“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
Recordo que, en aquells anys d’adolescent, quan ajudava el pare amb les feines del camp, una de les coses que més m’agradava era anar caminant fins la gran màquina recol·lectora de cereal que treballava en un dels sembrats de casa, enfilar-m’hi, agosarat, pels quatre o cinc graons que pujaven fins la vora del conductor, llavors encara no es conduïen amb la protecció d’una cabina, i contemplar com les espigues de blat, d’ordi o de civada eren engolides a poc a poc, però inexorablement, dins el ventre d’aquella andròmina gegant que, per una meravella de l’enginyeria, separava el gra de la palla. El gra cap a la gran tremuja que hi havia rere el conductor, mentre que la palla queia, com per art de màgia, directament al camp per la part del darrere de la màquina.
Des d’allà dalt enfilat, fascinat per la destresa del conductor, de qui la cara ben empolsegada denotava les llargues hores de treball en plena canícula, m’agradava mirar com la recol·lectora, popularment coneguda en el món pagès amb el castellanisme “cosetxadora”, es cruspia el cereal en un tres i no res, com ningú ho havia imaginat des dels temps immemorials que els humans havien començat a plantar gramínies.
Llavors pensava en anys enrere, quan allò era feina d’hores, de dies i de molts homes i dones. Primer, dallar el cereal, després fer les garbes, portar-les fins l’era i, finalment, batre el gra tot separant-lo de la pellofa amb un roleu arrossegat per un animal i després fent-ho voleiar a l’aire de la marinada amb una pala de pues, escombrar-lo i ensacar-lo.
Ja entrat al segle vint, algunes d’aquestes feines es van començar a mecanitzar. Primer el dallat, amb una pinta amb tracció animal, després amb andròmines que feien garbes que, posteriorment, lligaven. Més endavant, les grans màquines de batre que, mogudes per un tractor, anaven d’era en era i destriaven el gra de la palla en un no res i deixaven amb la boca badada aquells vells pagesos que tant havien patit i suat, no feia tant, per poder portar fins a casa la collita de blat, d’ordi o de civada. Allò que els ajudaria a sobreviure la resta de l’any, a ells i a la seva família, fent farina i pa; i al bestiar que poguessin tenir, ja fossin vaques o porcs: unes ens deixaven diàriament un gran aliment, com la llet, i dels altres se n’aprofitava tot, com se sap.
Recordo també, com si fos ara, un dia d’estiu que, amb la mare, vam anar fins l’era, en aquell camp davant de la Roqueta d’Ullà, encara llavors protegit per la llarga feixa de xifrés que Carreteres es va carregar sense previ avís una trista tarda de novembre dels anys noranta. Jo era molt petit, potser tres o quatre anys, però tinc ben clavada a la memòria aquell dia que vam portar un càntir amb aigua fresca del pou de casa als homes que treballaven en la gran màquina de batre que havien instal·lat a l’era i que movien unes grans cintes impulsades per un tractor. Per les dates, pot ser perfectament que aquell estiu fos dels últims en què aquelles grans maquinàries es fessin servir a Torroella, perquè les “cosetxadores” es van popularitzar ràpidament a primers dels seixanta. A la vila, un dels primers que en va tenir una va ser en Joan Coll “Tòfol”. Després d’altres pagesos en van tenir, com els Gusó o els Mestres.
A casa treballàvem indistintament amb uns i altres. A mitjan juny, quan el cereal ja estava a punt de batre, el pare els avisava, suposo que els anava a trobar a casa o els dilluns al mercat. Les grans màquines es movien per zones. “Avui serem cap a les Misseres, demà cap a la Barraca! Ja t’avisem. Estigueu al cas divendres”, l’hi deien. Llavors el dia assenyalat preparàvem tractor, remolc i sacs i quan rebíem l’avís, sortíem disparats cap al camp corresponent. A vegades, quan hi arribàvem la “cosetxadora” ja hi treballava, en d’altres ocasions ens havíem d’esperar una bona estona que acabessin la feina en un camp veí. Sovint el temps ho condicionava tot. Si havia plogut no s’havia de segar, si es veia un grop que venia cap a la plana, tots a córrer.
