“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
A finals d’agost i primers de setembre, les tardes en què el grop vingut del Pirineu descarregava amb força, quan la pluja parava, era el moment ideal per anar a caçar cargols. Amb el pare agafàvem una bossa de xarxa o un cistell i, sobretot una vella llanterna, d’aquelles planeres o verticals que anaven amb una pila gran, i enfilàvem cap al camí del rego, després del torrent, ja en terme d’Ullà.
Per les vores dels camps, amb ganes de buscar l’aigua acabada de caure, potser amb voluntat de refrescar-se una mica després de mesos mig immòbils a causa de la calor i la sequera, els cargols es movien amunt i avall amb frisança, rosegant aquí i allà alguna fulla que havia resistit l’estiu. En aquest ambient era ben fàcil caçar-los, fins i tot, per un vailet petit com jo. No es resistien, naturalment, com podien fer-ho, d’altra banda, inofensius com són, i ben aviat acabaven a la bossa.
Com més cap al rego i la Resclosa avançàvem, és a dir, cap a la zona més humida perquè els camps rebien la benedicció de l’aigua del regadiu, més cargols trobàvem. Per un vailet com jo, allò era una delícia. “Mira, pare, un altre! I un altre! I un altre! Quants n’hi ha! I un altre….”, fins que l’entusiasme dequeia i ja em cansava d’anar dient “un altre”. “Aquest què et sembla, pare?”, li preguntàvem. “Aquest no, no veus que és una monja!. Llença’l”. Ens deia, contundent. Què sabíem nosaltres de cargols bovers o de cargols que es deien monges.
Seguíem collint, això sí, perquè, a més del goig de caçar-los, el que teníem al cap era, sobretot, pobres cargols, la llauna ben curulla que el pare i l’avi courien d’aquí unes setmanes, quan els petits mol·luscs ja estiguessin ben dejunats i fossin plenament comestibles.
Ja de nit, il·luminant el camí amb la llanterna, tornàvem cap a casa amb la bossa ben plena de cargols. Anàvem al celler i el pare col·locava els cargols dins d’una antiga cargolera de vímet on s’hi quedarien almenys durant quinze dies. En aquest temps de dejuni, amb la seva baba farien com una protecció a la part davantera de la seva closca i així ens els trobariem quan els anéssim a buscar per cuinar-los, a vegades a la tardor.
M’agrada que a l’Empordà i a la regió de Girona, d’anar a collir cargols, i també bolets, se’n digui, anar a “caçar” cargols i bolets. A la universitat, alguns de Barcelona se’n reien d’aquesta expressió. “Què hi aneu amb una escopeta?”, et deien, però a nosaltres per una orella ens entrava i per l’altra ens sortia. Entre d’altres coses, nosaltres ens havíem fet un fart d’anar a “collir” cargols i ells no sabien ni per on començar.
Anys a venir, a TV3 el terme es va popularitzar arran d’un popular programa Caçadors de bolets, que va suposar, definitivament, que tot el país, sabés que els empordanesos i, per extensió, els gironins, sortíem a buscar cargols i bolets amb l’escopeta a l’espatlla, que ja se sap que aquestes dues activitats són molt perilloses, com si anéssim a perseguir lleons i animals similars.
Ironies a part, ara que la sequera i la manca de pluges de tarda a finals d’agost han deixat els cargols al cau, enyorem molt, com sovint s’enyoren aquelles coses que ja no tens o que, malauradament, han passat avall massa aviat o per simple llei de vida, aquells vespres pels camins del rego amb el pare o els avis. El meu avi Salvi, en comptes de llanterna, preferia sempre un antic llum de carburo, una eina que havia fet molt servei i que ara poca o molt poca gent usa, si algú sap encara què era i per a què servia.
El dia de la cargolada solia caure a primers de tardor. El pare feia un foc al pati, hi posava uns tres peus de ferro i al damunt hi col·locava la llauna. Abans, però, s’havia passat una bona estona col·locant amb precisió els cargols. Tots en files perfectes i mirant cap amunt. A cadascun hi havia ficat una gota d’oli d’oliva i un polsim de sal. I a coure.
La llauna arribava a taula, on es col·locava sobre dues peces de fusta, quan tots ja hi érem entaulats. Els dies de menjar cargols ho fèiem a la cuina, no pas al menjador. Era festa, però no prou festa, suposo. O potser perquè els cargols no es poden menjar sense embrutir-se una mica, com els calçots.
Els cargols els acompanyàvem amb allioli, que l’avi havia preparat remenant el morter durant una bona estona assegut al costat de la llar de foc, i també amb l’anomenada salsa d’en Veri, en homenatge a un antic pastor que es veu que l’havia creada. Consisteix en escalivar unes quantes tomates de sucar a les quals més tard se’ls treu la pell. S’hi afegeix oli i sal i es xafa tot amb una forquilla fins que quedi una salsa fina i saborosa. La millor, a parer nostre, per acompanyar els cargols. Bon profit.
