“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty

L’estiu del 1974, amb tretze anys a punt dels catorze, el vaig treballar a Telègrafs. No pas a Correus, que llavors eren coses diferents, malgrat tenir la mateix empresa mare. L’oficina de Telègrafs de Torroella de Montgrí tenia l’entrada per la plaça del Peix, en una porta ara anul·lada i que, d’estar oberta, donaria a les actuals oficines d’atenció al ciutadà de l’Ajuntament.

L’oficina era ben petita. Només d’entrar hi havia un petit vestíbul i un mostrador de fusta a l’esquerra. Al fons, una porta permetia entrar a la part posterior del taulell, amb diferents taules i les màquines del telègraf per on es rebien, impresos en llargues tires, els telegrames. També hi havia encara, tot i que gairebé no s’utilitzava, la palanqueta per enviar missatges xifrats, principalment en llenguatge Morse, que tots hem vist a les pel·lícules. I això era tot.

El director de l’oficina era un malagueny jove, esprimatxat i amb un bigotet de fatxa, que estava ben amargat des que l’havien destinat lluny de la seva terra i a un poble on tothom, o gairebé tothom, s’expressava en una llengua que no era la seva. També hi treballava en Joan Moreno, que tothom recordarà dalt de la Vespa groga de Correus anant amunt i avall. Amb en Joan, també amb bigoti, però amb un caràcter ben diferent del del malagueny empipat, érem veïns del carrer de Figueres. Suposo que va ser a partir d’aquesta connexió d’amistat i que la família venia a casa a comprar la llet, que se’ns va oferir la possibilitat d’anar a treballar durant l’estiu a Telègrafs. Allò no va impedir que no hagués de donar un cop de mà al pare moltes tardes, que al camp sempre hi ha feina, sobretot a l’estiu. 

De feina, però, en aquella oficina que semblava com treta d’una novel·la noucentista, n’hi havia ben poca, sobretot per a un noiet que no tenia cap coneixement tècnic del funcionament dels telegrames. No sé ni perquè em van agafar, perquè vaig treballar ben poc. Només quan tocava, i això potser era quatre o cinc cops al dia, anava a portar algun telegrama amunt i avall de Torroella, la majoria de les vegades a les oficines bancàries. Tan sols, en ocasions comptades a particulars.

La seqüència sempre era la mateixa. Jo matava el temps assegut a la llinda de l’oficina o en alguna cadira de l’interior. Tot d’un cop, sonava alguna mena de campaneta i la màquina escopia una tira blanca amb lletres blaves amb el nom del destinatari i el missatge, amb aquells “STOP” tant característics entre frase i frase. El malagueny la retallava i l’enganxava en una fulla estàndard de color blau cel amb el logotip de Telégrafos a la part superior. Llavors ho plegava tot plegat i me’l donava perquè l’anés a portar. Ràpidament agafava la meva bicicleta Olympia de color llimona i feia via cap a l’adreça del destinatari.

Si anava al Banc Central, a aquella oficina imponent de fanals daurats, marbres brillants i mobles de fusta noble, allà Fora Portal, m’agradava perquè allà podia saludar en Cels Sais, en Vicenç Roura, en Joan Puig o en Josep Puig, pares d’amics, que hi treballaven. Si es tractava de particulars, sovint també a molts els coneixia. De seguida els advertia que la missiva portava bones notícies, perquè hi havia la temença, molt arrelada en la gent, que els telegrames només anunciaven morts sobtades o desgràcies que s’havien de comunicar de pressa a familiars o amics.

En una ocasió, a una casa d’allà al carrer de Fàtima, vaig anar a portar-hi un telegrama. Em va obrir la porta una dona andalusa, tota de negra i amb mocador al cap. “L’hi porto un telegrama, senyora. És per a tal persona”. “Sí, soc jo! Ai, Déu meu! Què Déu haver passat! Qui s’ha mort?”, va començar a cridar en andalús la dona mentre arrencava un plor de desconsol. La vaig tranquil·litzar ràpidament com vaig poder. “Senyora, que li porto bones notícies. Diu que la conviden a un casament!”. Però la dona no estava per res i seguia ben plorosa i nerviosa. Finalment va escoltar-me i es va anar tranquil·litzant. “Que me’l pots llegir, si us plau, niño?”, va dir-me. No sabia si era per l’emoció o perquè potser no sabia llegir. No li ho vaig preguntar i vaig llegir-li la missiva el més ràpid que vaig poder. Finalment, un somriure va aparèixer a la seva cara i la dona es va calmar del tot. “Un moment”, va dir-me, i va anar cap a dins de la casa. En va sortir al cap d’un moment amb una moneda de pesseta a la mà. “Moltes gràcies, niño y que Dios se lo pague”, em va dir i me la va donar. Només vaig saber dir: “Que tingui un bon día!”. Em vaig acomiadar tot pensant si havia viatjat en el temps.

No recordo massa anècdotes més d’aquell estiu que al meu historial laboral figura com la meva primera feina en què vaig cotitzar a la Seguretat Social. Tampoc sabria dir quan cobrava. Suposo que no massa, potser unes cinc mil pessetes al mes? Potser menys. Tant l’hi fa. L’experiència s’ho va valer, excepte per les interminables hores mortes en aquella llinda i aquell malagueny malcarat.

De públic a l’oficina també n’hi entrava ben poc. Alguns clients sí que venien a enviar un telegrama, però la majoria de la gent se’ns adreçava per rebre o enviar un gir telegràfic, és a dir, per cobrar o traspassar diners a algú en una població llunyana. El dia de més feina era el dilluns, mercat.

Per cert, el servei oficial de telegrames encara roman actiu, tot i que sembli un anacronisme. Es pot fer en línia a través del web de Correus i es fa servir sobretot per enviar notificacions a tercers amb validesa legal. Telègrafs en sí, però ja no existeix de fa anys. Els canvis tecnològics van fer obsolet el servei. Dels vint milions de telegrames enviats l’any 1975 es va passar als pocs milers l’any 2012, l’últim any en què es van comptar oficialment a l’Estat Espanyol.

Els telegrames, però, havien estat molt famosos. El gran cantant català Josep Guardiola fins i tot els hi va dedicar una cançò, amb metàfores incloses:

“Tú me pusiste un telegrama / Que me decía, que me decía / Destino: tu corazón / Domicilio: cerca del cielo / Remitente: mis ojos son/  Y texto: te quiero, te quiero”