Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age – Maurice Merleau-Ponty
A l’estiu, m’aixecava aviat i regava el carrer, que llavors no estava encara asfaltat. Regar-lo era una manera d’evitar que s’aixequés més pols encara, però, cap al migdia, quan la calor dominava, l’aigua ja feia estona que s’havia evaporat. Començava a regar per una banda de la casa i anava movent la mànega fins que tot el terra agafava un color marró fosc, quasi com de xocolata. En acabat, regava els dos grans romanís que l’avi Salvi havia plantat a banda i banda de la porta d’entrada. Assegurava que així la casa quedava protegida. Anys abans, però, els romanís no van poder evitar que un dia de forta tramuntana el vent entrés per la porta del pati i, en no trobar sortida, aixequés part del sostre del celler. Per sort, ningú va prendre mal.
A l’estiu, en acabat de regar i que el pare hagués esmorzat després d’haver munyit les vaques, anava amb ell al camp amb el tractor i el remolc. M’asseia en una dels grans parafangs del vell Barreiros on el ferrer hi havia improvisat un seient de ferro i tiràvem cap a les Misseres, la Barraca, el Mas Ferrer o Canet de Verges, on hi teníem camps. Normalment anàvem a recollir les bales de palla o d’userda que, uns dies abans, havíem apilat de quatre en quatre. El pare pujava a dalt del remolc i jo posava les bales en una pala hidràulica que, en rebre el pes, les impulsava amunt. El pare les anava apilonant en ordre, travant-les una amb l’altra, fins aixecar-ne cinc o sis fileres. Quan el remolc era ple, agafava uns grans llibants, els subjectava en una banda del remolc i els llençava fort cap a dalt. Llavors, jo anava de pressa fins l’altra costat on esperava que el pare els deixés caure perquè els tibés fort en una roda dentada. Amb el carregament de bales ben assegurat, tornàvem cap a casa. Si havíem de passar per la carretera provocaven unes cues monumentals de cotxes, però els turistes s’ho agafaven prou bé. Pocs perdien la paciència.
A l’estiu, havent dinat, quan el sol picava més fort i només se sentien les cigales, m’agradava asseure’m a l’entrada de la casa en una d’aquelles butaques de vímet on al vespre s’esperaven les clientes que venien a comprar llet. Allà, en la frescor, observava com la marinada movia la cortina penjada davant la porta del carrer que ens protegia del sol. Sovint m’hi quedava endormiscat.
També m’agradava estirar-me al terra de ciment, més fresc encara. Llavors somiava en alguna noia o fantasiejava amb el futur. De més petit, en aquella entrada hi havia passat hores. Anava amb el tricicle fins la porta del pati i tornava. Amunt i avall. I cantava el “La, la, la” eurovisiu. M’imaginava triomfant com a cantant fins que vaig descobrir que desentonava d’allò més.
A l’estiu hi havia un parell de dies que no m’agradava estar a casa. Era quan l’àvia, la mare i la tia feien conserva de tomata. Treballaven en la segona entrada, una sala on també s’hi estava fresc. Allà el pare i l’avi els hi deixaven tot de caixes plenes de tomates acabades de collir i elles les anaven pelant i triturant. Després ho distribuïen tot en desenes de pots de vidre de diferents formes i mides i ho posaven al bany maria. En acabat els guardaven al rebost. El tomàquet fregit és un dels meus menjars preferits. Sempre m’ha agradat de sucar-hi pa de manera abundant, però no he suportat mai la fortor de la tomata fresca triturada que, aquells dos dies d’estiu, inundava tota la casa. Tampoc el suc de tomata. Un cop, d’adolescent, vaig perdre una juguesca al pub i me’n vaig haver de prendre un. No vaig poder. Era un llepafils de campionat.
A l’estiu, el millor moment del dia era al vespre quan tothom sortia de les cases a parar la fresca i nosaltres jugàvem a mistri o sala, o anàvem amb bicicleta amunt i avall. I només tornàvem quan la mare o l’àvia ens cridaven que ja era hora d’anar a dormir.
A l’estiu esperava amb deler anar a l’Estartit a banyar-me. A vegades hi anàvem una tarda amb la mare, la tia, la meva germana i el meu cosí. Ens banyàvem a la platja davant del Freu, on ara hi un espigó i una gran extensió de sorra. Quan ens deixaven anar a comprar un gelat al xiringito d’en Pere de la Gola, sempre fèiem una aturada en la sorra fresca sota els tendals de franges blaves i blanques que alguns estiuejants instal·laven quan començava la temporada. Aquella frescor em fascinava, en contrast amb l’escalfor i la sorra que cremava a tota la platja. Era un petit moment de felicitat. En arribar a l’establiment, amb grans finestrals de vidre suportats per una estructura metàl·lica de color negre, anàvem directes a la nevera de Camy i ens demanaven un coet, aquell gelat de tres gustos, de cola, llimona i xocolata. També m’agradaven molt els de llimona, però els planers de la Camy, no pas els rodons de la Frigo.
A l’estiu no volia mai que s’acabés l’estiu.
