i el seu poemari “Els moviments humans”
Quan un poema et queda gravat a l’ànima amb una marca de foc, es fa difícil
oblidar-lo. Et segueix sempre més.
Narcís Comadira (1942)
El poeta pot ser el sismògraf del seu temps.
Óssip Mandelstam (1891-1938)
Escriure és anar excavant fins a sorprendre algun tresor amagat de la llengua.
Narcís Comadira (1942)
El dia 1 d’octubre, aquell dia inoblidable que els catalans vam votar per la nostra llibertat i vam ser apallissats, com era d’esperar, per les anomenades forces de la llei i, poc després, vam ser decebuts per la poca empenta dels nostres polítics.
Narcís Comadira (1942)
Narcís Comadira (Girona, 1942) és poeta. I també pintor, dramaturg, traductor, periodista i crític literari. Creu de Sant Jordi el 2013, Doctor Honoris Causa per la Universitat de Girona el 2018 i Premi Nacional de Cultura el 2021, ha obtingut els principals guardons literaris: Premi Crítica Serra d’Or de Poesia, Premi Cavall Verd de Traducció i Premi Jaume Fuster, entre d’altres.
D’adolescent havia escrit poemes en castellà imitant Juan Ramon Jiménez. Les influències més notables en la seva obra poètica venen, però, de J.V. Foix, Gabriel Ferrater, Josep Carner i Ausiàs March. De fet, el poeta assistí a les classes de crítica literària de Ferrater i fou arran d’això, i després que Ferrater li hagués llegit Papers privats, que tingueren una estreta relació. Comadira diu que Ferrater era molt cordial, afectuós, delicat, s’interessava pel que feien els joves i li aconsellà, primer, que llegís Carner i Foix, i segon, que continués escrivint i que escrivís sonets.
Cal remarcar també la seva remarcable faceta de traductor, sobretot de l’italià i de l’anglès amb autors com G. Bassani, E. de Filippo, L. Pirandello, Leopardi o R. Rowell. Precisament, el 1998 va obtenir el premi Cavall Verd de traducció poètica per la seva versió de Digue’m la veritat sobre l’amor, de W.H. Auden.
Narcís Comadira acaba de celebrar els seus 80 anys amb la reedició de la seva traducció dels Cants de Leopardi i amb la publicació d’un nou llibre de poemes: Els moviments humans, títol tret d’un vers de Dante a la Comèdia (Paradís XXXIII, 37). Aquest títol és també el del primer dels poemes que ens apareix a manera de pròleg. De fet, remarca Comadira, els moviments humans són les passions, els pecats capitals, si es vol dir teològicament, però també uns altres pecats més petits. A vegades, simples vacil·lacions o les omissions.
Els poemes els trobem en ordre alfabètic de títols. I diu l’autor que “són un dietari dels meus últims cinc anys”, tant a nivell personal com a nivell col·lectiu.
Remarca la periodista Montserrat Serra que durant aquests anys, han passat fets determinants per a la història del país i per a la societat, que l’han marcat anímicament, i això es reflecteix en els poemes. Hi trobem referències als dies d’octubre del 2017 i al clima “d’engany, decepció i dolor que es va crear a Catalunya” remarca. “Perquè uns polítics no van estar a l’altura de les circumstàncies. I així hem acabat, en aquest neoautonomisme ridícul. Amb el cap cot i fent bondat. Trist i dolorós”, diu textualment Comadira. I també s’hi reflecteix la pandèmia i les seves conseqüències.
Al text s’hi troben ressons d’altres poetes: Góngora, Eliot, Ferrater, Passolini, Herbert, Péguy, Baudelaire i Wordsworth, ens recorda el poeta. I també hi ha música, amb referències a Beethoven, Schubert, Brahms i Mozart.
Comadira, en algun poema, ressalta que ens han educat en la fidelitat. “És una virtut que m’agrada. No pots anar traint a tothom a cada cantonada”, remarca.
En un poema trasbalsador, el poeta recorda els amics morts: Neus Galí, Jaume Genover, Modest Prats, Gabriel Ferrater…”Perquè fer vuitanta anys ho subratlla tot plegat. Et vas quedant sol. Els amics se’n van i vius molt de records”, diu.
