“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
“Em dic Miquel Riera i Planas”, resa la targeta del meu bateig que acompanyava la bossa de confits que a casa deurien repartir entre familiars, amics i veïns. També hi diu: “He arribat al món el dia 17 d’octubre de l’any 1960 i m’han batejat el dia 30 del mateix mes”, tot plegat envoltat per una senzilla sanefa que presideixen dos angelets amb un somriure cofoi. A la part posterior, un altre dibuixet: dos angelets asseguts en el marc d’una finestra toquen campanes de bateig.
Curiosament, tot en català, malgrat ser l’any 1960. Des que vaig retrobar el recordatori ara fa un temps, guardat pacientment en un calaix de la casa familiar del carrer de Figueres, sempre m’ha quedat la incògnita de saber de qui va ser la decisió que el text del recordatori fos en la nostra llengua. Si fou de l’avi Salvi, padrí meu, del pare o, simplement, dels responsables de l’Impremta Casadevall. Curiosament, el recordatori de la meva germana Clara, quatre anys més tard, és en castellà i això encara fa més gran la incògnita. Preguntada la mare en el seu moment desconeixia el perquè d’una cosa i l’altra. “Jo no me’n vaig cuidar de res. Per no saber, no sabia ni el nom que et posaria l’avi perquè s’ho tenia ben callat i no ho vaig descobrir fins que tothom va tornar de l’església després del bateig. Jo no hi vaig poder anar perquè m’estava recuperant de la cesària”, explicava.
Em dic Miquel, però em podria dir perfectament Facund, un nom que es veu que va voltar pel cap de l’avi durant aquells gairebé quinze dies entre el meu naixement i el meu bateig. Però l’avi va optar per Miquel, com el seu pare, Miquel Riera Puig i, sobretot, com el seu nebot, Miquel Riera Gou, mort amb dinou anys a la guerra, al front de Madrid.
Miquel, però ben aviat em van dir Miguel. Suposo que ja allà a les monges del Passeig, tot i que em sembla recordar que parlaven català, o quan vaig començar a fer la primària al Col·legi Sant Miquel, en aquell edifici rere l’església a tocar la rectoria i que durant molts anys vam conèixer com l’Esplai. Els Hermanos de seguida em van canviar el nom, com ho van fer amb tots els meus companys: de Jordi a Jorge, de Joan a Juan, de Xavier a Javier, de Vicenç a Vicente, d’Àngel a Ángel i de Narcís a Narciso. Sense manies. I encara bo que el meu cognom es diu més o menys igual en català que en castellà i no em va passar com a en Jordi Plaja (pronunciat amb “j” castellana), en Joan i en Vicenç Puig (llegit “puij” amb totes les vocals ben fortes) i com a tants d’altres.
És curiós, però, com ho assumíem tot plegat, sense qüestionar-nos res i passàvem, sense problemes aparents, del Miquel amb què ens cridaven familiars, veïns i amics al falsejat Miguel de l’hermano de torn. No tenia cap dubte, tampoc, en signar amb aquella lletra rodona i, sovint, tremolosa, com a “Miguel Riera” en llibretes, quaderns d’exercicis i llibres.
No recordo quan i com vaig aprendre el castellà. A casa no el parlava ningú, tampoc teníem una televisió que ens l’entaforés al cap com passa ara, sí una ràdio, però tampoc l’escoltàvem tant, només a vegades aquell programa de dedicatòries musicals destinat als emigrants que vivien a l’estranger que es deia España para los españoles i que presentava la gran Maria Matilde Almendros.
Sí que l’escoltàvem sovint dels castellans, la majoria veïns de les properes cases barates, que venien a comprar llet a casa. Com a castellans anomenàvem genèricament a tots els immigrants vinguts de la resta de l’estat i que parlessin castellà, fossin andalusos, extremenys, manxecs, castellans o asturians.
