Hi ha una fotografia, feta a finals del segle XIX, on s’hi veu la silueta d’un home al costat d’una gran duna de sorra. Algú podria imaginar que aquella imatge va ser feta a qualsevol desert africà, però s’equivocaria de ple. La duna i l’home eren a l’Empordà, a mig camí entre Torroella de Montgrí i l’Estartit, on la sorra avançava empesa pel vent i amenaçava a cobrir bona part de la fèrtil plana del Ter.
Les dunes s’havien anat movent des del golf de Roses en un recorregut que, al llarg dels segles, era ja de més de sis quilòmetres. La sorra havia cobert primer l’antiga ciutat romana d’Empúries i, més endavant, bona part del massís del Montgrí. Allò s’havia d’aturar i els enginyers forestals van dissenyar un pla de reforestació per fixar la sorra. Primer hi van plantar borrall i després pins. Cent anys després, les dunes es mantenen quietes sota unes pinedes frondoses.
Aquell bosc crescut del no res va ser un dels meus paradisos infantils. A tocar d’una casa dels guardes forestals hi havia una gran esplanada on la mainada s’hi podia esplaiar. Hi havíem fet grans partides de “palomato”, una espècie de beisbol primitiu que jugàvem amb una pilota Gorila de color verd i les pales de picar la roba que birlàvem del safareig de casa.
El lloc és a menys de mitja hora caminant des de la vila i mestres i monitors van triar-lo com a destí fàcil per a les excursions d’una tarda. No recordo els cops que hi vaig anar de petit.
Amb el pare veníem també a les Dunes a buscar molsa, figuerasses petites i branquillons per fer el pessebre. Pujàvem tots dos a la seva Iso blava i enfilàvem cap a l’Estartit. A mig camí giràvem amunt resseguint la carretera de revolts que s’enfila a poc a poc per la muntanya. Quan érem dalt, deixàvem la moto i a peu ens endinsàvem al bosc. No calia anar gaire lluny. De seguida trobàvem tot el que necessitàvem. El pare ho aprofitava tot per al pessebre que bastia a l’entrada de casa. Suros, molsa i branques com a petits arbrets recreaven una Terra Santa imaginària. Malgrat tot, mai vam guanyar el concurs de pessebres que organitzava la parròquia, amb Mossèn Pou al capdavant. No ho entenia perquè no triomfàvem. Potser no hi havia aigua corrent, ni grans lluminàries, però el del pare era un gran pessebre.
Prop de la caseta forestal hi havia un gran tros de duna que havia quedat al descobert. N’hi dèiem les Sorretes. De dalt fins a baix potser hi havia una vintena de metres de sorra fina. En aquell pendent ens hi passàvem hores jugant. Davallant avall i tornant a pujar de seguida fins dalt. Acabàvem amb les butxaques i el cap ple de sorra, però era ben igual. Allò sí que era una atracció de fira. La millor.
Peu de foto: Un home al costat d’una gran duna, abans de la fixació feta a finals del segle XIX. Els enginyers forestals van calcular que l’avanç d’aquesta duna era d’uns 4,50 metres l’any.
Foto: “Imatges històriques de Torroella de Montgrí i l’Estartit”. Museu del Montgrí i del Baix Ter. 1982
