotre fora, jo llavors no ho sabia, ho he sabut després, es va quedar a Torroella, treia el pinyol de les olives i venia olives farcides al mercat, vivia d’això, i a més, era un jugador d’ofici, un tafur, i jo no em vaig adonar que, segons m’han explicat, se’n va anar amb una fortuna perquè es quedava tots els bitllets antics quan cobrava, culpa meva de no haver-ho vigilat. Quan va arribar a França el van tornar a agafar, ho he sabut després.
Per acabar, una altra pregunta de Fuster:
— Essent tu protagonista d’aquells moments, i rector dels afers locals, van succeir fets vandàlics i assassinats, quina idea en tens?
La resposta de Canals és immediata:
— No me’n parlis!, no me’n parlis! Fins al 19 de juliol jo anava cada dia al cafè al migdia i al vespre, i a partir d’aquell dia no hi vaig anar més; i mentre jo m’estava ocupant de col·lectivitzacions i tots els altres afers, n’hi havia que al cafè organitzaven crims. Cal tenir en compte que totes les revolucions generen criminals i aquí a Torroella en va generar alguns, no en citaré pas cap, perquè tot això es va aclarir més endavant, però llavors no ho sabia pas, quan et deien que hi ha un individu mort a tal lloc, no sabies pas mai qui havia sigut, no havia sigut ningú.
Per avui ho he de deixar. Només hi afegiré una observació: l’any 1936 Miquel Canals tenia 24 anys.
* El “trentistes”, sector reformista de la CNT, defensaven que calia una fase de preparació d’uns anys abans de l’inici de la revolució social, al contrari del que va fer en Pahí a Torroella. Ángel Pestaña, famós anarquista, era trentista.
