Revista Emporion

Velázquez i el Segle d’Or

 «[…] No fue mi retrato porque hace nueve años que no se ha hecho ninguno, y no me inclino a pasar por la flema de Velázquez, así por ella como por no verme ir envejeciendo.»
(Fragment de la carta de Felip IV a la comtessa Paredes de Nava, 8/7/1653)

En el recinte de CaixaForum de Barcelona, i organitzada pel Museu Nacional del Prado i l’Obra Social La Caixa, podem visitar l’exposició dedicada a Velázquez i al seu temps (Velázquez, Sevilla, 1599 – Madrid, 1660 ), i és per aquest motiu que s’ha titulat “Velázquez i el Segle d’Or”. La mostra ens permet confrontar set pintures seves amb d’altres de grans pintors del segle XVII -hi ha unes poques excepcions d’alguns mestres anteriors a aquesta època-, amb un total de 52 obres més. Això fa que, en el seu conjunt, aquesta exposició tingui un caràcter excepcional i de gran interès.

Ja des d’un primer moment destaca la personalitat de Velázquez en relació amb els altres pintors seleccionats, alguns d’ells mestres reconeguts de la pintura barroca com Ribera, Rubens, Zurbarán, Guido Reni o Murillo, entre d’altres.

Velázquez es forma i es desenvolupa com a pintor sota la tutela, més intel·lectual que pictòrica, de Francisco Pacheco. Aquest pintor, que acabaria sent els seu sogre, va destacar més per haver agrupat un conjunt  d’estudiosos i humanistes característics del Renaixement que per la seva pròpia obra. Velázquez es va integrar i enriquir d’aquest saber humanista a la vegada que progressava en el coneixement de la tècnica pictòrica. L’ambient de Sevilla, gran ciutat cosmopolita de l’època, li facilitava ambdues coses.

En aquesta època, la pintura de Velázquez, de tipus realista, ja es diferenciava clarament dels seus coetanis i de la pintura de gènere o de l’anomenat naturalisme que predominava en aquell moment.

El pintor transmet la visió del mateix artista, amb un toc de realisme viu i pròxim, on sembla que vol objectivar la veritat del personatge més que descriure’ns-el. Aquesta característica de la joventut perdurarà al llarg de tota la seva obra.

En l’etapa sevillana el pintor és molt directe en la presentació de la figura, on sembla buscar la immediatesa amb uns forts contrastos de llum, que han fet pensar, sense gaire base objectivable, en la influència de Caravaggio. També hi trobem, en aquesta primera època, una confusa definició de l’espai, que pot arribar a fer-nos pensar que l’autor ignorava a consciència o involuntàriament la perspectiva lineal. Segons Jonathan Brown, això es podria considerar un defecte juvenil, que es convertiria a llarg termini en una virtut. (1)

Velázquez sembla dir-nos que ja des d’un principi volia descobrir una nova tècnica pictòrica, la que ell necessitava per expressar-se i transmetre l’autenticitat i la veritat del que ens vol mostrar.

Als 24 anys es trasllada a Madrid i entra a treballar a la cort de Felip IV, gran amant de la pintura. La cort espanyola apareixia durant el seu regnat com la més poderosa del món i, al mateix temps, el rei era conscient del legat rebut dels seus antecessors de la Casa de Habsburg, així com del seu propi afany per millorar el patrimoni pictòric reial, que li donava prestigi davant de les altres corts europees i el satisfeia a ell personalment.

En aquest ambient de la cort, Velázquez entra en contacte amb els pintors de les col·leccions reials, es familiaritza amb els pintors italians i flamencs del Renaixement, coneix a fons la pintura de Ticià, fa amistat personal amb Rubens i, entre altres esdeveniments al llarg dels seus 37 anys al servei de Felip IV, té ocasió de fer dos viatges a Itàlia. El primer de més jove (1629) i l’altre en plena maduresa (1649). Els dos viatges portats a terme, això sí, amb les credencials del mateix rei i comptant amb el suport de diplomàtics i governadors, entre d’altres, el mateix comte-duc d’Olivares.

La personalitat de Velázquez no ens és gaire coneguda, però es pot entendre per les notícies que ens han arribat que era un home més aviat pensatiu, flegmàtic i potser amb una visió profunda de les coses, embolcallada per un humanisme renaixentista, tan influenciat per Erasmus i aquest, a la vegada, influenciat per l’estoïcisme de Sèneca.

