Per bé que sempre deu haver-hi hagut persones tolerants, el concepte de tolerància va agafar embranzida a partir del Segle de les Llums, amb els philosophes, aquells pensadors francesos que van combatre supersticions, tabús, dogmes i privilegis socials i van fer un defensa a ultrança de la Raó. L’any 1763, Voltaire, un dels més eminents dels philosophes, publicà un conegut tractat sobre la tolerància. L’escriví en un moment de ràbia i impotència, després que un ciutadà francès fos declarat culpable d’un crim del qual Voltaire estava convençut que era innocent; la víctima era un catòlic i el condemnat, hugonot (és a dir, protestant) i a França feia dos segles que catòlics i protestants anaven a mata-degolla. En una sola nit, la del 24 d’agost de 1572, els catòlics gals van matar entre cinc i deu mil hugonots a diverses ciutats de França.
Aquell tractat sobre la tolerància es va vendre com el pa a França i més enllà de l’Hexàgon, després de l’atemptat del gener de 2015, a París, contra Charli Hebdo, el setmanari satíric francès d’esquerres que els anys anteriors havia publicat diverses caricatures de Mahoma. El suara esmentat setmanari, dit sigui de pas, també es va vendre com pa beneït després d’aquell atemptat que costà la vida a dotze persones i en ferí moltes més. Fou una resposta massiva a un acte criminal contra la tolerància en un país de llarga tradició democràtica, com va ser el que sorgí de la Revolució de 1789, que posà fi a segles d’absolutisme.
En temps més recents, altres pensadors també han tractat el tema de la tolerància. Un d’ells, l’italià Norberto Bobbio, ha escrit que “un home civilitzat és aquell que permet a un altre home ser com és”. Fins aquí molt bé, tots hi estem d’acord. Cal acceptar les idees, les creences, els valors i les maneres de ser diferents de les nostres. Però el que va escriure tot seguit el filòsof italià (”no importa que sigui arrogant o despòtic”) ja és més difícil d’acceptar. Perquè costa de creure que l’arrogància i la tirania siguin una idea o un valor. En tot cas, són una manera de ser ben menyspreable, per dir-ho d’una manera suau.
A El arte de la fuga (Anagrama), l’escriptor mexicà Sergio Pitol diu que la tolerància exigeix un esforç i una vigilància constants, i és ben cert. És tan fàcil caure en la intolerància com empassegar amb una pedra caminant per un camí de muntanya. Sergio Pitol també lamenta que la tolerància no tingui gaire prestigi social, que cap poeta hagi escrit un himne a aquesta virtut, que cap escultor li hagi erigit un monument. Algú dirà que hom no pot erigir escultures a idees abstractes, però no és cert. La pau és una idea abstracta i bé que se li han erigit centenars de monuments arreu del món.
En un món cada vegada més multicultural i multi-ètnic, la pràctica de la tolerància evita que els desacords desemboquin en enfrontaments i guerres. Voltaire parlava sobretot de la tolerància religiosa, però naturalment hi ha altres menes de tolerància. La tolerància política, la tolerància amb la manera de ser dels altres, els seus costums, la seva manera de vestir… Pel que fa a la política, la tolerància és la base de la democràcia. Ara bé, cal tolerar aquells partits l’objectiu dels quals és destruir la democràcia i imposar un règim totalitari? A l’Alemanya de la República de Weimar, el període anterior al Tercer Reich, es va tolerar l’NSDAP, el partit nazi, i ja sabem com va acabar tot allò. Els neonazis, a l’ombra durant dècades, ara es fan sentir i se’ls tolera. En una societat plenament democràtica, cal tolerar les persones la ideologia de les quals implica posar fi a la tolerància?
Durant la Segona Guerra Mundial, el filòsof austríac Karl Popper escriví La societat oberta i els seus enemics, obra en la qual hi trobem aquesta frase: “La tolerància de la intolerància pot conduir a la destrucció del règim tolerant”. Una veritat com una casa de pagès. Una frase per escriure en lletres de motlle i emmarcar.
Llibertat i tolerància van de la mà, ser liberal significa, abans de res, ser tolerant. Per a moltes persones la tolerància és la virtut més admirable. Però, com tot en la vida, té uns límits. Ser una persona tolerant significa tolerar-ho tot? Cal ser tolerant amb els prepotents, els corruptes, els masclistes, els fanàtics religiosos, els egoistes, els supremacistes…? Reflexionem-hi.