Dèiem que vam escoltar el castellà dels castellans que passaven per casa a buscar la llet o amb qui coincidíem pel carrer. No recordo res d’aquelles converses en una llengua que jo, evidentment, no entenia. Tampoc del què feia la família, suposo que alguns cops els deurien parlar en castellà, però l’àvia Pepita amb prou feines el sabia i els meus avis Salvi i Genís ja us podeu imaginar com el parlaven.
En tot cas, segur que vam arribar als Hermanos sabent-ne ben poc de castellà, per no dir-ne gens. Tots recordem encara sovint aquell company que va preguntar a l’hermano Faustino si era segura l’escala que pujava fins a un tobogan altíssim que hi havia a l’escola. “Hermanu, la escala no se trencará, oi?”. Ben aviat, però, ens vam familiaritzar, per la força i a base d’anar escrivint coses com “mi mamá me mima”, amb aquella llengua que, suposo que ja ho teníem interioritzat d’alguna manera, era la del poder. I que el català poca cosa més servia que per a parlar-lo a casa i amb els veïns i amics.
De llibres en català no n’hi havia a casa. Tots eren en castellà, el pare era un gran lector i abundaven els llibres, però cap novel·la en la nostra llengua. Sí que hi havia en català algun conte infantil com el d’en Patufet o la revista, també per a nens, del mateix títol, però les trobàvem com molt antigues i no ens agradaven. Preferíem el TBO, El Capitán Trueno o les Hazañas Bélicas. El català també el trobàvem, en el Llibre de la Festa Major que, puntualment, arribava a casa per Sant Genís i que, a poc a poc, s’anava obrint cada cop més a la llengua pròpia.
També vam començar a descobrir-lo, ja més endavant, a la biblioteca de la Caixa de Pensions, que dirigia la senyora Ramoneta Garriga, en còmics en català, com els d’en Tintín o l’Astèrix. Així mateix, a la revista Cavall Fort, amb les famoses aventures d’en Jep i en Fidel tancant la publicació a l’última pàgina. Per cert, una biblioteca i un edifici que Torroella no hauria d’haver perdut mai.
El català també era molt present a l’església. Els capellans feien la missa i la prèdica en català i quan va ser l’hora de fer la primera comunió vam estudiar el Catecisme en català. Curiosament, als Hermanos, apreníem les oracions en castellà. No sé com no es petava el cap. El cas és que el català es va acabar imposant i les recordem, les més populars, en la nostra llengua.
Ja deuríem tenir cap a tretze o catorze anys, per tant, el règim ja era a les acaballes, que l’hermano ens va anunciar un dia que vindria un professor un cop a la setmana i que ens ensenyaria català. Els dissabtes al matí, això sí, i voluntària l’assistència. Malgrat tot, una novetat que, per primer cop, ens permetria enfrontar-nos a l’ús escrit de la nostra llengua, una vessant que, fins aquell moment, ens era del tot aliena. De fet, pràcticament no havíem escrit mai res en català, ni coses tant íntimes com el diari personal de l’adolescència, que portàvem íntegrament en castellà.
Al professor, amb una barba imponent, ben aviat li vam posar el sobrenom de “Samsó”, com el forçut de la Bíblia. Preparant aquest article he sabut que el mestre era l’activista i editor Manuel Costa-Pau i ha estat com una revelació haver posat finalment cara de veritat a “Samsó”. No recordo masses coses d’aquelles classes que el dissabte al matí ens obligaven a retornar a l’escola, sí que, malauradament, no van durar massa i també que, gràcies a elles, vam plantar les nocions bàsiques per començar a escriure correctament el català. Això sí, tinc ben present perfectament l’estupor amb què vam descobrir que “darrere” o “darrera” no es deia “radera” com sempre havíem dit nosaltres en la nostra parla empordanesa. Vam discutir-li a “Samsó” per què no podíem escriure “radera” si així ho dèiem, però en Costa-Pau no va transigir. Aquell moment va ser el primer de molts en topar-nos amb la realitat de les moltes i variades diferències entre la llengua parlada i l’escrita i amb la gran riquesa dialectal que té el català, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i fins més enllà, a l’Alguer.
