“Muntaner ens proporciona una visió de l’imperi medieval catalanoaragonès”
Stefano Maria Cingulani, historiador
“Entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme politicoeconòmic o estat nació”
Pierre Vilar (1906-2003)
S’ha acabat l’Any Muntaner, l’any dedicat culturalment al cronista medieval Ramon Muntaner (1265-1336), nascut a Peralada, arran de la celebració del 750è aniversari del seu naixement. Aquest autor va descriure un del episodis mítics i alhora més desconeguts de la història de Catalunya: la de les gestes dels almogàvers, amb el seu cap Roger de Flor (juntament amb Bernat de Rocafort i Berenguer d’Entença), i la seva conquesta d’Atenes i de tota la Grècia Central, un territori d’una extensió aproximada a la de la Catalunya actual i que va durar un període de temps de quasi cent anys.
Això passava en els segles XIII-XIV, moments en els quals Catalunya, amb les conquestes dels reis del Casal de Barcelona, va conèixer la seva època daurada, d’esplendor econòmica, política, intel·lectual i artística, ja que era la primera potència europea i de la Mediterrània.
Tal com ho descriu l’escriptor Francesc Puigpelat en la seva documentada novel·la històrica Roger de Flor: el lleó de Constantinoble, el setembre de 1303, Roger de Flor -cap de la Gran Companyia Catalana d’Orient-, amb 36 vaixells, 6.500 cavallers, almogàvers i mariners, va desembarcar a Constantinoble (actual Istanbul) i es va presentar i va pactar amb l’emperador Andrònic II. Durant un any i mig, Roger de Flor i els seus almogàvers van guerrejar per la Turquia asiàtica i van derrotar els turcs, però el 30 d’abril del 1305, Roger de Flor va caure assassinat a traïció a Adrianòpolis (avui, Edirne) en un complot ordit pel mateix emperador. Això va motivar la Venjança Catalana per part dels almogàvers.
El 1305, els almogàvers supervivents a la conxorxa van tenir com a base d’operacions la ciutat de Gelibolu (abans Gal·lípoli), des d’on van dur a terme alguns del episodis més cruels de la Venjança Catalana. Només es varen aturar quan hi va intervenir personalment el rei d’Aragó, Jaume II. L’any 1311, després de vèncer els francs a la batalla de Cefis-Almyros, els almogàvers van conquerir Atenes i van aconseguir el domini sobre tota la Grècia Central, situació que va durar fins al 1388.
D’aquest llarg domini, en Francesc Puigpelat ens recorda que en queden vestigis. Una pintura al fresc coneguda com la Madona catalana es conserva actualment al Museu Bizantí d’Atenes. Té forma semicircular i fa 1,40 metres de llarg per 1,10 d’alt i representa la Mare de Déu amb el nen Jesús. En els dominis catalans de la Grècia Central hi havia cinc universitats, a les ciutats d’Atenes, Tebes, Levàdia, Siderocastron i Neopàtria (avui Ipati). En totes aquestes ciutats hi va haver una part important de població catalana. Un terç dels 10.000 habitants de l’Atenes medieval eren d’origen català. A la ciutat de Tebes es pot visitar encara l’anomenada Torre dels Catalans. I el castell de Levàdia va ser construït pels catalans el segle XIV i Levàdia era precisament la més catalana de totes les ciutats gregues. En aquest castell es guardava una relíquia famosa: el cap de sant Jordi.
Ramon Muntaner, que fou guerrer i mestre racional de la Companyia entre 1303 i 1307, ha deixat a la seva Crònica una narració vibrant de les aventures de Roger de Flor i les lluites dels almogàvers a l’Orient. L’alt valor històric d’aquests capítols de la Crònica és que Muntaner és l’únic autor europeu occidental que narra de manera detallada els fets de la Companyia Catalana a Bizanci. Altres estudis més recents referits als almogàvers varen ser els d’Antoni Rubió i Lluch, Nicolau d’Olwer, F. Soldevila, R. Tasis, J. Pascot i A. Lowe.
Explica Francesc Puigpelat que l’empremta oral dels almogàvers a l’Orient també és viva. La paraula “català” ha mantingut durant molts anys una connotació pejorativa a Grècia. A la regió de Tràcia hi havia un jurament que deia: “Que la venjança dels catalans caigui damunt teu!” A l’illa d’Eubea, per renyar algú per una acció il·legal o injusta, li diuen: “Això no ho faria ni un català.” A Trípoli del Peloponès, per referir-se a una dona grollera, li deien: “Sembla una catalana.” A Amfissa, s’utilitzava una expressió anàloga a la nostra de “sortir del foc per caure a les brases”. És aquesta: “Vaig fugir dels turcs per caure en mans dels catalans.” A Atenes, es renyava els nens que es portaven malament dient-los: “Quin dimoni de català!” La mala fama dels almogàvers (i catalans, per extensió) va arribar també a Albània i Bulgària. A Albània hi ha un personatge semblant al nostre Home del Sac, amb el qual s’amenacen els nens que es porten malament. L’anomenen el Katallà. A Bulgària, on van arribar algunes ràtzies almogàvers, les expressions “català” i “fill català” signifiquen “home malvat, sense ànima, torturador”.
La inexistència de celebracions fonamentades en determinades figures i fets històrics, com és el cas de Roger de Flor i dels almogàvers, només podria explicar-se pel desconeixement general del passat històric de Catalunya, arran del Decret de Nova Planta i per la correcció política que a vegades es fa aliada de la ignorància. És cert que els almogàvers eren guerrers violents i sanguinaris, i possiblement van ser els primers experts en la guerra de guerrilles, però també han estat, sense excepció, els protagonistes de tots els mites històrics nacionals.
Totes les nacions necessiten mites. La seva autoestima, el seu orgull i la seva cohesió estan relacionats moltes vegades amb els mites. Sense complexos, caldria reivindicar les aventures èpiques de Roger de Flor i dels almogàvers que l’acompanyaven, personatges nostres que varen aconseguir en el període medieval l’extraordinària història de la Grècia catalana.
Referències bibliogràfiques
1. PUIGPELAT, F., Roger de Flor, el lleó de Constantinoble, Proa (Ed.), Barcelona, 2003.
2. CINGOLANI, Stefano Maria, “Les cròniques” a Avui Diumenge, 20 d’abril de 2003, p. 26-29.
3. PUIGPELAT, F., “L’empremta dels almogàvers” a Avui Diumenge, 20 d’abril de 2003, p. 30-33.
4. “El temps dels almogàvers. La crònica de Ramon Muntaner”, exposició al Museu Nacional d’Història de Catalunya, Barcelona, 2015. Comissari: Stefano Maria Cingolani.
5. FONTANA, J., La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Eumo Editorial, Vic, 2014.