Quan feia una estona que la recol·lectora ja treballava, es tractava d’anar guardant la tremuja per veure si ja era plena. Llavors, la màquina s’aturava i el pare amb el tractor s’hi acostava. L’home que la menava movia una espècie de gran tub que penjava del lateral de la “cosetxadora”, el dirigia cap al remolc i nosaltres hi posàvem un sac a sota; en un moment donat accionava una palanca i el gra sortia rabent cap al sac que, en un moment, era ple. Allò era un no parar, fins que la tremuja s’acabava de buidar. Llavors, l’home tornava de nou a la feina i nosaltres començàvem a lligar els sacs amb uns cordills d’embalar curts que el pare havia preparat, i els estibàvem al tractor. Ben aviat, la “cosetxadora” tornava amb la tremuja de nou ben plena i calia omplir nous sacs. Si el camp era dels grans, l’operació es podria repetir unes quantes vegades.
Amb el remolc ben ple fins dalt, tornàvem cap a casa. Ara tocava descarregar-los i buidar el gra en les grans tines. Sac a l’espatlla, carregat des del remolc i fins al celler. Llavors en una maniobra curta et giraves, deixaves anar la part de dalt i tombaves amb precisió el contingut del sac a la tina. La majoria de cereal que collíem era ordi, molt bo per alimentar les vaques i vedells. També segàvem, però, en menys quantitat, civada i blat.
Tot aquell bé de Déu havia de durar fins l’any següent. De fet, les tines s’anaven buidant des de ben aviat. “Avui hem d’anar al molí a fer farinada”, deia el pare. Llavors fèiem a la inversa. Carregàvem dos o tres sacs d’ordi i unes quantes capses de blat de moro que guardàvem al gran assecador a la solana de casa, al pati. I cap al molí. Allà hi afegirien garrofa, segurament i ho moldrien tot plegat. Farinada, n’hi deien. Juntament amb les grans plantes de blat de moro tendre i la userda, eren l’alimentació bàsica del bestiar.
Un parell de dies després del pas de la “cosetxadora” tornàvem al camp. Ara amb l’embaladora. Una màquina gairebé perfectaj, fabricada al poble mateix, a la casa Batlle, que el pare havia comprat a mitges amb un altre pagès de Torroella, en Payet. L’enganxàvem al tractor i tiràvem cap a les allargassades estibes de palla que, no feia ni quaranta-vuit hores, havia deixat enrere la gran màquina de batre. La palla entrava ara pel davant de l’embaladora i sortia ben compactada i lligada pel darrere.
Les bales queien al camp i, llavors, començava una altra feina. La d’apilonar-les de quatre en quatre vigilant que els nusos fossin a baix i de cara a nosaltres. “Vigila-ho bé de posar-ho com t’he dit!”, advertia el pare. Se seguia així el sentit de la palla com havia estat compactada i s’evitava que es fes malbé si plovia. Uns dies més tard tornàvem a la feina. Ara amb el remolc. Aquest portava incorporada una palanca que, sota la pressió del pes de les bales, les impulsava cap a dalt. Jo menava el tractor, que anava parant al costat de cada piló. Agafava bala per bala, les anava posant una a una a la palanca. Quan eren dalt el remolc, el pare les recollia i les anava posant en un ordre perfecte, travessades una al damunt de l’altra perquè la pila no ballés. En fèiem fins a sis pisos. En acabat, tiràvem els llibants, que cordàvem fortament al davant i al darrere del tractor. Tot això amb l’ajuda inestimable d’uns ganxos de ferro que portàvem a la mà i que, clavats a les bales, servien per poder-les moure amb facilitat.
Llavors, tiràvem cap a casa. Sovint fent algun tram per la carretera on provocàvem llargues cues entre els cotxes de turistes àvids de platja, que ens avançaven sorpresos. Encara ens quedava la feina de guardar-les a la païssa, però allà, assegut en un seient improvisat que el ferrer havia construït sobre un dels parafangs de les rodes del tractor, tot allò ja no importava massa. Érem feliços perquè la feina havia reeixit.
I fins l’any vinent.
