“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
Tinc una fotografia del pare de jove després d’un dia de cacera pel Montgrí. Està feta davant de casa, al carrer de Figueres, en reconec les velles finestres de la cuina i del menjador, i sembla talment un d’aquells vigilants mafiosos que acompanyen Al Pacino quan es refugia a Sicília a la segona part d’El Padrí. Pantalons de vellut, caçadora i una gorra amb orelleres per la fred i a la cintura, la cartutxera de rigor. Amb la mà dreta aguanta l’escopeta, que porta penjada a l’espatlla, mentre que amb l’altra mà sosté una guilla que gairebé toca a terra amb el morro, de tant gran com era. És l’única foto del pare amb trofeus de cacera. De fet, una guilla era una peça única aquells anys, normalment empaitaven conills, llebres, polles d’aigua o guatlleres, no pas senglars que llavors n’hi havien ben pocs. La cacera al Montgrí va fer extingir les guilles al massís. Teníem mala fama, sobretot d’atacar galliners i menjar-se o ferir algunes aus. Des de fa uns anys, afortunadament, n’hi torna a haver. De galliners, cada cop menys.
Recordo l’escopeta, només n’hi havia una que compartien l’avi i el pare, penjada al celler, amb la cartutxera al costat. Cert que no era a l’abast de nosaltres la mainada, però l’haguéssim pogut haver fàcilment si ens ho haguéssim proposat. Només ens hagués calgut enfilar-nos a l’antic banc de fuster que hi havia al costat i estirar-la. Però mai ens va passar ni pel cap. I això que ningú ens n’havia alertat de com perillosa era aquella arma.
Un dia l’escopeta va desaparèixer del celler i es va acabar anar a cacera. Es veu que l’avi va decidir vendre-la, sense encomanar-se a ningú. El pare deuria quedar ben decebut, però, la mare no recorda haver-li sentit cap retret vers el seu pare, ni ningú en va donar tampoc cap explicació. En aquella societat pagesa patriarcal, l’avi va fer i desfer i va decidir com i quan va voler durant molts anys.
Quan es va acabar la cacera a més de les escopetes, de casa també van desaparèixer els gossos. L’últim el van enverinar cruelment. Algun veí malcarat a qui no li deurien agradar els seus lladrucs. Abans, a pagès molts afers se solucionaven d’aquestes maneres tan bèsties. D’aquest gos assassinat no en tinc record, sí del que hi havia hagut abans, en Rhin, un labrador amb un pèl marró clar que enamorava tothom, fidel, juganer, efectiu en la cacera. El tinc retratat en una foto amb mi i el pare, un dia que havia nevat i que per força ha de ser al voltants del Nadal de 1962. La foto va ser feta, amb aquella senzilla càmera que algú de la família havia guanyat en una tómbola, a l’era de casa.
Reconec el lloc per la figuera que hi va haver durant molts anys en aquell camp i, sobretot, per la tanca de xifrers que, a traïció, un dissabte a la tarda dels anys noranta, una brigada de Carreteres va talar abans que hi hagués un acord pel preu de l’expropiació. La desesperació i la indefensió de la mare al telèfon aquella dia de novembre, explicant-nos la destrossa, és una cosa que recordaré sempre. El pare feia poc que havia mort i algú la va avisar del què passava. Quan va arribar-hi ja no hi quedava cap xifrer. Per menys a pagès abans algú hagués despenjat l’escopeta. Per sort, el dilluns a primera hora em vaig poder ben desfogar amb el cap de Carreteres. Però el mal ja estava fet i els xifrers que havien protegit l’era de tantes tramuntanades, van passar avall. Crec que l’avi Salvi es deuria remoure a la tomba aquell dia.
