Al CaixaForum de Barcelona s`hi podrà veure fins el 16 d’agost d’enguany una interessant exposició sobre Henri Matisse (Le Cateau-Cambrèsis 1869 – Niça 1954). L’exposició Chez MATISSE té com a comissària Aurélie Verdier, conservadora en cap de les col·leccions modernes del Centre Georges Pompidou Paris. Cal remarcar l’interessant treball de la comissària, tant en el recull del conjunt d’obres seleccionades ( del Centre Pompidou Paris ), com en l’estudi i investigació que ens proposa en el catàleg d’aquesta exposició (1).

Les pintures reflecteixen les diferents etapes del geni pictòric de Matisse i la mútua correspondència que s’establia entre la pròpia visió i la dels seus companys coetanis. 

Matisse ve d’una família del nord de França que negociava amb el tèxtil, però també amb llavors i pintures. En contra de la voluntat familiar, va iniciar-se en el món de la pintura un cop ja acabats els estudis de dret a Paris; assistí primerament a l’acadèmia Julian i més endavant, als vint-i-tres anys, va ser admès a L’Escola d’Arts Decoratives. Allí va conèixer el pintor Albert Marquet (Burdeus 1875 – Paris 1947), amb qui mantindrà una amistat per tota la vida (2). Entre els anys 1895-1897 entrà a l’Ecole des Beaux Arts i formà part del grup de pintors acollits a l’estudi de Gustave Moreau. Als vint-i-cinc anys tingué una filla de la seva model i amant, Marguerite, que restarà sempre amb ell i la seva família. El 1898 es casà amb Amélie Noéllie Paraire de Tolosa, i passà a viure una part de l’any a aquesta ciutat. 

El 1904 Ambroise Vollard li organitza la seva primera exposició individual amb 46 obres. L’estiu de 1905, amb el seu amic  André Derain, passa uns mesos a Cotlliure,  on pinten i dibuixen a cor què vols (Fig.1). Aquestes obres les presenten al Saló de Tardor de París, on els dos pintors seran considerats el pares del Fauvisme. El darrer dia de l’exposició, Leo Stein compra el quadre “Dona amb barret” (Fig.2), que havia escandalitzat a espectadors i crítics (3).

El 1906, sembla ser que per la seva relació amb els germans Gertrud i Leo Stein, Matisse i Picasso es coneixen. És el mateix any que ambdós pintors amplien horitzons;  Matisse viatja durant dues setmanes a Algèria, per retornar a Cotlliure i Picasso es retroba amb l’art romànic català  i el món  “arcaic” de Gòsol. De tornada, Matisse pinta el quadre “Nue bleu: Souvenir de Briska” (Fig.3) mentre Picasso acaba el “Retrat de Gertrude Stein” i inicia els esbossos del quadre ”Les senyoretes del carrer d’Avinyó” (4).

En l’exposició Chez MATISSE, a banda de les influències recíproques entre Matisse i Picasso (ambdós deutors de pintors clàssics i moderns; entre aquests últims s’escau citar Cézanne), s’estableix una interessant correlació amb el corrent de l’Expressionisme alemany. Dins d’aquest corrent cal destacar el grup de “Die Brücke” format a Dresden el 1905 per Erich Heckel, Ernst Ludwig Kirchner i Karl Schmidt-Rottluff, als quals s’afegiren posteriorment Max Pechstein (Fig.4), Otto Müller i Emil Nolde. També convé citar el grup de “Der Blaue Reiter” nascut el 1911 a Munic, on exposaren per primera vegada Gabriele Münter, August Macke, Robert Delaunay, Wassily Kandinsky, David Burliuk i Franz Marc (5). Les influències que Matisse va exercir sobre aquest pintors sembla molt clara, com també en el petit grup iniciat a Murnau (1908) per les parelles de Gabrielle Münter i Wassily Kandinsky, i Marianne von Werefkin i Alexej Jawlensky (6). El tractament del color és cabdal i revolucionari en tots aquests pintors. També hi veiem una valoració de “l’aura” d’allò primitiu (7). En l’exposició podem contemplar les seves particulars preferències i diferències.