En alguna de les pintures dels “seus” personatges hi veiem un Velázquez que ratlla en la paradoxa i que ens mostra la conspícua dignitat d’aquests. En el seu estudi fet amb motiu d’aquesta exposició, Javier Portús el descriu com “un pintor amic de les paradoxes, les dobles lectures i la inclusió de diferents nivells de significat en les seves obres més complexes”. (2). (Fig.1)

Fig. 1:  Mart  (c.1638)

El seu primer retrat, després retocat, de Felip IV ens mostra un monarca amb totes les referències del poder i de l’estatus reial, però que a la vegada deixa traslluir quelcom de la seva poca expertesa política. En el quadre de La rendició de Breda es vol ressaltar una victòria que busca la concòrdia, sembla més que Spínola vulgui abraçar Nassau, que no pas sotmetre’l. I en la seva representació de Mart, es veu el déu de la guerra com si dubtés de la seva força, quasi ridícul, potser al sentir-se atrapat per l’estratagema de Vulcano, que no li permet conquerir Venus. Per altra banda, en aquest quadre hi observem una perfecció del color i la llum que demostra el mestratge i la genialitat d’una pintura que Velázquez sembla aconseguir sense esforç.

Aquesta aparent paradoxa en la representació no està mai renyida amb un verisme natural i atrevit, que mostra la força i el rerefons psicològic de l’home retratat; ja sigui l’experiència i destresa de l’escultor amic Juan Martínez Montañés, ja sigui la mirada airada però intel·ligent del Bufó amb llibres, o el posat i la mirada de la impressionant figura d’Isop. Respecte d’aquest quadre del fabulista grec, són reveladors els comentaris de John Berger quan parla d’ell: “És una mirada que no és arrogant, però que no aguanta els ximples”, i afegeix pel que fa a la seva presència, “la força de la seva presència es d’un cert tipus, que solament s’observa en aquells que no tenen poder”. (3)

Fig. 3:  Bufó amb llibres  (c.1640)

Tots tres quadres es poden veure en aquesta exposició. (Fig. 2,3 i 4)

La pintura de Velázquez és cada cop més sofisticada en la seva tècnica; sap utilitzar la pinzellada diluïda i allargada sobre el color de fons, alterna les veladures amb el relleu de la pintura, o aplica una pinzellada més gruixuda a la recerca d’un to més fred. Coneix l’efecte òptic que vol aconseguir i domina el punt exacte del model pintat, que vol il·luminar amb una precisa gota de color. Tota una tècnica al servei d’una idea; mostrar l’autèntica realitat d’una escena, d’un home, d’un paisatge, tal com ell creu que són i a partir de com aquests se’ns presenten.

És sabut que Velázquez pintava a l’oli improvisant i revisant l’obra mentre pintava, en comptes de planificar la composició des d’un principi. (4)

Això l’obligava a retocar-la, però d’altra banda es podria argumentar que aquesta manera de fer el mantenia lluny d’arquetips condicionants i li permetia sustentar la seva primera visió, senzilla i espontània.

Fig. 4:  Isop  (c.1638)
Fig. 2:  Juan Martínez Montañés  (1635-1636)

En alguns quadres (Felipe IV vestido de castaño y plata), pinta tot el quadre  com un esbós. Però un esbós diferent del de Rubens, aquí Velázquez empra una pinzellada trencada i arrítmica de gran atreviment, que malgrat que tingui una aparença veloç, és fruit d’una premeditació gens impulsiva. (5)

És el moment en què veiem el pintor com un precursor remot de l’impressionisme.

Velázquez és un pintor cabdal en la història de l’art i de la pintura. La seva vida transcorre en gran part a la cort reial, a la qual serveix noblement, però sense que se li enteli la mirada. La visió del món que té el poder i la cort de Felip IV  és la d’aquell Segle d’Or espanyol que li va tocar viure al pintor, però la seva pròpia visió és la que al final semblen acceptar tots aquells que han passat a la història representats en els seus quadres.

Quelcom de tot això, junt a les excel·lents pintures d’altres mestres del Barroc, és el que podem gaudir en aquesta exposició del CaixaForum de Barcelona.

Bibliografia: 

  1. Jonathan Brown: “Velázquez, Pintor y Cortesano”. A: Velázquez en Sevilla, Alianza Editorial, 1986, cap. I, p. 34.
  2. Javier Portús: Velázquez i el Segle d’Or, Ed. Fundació Bancària “La Caixa” / Museo Nacional del Prado, 2018, p.19.
  3. John Berger: “Sobre los artistas”. A: Diego Velázquez, Ed. Gustavo Gili, 2017, Vol.1, p.157.
  4. Jonathan Brown: “Velázquez, Pintor y Cortesano”. A: Velázquez en Sevilla, Alianza Editorial, 1986, cap. I, p.10-12.
  5. Jonathan Brown: “Velázquez, Pintor y Cortesano”. A: Velázquez e Italia, Alianza Editorial, 1986, cap. III, p.88.