A partir de tercer de batxillerat vam començar a tenir alguns professors i professores catalans, com la Núria Estrany o la Maria Serra. El castellà dominava aquelles assignatures amb llibres, lliçons i exàmens en la llengua del poder, però em costa imaginar aquelles mestres tan catalanes parlant en una llengua que no fos la nostra. Per què les converses amb elles sobre deures o altres incidències si que eren en català, cosa ben normal.
A cinquè de batxillerat, curs 1974-75, van arribar de professors l’Albert Bou i en Joan Surroca, just l’any en què el règim agonitzava i tot i tothom començava a obrir-se cap a horitzons polítics, socials i cultura que fins llavors no havíem ni somiat. Ja ho hem explicat d’altres vegades que l’Albert i en Joan van ser dos fars molt importants per a nosaltres, que ens van obrir els ulls a la política, a la catalanitat, però també a la literatura, a la història, a l’art i al cinema. La llengua dominant d’aquelles classes era el castellà, i en aquesta llengua hi teníem els llibres, hi fèiem els exercicis i els exàmens, per ordres explícites de l’hermano director. Però el català era sempre present en la conversa i la lliçó a l’aula, com no podia ser d’altra manera.
Aquells temps, coincidint amb la celebració de Torroella Ciutat Pubilla i la definitiva presa de consciència de catalanitat, va ser el moment en què vam deixar de dir-nos “Miguel” i vam començar a fer servir la nostra llengua i a “recuperar” el nostre nom de veritat en textos de llibretes i en les signatures dels llibres, com en un exemplar de Solitud, comprat l’abril del 1975.
Tot i això, el canvi oficial de nom no vindria fins el gener del 1977, quan ja estudiàvem a l’institut de Palafrugell. La reforma de la Llei del Registre Civil es va aprovar el 4 de gener d’aquell any i no vam deixar passar ni dos dies que un servidor i els amics Àngel i Jordi ens vam presentar a l’oficina del registre de l’Ajuntament, que portava un guàrdia civil de trànsit retirat, en Villanueva, demanant que ens fos canviat el nom als llibres oficials. Aquell home, que ens coneixia perquè era veí de l’Àngel, va rondinar una mica i força, però va agafar el gruixut llibre de l’any 1960 va buscar-nos i un per un, amb una goma d’esborrar i una ploma estilogràfica, va canviar-nos el Miguel per Miquel, l’Ángel per Àngel i el Jorge per Jordi. Va ser en haver de modificar aquest darrer nom, amb molts més canvis que el meu i el de l’Àngel, que va deixar anar un bon renec i va maleir aquells que gosaven trencar amb coses tan sagrades com la preponderància del castellà. El vam deixar que rondinés i vam marxar cofois de l’Ajuntament amb el certificat que ja ens permetia a anar a la policia de Sant Feliu de Guíxols a renovar el carnet d’identitat i posar-hi, per fi, el nostre veritable nom.
A COU a Palafrugell, el català no el vam estudiar tampoc. Tot era en castellà, classes amb professors catalans incloses. No va ser fins el curs següent, a la facultat de Periodisme, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que vam tenir, finalment, una assignatura de català. També vam poder seguir amb la nostra llengua tots els cursos de periodisme perquè ja a l’any 1977, la facultat va establir-ho així. Agraïment etern. De cop vam tenir tot allò que ens havia estat negat durant anys.
Llavors ja feia temps que em tornava a dir Miquel, que escrivia en català per a Presència i que m’havia deixat definitivament de dir-me Miguel. Ha estat més recentment, quan en truquen per telèfon per vendre’t plans de telefonia i altres productes que, sovint, em tornen a dir Miguel o, pitjor encara, Mikel. Com si un servidor fos basc o com si no haguessin passat els anys. “És Miquel, amb ‘q’, no amb ‘g’, ni amb ‘k’”, insisteixo, però és com picar pedra. Les coses, malauradament, no han canviat en molts àmbits.
