John Ruskin (1819-1900) fou un erudit anglès apassionat per l’art que exercí la docència a la Universitat d’Oxford durant l’època victoriana. Però heus ací que gairebé de cop i volta s’interessà per la sociologia i esdevingué un defensor de l’economia fonamentada en l’ètica. Llavors, Ruskin començà a reflexionar i a escriure assaigs sobre la societat en què vivia, i a fer-se preguntes com ara aquesta: “Quant gastem en cultura, en llibres, nosaltres i l’Estat, en comparança amb els diners que dediquem als cavalls?” O aquesta altra: “No són més grans els prestatges dels nostres cellers que els de les nostres biblioteques?”
Com a bon anglès, a John Ruskin li devien agradar els cavalls i les begudes que alegren la vida, d’aquí les comparances fetes en les dues frases suara esmentades. D’altra banda, no ens ha d’estranyar que Ruskin identifiqués la cultura amb els llibres, perquè a la seva època la premsa tot just acabava de néixer, encara no s’havia inventat el setè art, no hi havia ni de bon tros la quantitat de museus que hi ha avui dia, les audicions musicals estaven reservades a una minoria selecta, etc. Des de fa temps, el concepte de cultura és molt més ampli que al segle XIX.
Naturalment, avui dia John Ruskin no parlaria de cavalls, sinó d’automòbils de gama alta. I en lloc de prestatges de cellers, potser parlaria de futbol i altres esports que mouen grans masses humanes, tot i que alguns amants del nèctar bàquic es gasten picossades en bons vins. O d’àpats setmanals fets en restaurants amb estrelles Michelin. O de roba i de complements del vestit de marques no falsificades. O de creuers al Carib (tot i que viatjar és cultura, no crec que aquesta mena de viatges puguin qualificar-se de culturals). O de vacances de platja i sol en un país tropical, sense cap treva per conèixer una mica el país… Perquè, en general, la majoria de la gent gasta molt més en aquestes i altres coses materials que no pas en cultura.
A nivell individual, és molt difícil saber quan gasta en cultura cada persona per terme mitjà. A l’Estat espanyol hom calcula que la despesa mitjana per família és de 680 euros. És molt? És poc? A mi em sembla que molt poc. Tinc la impressió que moltes persones gasten molt més en futbol que en l’adquisició de llibres, d’entrades de cinema, de teatre i d’altres espectacles. Però bé, potser el futbol també és cultura, com afirmen moltes persones. I fins i tot la fiesta nacional, és clar, per bé que a molts no ens entra al cap que un espectacle sagnant més propi de l’època dels gladiadors que dels temps de la informàtica pugui rebre aquest qualificatiu. De fet, la UNESCO no considera que els toros siguin cultura, i l’any 2020 rebutjà incloure la fiesta dins del Patrimoni Cultural de la Humanitat (tot i això, TV2 emet des de fa molts anys un programa titulat “Tendido cero” cada dissabte sobre el món dels toros). Podem posar l’espectacle taurí al mateix nivell que la música, el teatre o el cinema, posem per cas? No seria millor restringir el concepte cultura, delimitar-lo a les obres i pràctiques sorgides de les activitats realment artístiques i intel·lectuals?
Podem posar la mà al foc que molts ciutadans gasten més en l’adquisició de tabac (tot i saber que fumar perjudica greument la salut) o de loteria que de llibres, que no van mai al cine -a la petita pantalla poden veure tantes pelis i gratis!- ni al teatre, ni han escoltat mai cap concert, no han visitat mai cap museu, cap exposició… La cultura és un producte – bé ho deu ser a ulls de l’Estat, si aquest li aplica un IVA que pot arribar al 21% – molt poc consumit en general en una societat anomenada “del consum”, i especialment en alguns països
I les institucions públiques? Quant gasten en cultura – en el sentit més ampli del mot, que probablement no complau a tothom? A l’època de John Ruskin les institucions públiques invertien molt poc o gens en cultura; ja hi havia, com avui dia, com sempre, mecenes. Però les institucions públiques modernament sí que inverteixen en el foment de la cultura. Fins a quin punt? Aquesta és una altra història. Els ajuntaments rarament destinen més d’un 5% a cultura. I, pel que fa a l’Estat espanyol, aquest no figura entre els deu primers estats europeus per la seva inversió en cultura. Els primers llocs els ocupen països petits com Estònia (hi dedica el 2% del PIB), Hongria, Dinamarca, Eslovènia, Letònia, Finlàndia…
La major part dels governs del món dediquen petitíssimes parts dels seus pressupostos a fomentar la cultura. Diuen que hi ha necessitats prioritàries, i en temps de crisi les partides destinades a la cultura es redueixen notablement. Però la cultura és una necessitat primària, un dret, no un caprici d’una minoria, i els governs que no inverteixen en cultura estan condemnats a hipotecar el seu futur. Al capdavall, per a algunes coses sí que sempre hi ha diners a les arques estatals, i sabem prou bé quines són.
El 30 de març de 2022 el cap del govern espanyol comunicà al Congrés un augment important del pressupost destinat a Defensa perquè, segons ell, la seguretat d’Espanya estava en perill. De qui tenia por, el màxim mandatari espanyol? De Rússia, que estava exhibint el seu poder militar a Ucraïna? Del Marroc, que l’estiu de 2002 gosà envair El Perejil i té en el punt de mira Ceuta i Melilla? O potser de Portugal, que des de fa més de dos segles de tant en tant reclama a Espanya la devolució d’Olivença (Olivenza en castellà), una població extremenya limítrof amb Portugal que les tropes espanyoles van ocupar el 1801? Ves a saber.
Mentrestant, el pressupost del govern espanyol destinat a cultura és si fa no fa el de sempre. O sigui, una minúcia. I després del triomf de la dreta i l’extrema dreta a moltes comunitats autònomes i poblacions espanyoles, ja veurem a què es dedica el pressupost de cultura, perquè una cosa és la quantitat i una altra la destinació del pressupost de cultura. Com han deixat ben clar els seus dirigents, en matèria de cultura les prioritats de VOX són la tauromàquia i la protecció del patrimoni franquista (i, als Països Catalans, fer tant de mal com es pugui al català). Poc després de les darreres eleccions municipals, els ajuntaments de tres localitats governades de llavors ençà pel PP i VOX es van prendre decisions que han produït molta indignació. A Briviesca (Burgos) van cancel·lar la representació d’una una obra que tractava de l’afusellament d’un mestre republicà. A Valdemorillo (Comunitat de Madrid) es va decidir no representar una obra de Virginia Woolf “per manca de pressupost”. I a Borriana encara la van fer més grossa. En aquesta vila de la Plana Baixa el nou consistori va decidir anul·lar les subscripcions a diverses publicacions en català. Vade retro, Satanàs.
