Des que el mes d’octubre passat el govern de l’estat va aprovar el decret que regula l’autoconsum elèctric, moltes entitats ecologistes han mostrat el seu desacord amb el que preveu aquesta nova legislació.
En concret, denuncien la inclusió del que anomenen un “impost al sol”, en considerar que gravarà totes aquelles persones que vulguin fer un aprofitament de l’energia solar, fins ara gratuïta. Argumenten que aquesta nova càrrega desincentiva la instal·lació de panells solars, perquè n’allarga molt el període d’amortització, i per tant menys particulars, institucions i empreses estaran disposats a fer la inversió. Això aniria, lògicament, en detriment de l’energia solar, renovable i molt més neta que la provinent de fonts convencionals com ara els combustibles fòssils o la nuclear. Per contra, el decret beneficiaria les grans companyies elèctriques, ja que no haurien d’afrontar la competència dels petits productors d’energia solar que els podrien fer reduir els beneficis. En paral·lel, el nou decret també amenaça la viabilitat de moltes petites empreses que en els darrers anys s’havien especialitzat en el desenvolupament, fabricació i instal·lació dels panells, algunes d’elles a l’àmbit gironí.
Aquest cas m’ha portat a fer dues reflexions. En primer lloc, tinc la impressió que les entitats ecologistes i altres organitzacions socials que han denunciat el perjudici causat per “l’impost al sol” han fet una manipulació dels continguts i la intenció del decret a l’hora de presentar-lo al públic. Aquesta regulació no introdueix cap impost sobre la captació d’energia solar, tal com dóna a entendre l’etiqueta que han emprat. De fet, aquelles instal·lacions que no estiguin connectades a la xarxa elèctrica n’estaran exemptes. En canvi, el decret sí que preveu el pagament per part d’aquells que vulguin connectar els seus equips solars a la xarxa elèctrica general. L’argument és que aquestes instal·lacions connectades a la xarxa són relativament independents d’ella mentre fa sol, però que en períodes en els quals la seva producció no pot cobrir la demanda domèstica, els habitatges i empreses estiren de la xarxa compartida amb la resta d’usuaris. Es defensa que per tal de garantir el manteniment de la xarxa cal que, malgrat que els productors solars en facin un ús menor, també contribueixin a la seva conservació. Caldria parlar, més aviat, d’un peatge que les instal·lacions solars haurien de pagar per intercanviar energia amb la xarxa general, tant per estirar-ne energia quan els en falta, com a l’hora d’abocar-hi possibles excedents. El decret s’hi refereix com a “tarifa de suport”. Des d’aquest punt de vista, sembla just que aquelles persones que s’autoprodueixen l’energia compensin les empreses que els fan arribar la xarxa compartida i que els proporciona la seguretat de no quedar-se mai sense electricitat.
D’altra banda, el que em sembla realment regressiu del decret és que no preveu cap sistema de compensació de les aportacions que els petits productors d’energia solar facin de l’energia que els pugui sobrar. És a dir, a més del peatge, els productors hauran de pagar l’energia de la xarxa que consumeixin a preu de mercat, però en canvi hauran de regalar aquella que ells no necessitin i la hi aboquin. Aquest greuge es podria haver corregit de dues formes. Primer, amb la introducció d’un concepte de “balanç net”, és a dir, que tota l’energia aportada per cada instal·lació a la xarxa general sigui mesurada i que els seus propietaris puguin fer-ne ús, sense haver-la de pagar, en un altre moment. Aquest és el sistema que funciona en països com Alemanya, Portugal, Austràlia, Dinamarca i Itàlia. Com a alternativa, de la mateixa manera que es crea una tarifa especial per als propietaris d’equips de panells solars per penalitzar-los, també es podia haver dissenyat de tal manera que els compensés el benefici conjunt que generen per a la societat. Països com els abans citats han entès que el futur de la generació d’energia passa per reduir-ne l’impacte en termes d’emissions de gasos d’efecte hivernacle i altres productes contaminants, i que això passa per l’autoproducció i la producció d’energies renovables en un àmbit local, minimitzant la distribució. Així doncs, la instal·lacions de plaques solars per part de particulars és un fenomen desitjable, del qual tots ens beneficiem, amb la reducció de la dependència del petroli, la reducció de la contaminació atmosfèrica i, fins i tot, la seguretat addicional que aporta un sistema descentralitzat. Cal compensar els emprenedors que aporten aquests beneficis al conjunt de la societat i al medi ambient però, lamentablement, el decret aprovat va en la direcció contrària, només protegeix la indústria elèctrica i etziba un fort cop a l’autogeneració, ja de per si molt minoritària a casa nostra en comparació amb altres països, sovint molt més nòrdics. De la mateixa manera que les elèctriques han de cobrar per fer manteniment de la xarxa i garantir l’accés universal, cal que paguin per comercialitzar una energia més neta que la seva i que els petits productors ara estan obligats a regalar-los.
