Com era de preveure, els governs del món han fracassat, un cop més, en avançar significativament cap a l’adopció de mesures d’impacte que puguin mitigar el canvi climàtic. Sol assenyalar-se que una de les causes d’aquesta inacció és el temor de la classe política dirigent a adoptar mesures que seran traumàtiques per a la societat i que, per tant, li podrien restar vots a les següents eleccions. És un temor infundat.
El únics instruments que sembla que tenen lloc a la caixa d’eines dels governs semblen ser els oferts pels mercats. Bona part dels debats de Glasgow van girar a l’entorn de les subvencions que reben les fonts d’energies contaminants com ara el petroli, el carbó i el gas natural de part de molts governs, i que superen, amb escreix, els ajuts destinats a les energies renovables. Mentrestant, existeix un mercat global d’intercanvi de drets d’emissions de diòxid de carboni, però sectors amb tant impacte com l’aviació n’estan exclosos, i Glasgow no va posar-hi remei. També es va parlar molt dels crèdits tous (però no de compensacions ni de reparacions) que els països rics haurien de garantir als països més pobres per tal de facilitar-los un desenvolupament més sostenible que el de les economies del Nord. Als països més rics, el debat gira al voltant de com aplicar, via impostos, el principi de “qui contamina, paga”, tan propi de les economies mal denominades de “lliure mercat”. S’espera que, mitjançant l’augment dels costos de consumir energies brutes, es donarà a la població i al teixit empresarial un incentiu per estalviar o fer el salt a energies més netes. Aquest estímul punitiu o de pressió per via dels preus es complementaria amb altres mesures d’intervenció del mercat per tal de promocionar la generació de renovables (subvencions a qui té possibilitat d’instal·lar-les) i també per ajudar a les companyies subministradores de gas i electricitat a cobrar l’import de les factures que la població més desafavorida no pot abonar. Fora d’aquestes mesures de mercat i financeres, res. Cap regulació, cap normativa, cap prohibició, cap mesura de reforma del sistema, cap reflexió sobre els valors imperants que ens han dut fins a la crisi en la qual ens trobem. Res que pugui amenaçar el creixement econòmic.
Durant les setmanes prèvies a la Cimera de Glasgow i durant la seva celebració es van publicar multitud de treballs alertant dels costos de la inacció climàtica, del patiment humà que comportarà i d’estudis d’opinió sobre com la ciutadania percep el que s’està fent en aquesta matèria. De forma reveladora, el diari el País difonia els resultats d’una enquesta que recollia com, a Espanya, la immensa majoria de la població està conscienciada i preocupada pel canvi climàtic, però una minoria de menys d’un terç està a favor d’augmentar el preu de gasolina i dièsel via impostos. Aquest era el titular de portada. Calia estudiar el treball amb més atenció per trobar-hi que més d’un 60% de les persones enquestades, en canvi, estarien a favor de prohibir directament els vehicles de motor de combustió. Per què la població rebutja les mesures de mercat que es prescriuen des de les altes institucions? Possiblement perquè es tracta de mesures inherentment injustes, que discriminen perjudicant a la gent amb menys recursos. I és que el principi de “qui contamina, paga”, amaga una premissa perversa. Ve a dir que, qui tingui més diners, tindrà barra lliure per contaminar, mentre que la població més humil és la que s’haurà d’estrènyer encara més el cinturó per arribar a final de mes. Així ho va entendre el moviment dels armilles grogues a França, quan es va mobilitzar en contra d’un impost, etiquetat d’ecològic, sobre el dièsel. Quines alternatives sostenibles oferia aquesta solució de mercat davant la crisi climàtica a les persones treballadores que depenen del seu vehicle per arribar als seus llocs de treball? Cap. Què suposava per a la població més benestant, que es pot permetre conduir fins i tot per plaer? Poder seguir fent el mateix, sense cap renúncia. Aquí pot ser convenient recordar que, per exemple, el 50% de les emissions produïdes per l’aviació les causa una elit de només l’1%, que es pot permetre volar amb gran freqüència.
Multitud d’estudis sobre actituds i comportaments humans han revelat que, més enllà del volum monetari d’un salari, les persones valorem especialment que aquest sigui just: que es correspongui amb el valor aportat i, sobretot, que la feina se’ns reconegui amb el mateix retorn que a altres persones que fan el mateix. Experiments han revelat que persones treballadores que estaven perfectament contentes amb el seu salari deixen d’estar-ho quan s’assabenten que col·legues seves perceben un sou més generós tot i estar fent exactament la mateixa feina. Molts individus arriben a l’extrem d’acceptar una rebaixa en el seu salari si això assegura que la resta de persones treballadores que fan la seva mateixa feina també cobraran el mateix. Dit d’altra manera: posem l’equitat i la justícia per sobre de consideracions merament econòmiques o materials. Des d’aquesta òptica, té molt sentit que la majoria de la població prefereixi que es prohibeixi el vehicle de motor de combustió de gasolina o dièsel, que seria una mesura igual per a tothom (a més d’extremadament efectiva per atenuar la crisi climàtica), en detriment de polítiques de preus que afecten d’una manera desproporcionadament gran a la població amb menors ingressos.
El problema és que, com s’indicava d’inici, mesures econòmiques, regressives, que tant discriminen a favor de qui ja té més, són les úniques que es posen a sobre la taula per part dels governs a l’hora d’afrontar la crisi climàtica. Tenen fe en què el mercat arreglarà màgicament el problema, sense fer res més. Aquestes són les mesures que, per la seva injustícia i ineficàcia, no trobaran mai el suport popular. Els resultats d’una enquesta internacional, en aquest cas publicada pel diari britànic The Guardian, confirmen aquesta constatació. A més de reflectir un nivell de conscienciació molt elevat arreu, indiquen que la mesura més popular i acceptada, amb un 76% de recolzament, és aplicar normes i regulacions ambientals més estrictes. Ignorant aquest ampli suport, els poders que es beneficien de què res canviï addueixen que aquest tipus de mesures serien autoritàries, fins i tot dictatorials. Apel·len a la bona voluntat individual de cada persona sabent perfectament que, ni amb la millor de les intencions, la solució passa pel que pugui arribar a fer cada persona, sinó per l’acció col·lectiva i organitzada, que transformi un sistema que juga a favor d’aquests poders i del canvi climàtic. Es fa difícil pensar en una política més democràtica, justa i equitativa que acceptar, col·lectivament i cadascú en la mateixa mesura, normes i limitacions per garantir que generacions presents i futures puguin gaudir d’un món mitjanament habitable.