Si posem la mirada en el dibuix, veiem que la precisió amable del traç de Matisse ( molt sovint negre ) no pretén encerclar el color, sinó més aviat acompanyar-lo i fer-lo present. La línia, a vegades apareix de manera ostensible i altres quasi desapareix. El clarobscur dels seus colors ordena l’espai i ens fa partícips de la seva pròpia mirada. Una visió, que se sustenta en un realisme íntim i equilibrat. Els colors s’aparellen seguint la seva intuïció, per introduir-nos en l’atmosfera dels seus interiors o arribar a copsar la vida del personatge (Figs.5 i 6) 

L’exposició també ressalta la influència en la pintura contemporània i podem contemplar l’obra de pintors que li rendeixen tribut o que coincideixen amb ell.

Baya és potser la pintora més pròxima al decorativisme de Matisse. A continuació hi veiem obres de Raymond Hains, Hans Hofmann i Barnett Newman, entre d’altres.

Fig.2: H. Matisse, “Dona amb barret”, 1905, oli/llenç.

Fig.5: H. Matisse, “El luxe I”, estiu de 1907, oli/llenç.

Fig.3: H. Matisse, “Nu blau” (Record de Biskra),1907, oli/llenç.

Fig.4: Max Pechstein, “A les dunes”, 1911, oli/llenç.

FIg.6: H. Matisse, “Peixos vermells i escultura”, 1912, oli/llenç.

Fig.7: H. Matisse, “Nu blau II”, 1952, paper retallat.

La Segona Guerra Mundial iniciada el 1939 trastoca la vida del pintor, que guarda tota la seva obra a la Banca de França. L’any següent es divorcia d’ Amèlie, la seva dona, i el 1942 rep tractament quirúrgic per un càncer que acaba limitant el seu treball. En aquesta darrera etapa, ja amb un cert grau d’invalidesa, inicia la creació de noves formes i figures amb la tècnica del “papier découpé”: els seus ajudants acoloreixen el paper amb pintura guaix que després ell retalla amb llargues tisores, semblants a les d’esquilar. Les noves figures de paper s’enganxen a un fons, a una tela, i apareix amb força la simplicitat de la imatge. El color, per si sol, es converteix amb línia i acapara tot el protagonisme de la nova forma. El color continua sent el tret essencial en la seva pintura (Fig.7).

La personalitat de Matisse en els darrers anys abasta també la vessant religiosa, a la qual s’entrega totalment. És el cas de les pintures preparatòries pels vitralls de la Capella del Rosari de les Dominicanes de Vence  o del dibuix a tinta xina i llapis de cera, inspirat en la lloança de Sant Francesc a la “germana Ona”(8) .

Matisse és un pintor fidel a si mateix. També és un dels grans pintors del segle passat, perquè no claudica en la recerca d’una pintura figurativa que transmeti el sentir de la seva mirada. La seva perspectiva de proximitat o més llunyana amb la imatge finestral i la admirable contraposició del color, ens mostren un humanisme i una bellesa, de les quals ell mai va desistir.

Josep Pericot       juny de 2026

Bibliografia:

1. Aurélie Verdier, Chez MATISSE. El legado de una nueva pintura. Centre Pompidou. Fundació la Caixa. Barcelona 2026.
2. Markus Müller, Jack D. Flam, Pierre Schneider, Henri MATISSE, BIOGRAPHY, p.58, Hirmer Verlag, Munich 2017.
3. Ibid, p.60
4. Josep Palau i Fabre, PICASSO, p.13, Ed. Polígrafa, Barcelona 1981.
5. OBRAS MAESTRAS DE LAS ARTES EUROPEAS DEL GRABADO. ERICH HECKEL, p.p.26-27, El Almanaque Bayer 1959.
6. Helmut Friedel, Annegret Hoberg. LENBACHHAUS, INTRODUCTION TO THE COLLECTION THE BLUE RIDER, p.p.87-128, 2nd Edition, Lenbachhaus Munich 2014.
7. Aurélie Verdier, PRIMITIVIDADES, O LA EMOCIÓN (1907 – 1914), Ibid. p.p. 78-79.
8. MATISSE, ART EN EQUILIBRI, Exposició Museu Diocesà de Barcelona (juliol-octubre 2023).