El darrer poema del llibre és el més extens i el poeta l’escriu com un monòleg dramàtic. “Sempre he volgut escriure una poesia que s’entengués, però tampoc vull renunciar a la riquesa de la nostra llengua”, reflexiona. Diu que un pensament s’ha de poder formular gramaticalment, l’has de poder fixar amb el llenguatge, que és el que preserva, insisteix. També recorda a la manera de Leopardi que “He anat procurant, cada dia més, de controlar la gramàtica. Sense gramàtica, tot trontolla i m’agrada que els meus poemes siguin potents”.
El poemari transmet una enlluernadora vigoria que ens sotraga, amb el mèrit afegit d’aconseguir un trasbals emotiu o intel·lectual, a vegades inesperat. En definitiva, és gratificant i agraït poder obtenir el plaer de vibrar i gaudir amb la lectura d’uns versos d’estil delicat, afilats, alguns cops punyents, que enlluernen, estimulen i sacsegen.
Referències bibliogràfiques
- COMADIRA, Narcís. Els moviments humans. Edicions 62. Barcelona 2022.
- COMADIRA, Narcís. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. https://www.escriptors.cat/autors/comadiran/biografia
- ROVIRA, Pere. La finestra de Vermeer. Proa Ed. Barcelona, 2016
- VAZQUEZ, Eva. “Narcís Comadira: Aquest meu llibre està ple d’amics morts”. El PuntAvui, 8 de febrer de 2022, pàg. 16-17.
- SERRA, Montserrat. “Narcís Comadira: I així hem acabat, en aquest neoautonomisme ridícul”. VilaWeb, 27-01-2022. https://www.vilaweb.cat/noticies/narcis-comadira-i-aixi-hem-acabat-en-aquest-neoautonomisme-ridicul/
- COMADIRA, Narcís. Marques de foc. Els poemes i els dies. Ara Llibres. Badalona, 2012.
INICI
El seus primers poemes
són de la primavera del 56.
Quart de batxillerat.
Tenia catorze anys estrenats feia poc.
Un, tractava de muntanyes
i la neu que es fonia.
A un altre hi intentava
la paradoxa: estrelles que no dormien
i el convidaven a descansar.
Eren poemes breus.
Els va escriure en la llengua “del Imperio”,
és a dir: dels militars, els policies, els jutges,
els inspectors d’Hisenda.
I de l’escola.
No els va escriure en la seva.
Així va començar.
Narcís Comadira (1942)
L’OLIVERA
L’olivera prou sap que, quan fa vent,
li esbulla la perruca, que és d’argent.
I sap que els seus tions fan bon caliu.
I com que és presumida –això no ho diu-,
li agrada dur collarets d’atzabeja:
madurs, premsats, fan oli del més fi.
És un tresor que fa morir d’enveja
els ceps recargolats, que fan el vi.
Narcís Comadira (1942)
MALSON
ADAPTACIÓ D’UN FRAGMENT DE ZBIGNIEW HERBERT
A Catalunya
els ciutadans voldrien defensar-se.
Però s’hi ha declarat l’epidèmia
de l’instint de conservació.
El Parlament
s’ha convertit en uns Encants.
Els parlamentaris deliberen
com no ser parlamentaris.
Els ciutadans voldrien defensar-se,
però els fan assistir a cursets accelerats
de genuflexió.
Passius, esperen l’enemic,
alguns escriuen discursos servils,
enterren els seus objectes d’or.
D’altres cusen senyeres noves,
innocents i blanques,
ensenyen les criatures a mentir.
Pel que fa a la resta,
com de costum,
comerç i copulació.
Narcís Comadira (1942)
NADAL, 2017
Enmig de la tristesa i de la ràbia,
enmig del desconcert i del temor,
enmig de l’opressió i de la injustícia
que assoten nit i dia el nostre món,
el cor busca el refugi d’un estable
on damunt de la palla hi dorm el Nen.
(Hi ha un bou, capat, i hi ha una mula, estèril,
que amb el seu baf li escalfen els peuets.)
Desperta, Nen, i mira’ns, no te’n cansis.
Som aquí, en l’establia on ens aculls.
Sobre el nostre no res posa-hi una estrella
que brilli amb la tendresa dels teus ulls.
Narcís Comadira (1942)
PAVANA
Els dies passen de pressa.
Duen neguit i turment.
Des de l’aurora a la posta,
tots ballem al so del vent.
Solemnes, mirem enrere,
solemnes cap endavant.
Mentre la música sona,
sempre, sempre, anem ballant.
Pro la música s’atura
–i molts no ho veuen venir-.
Així s’acaba la vida
i la dansa del destí.
Si hi havia hores felices,
ja ni tan sols són record.
El Desig i la Recança
–la música de la dansa-
se’ls ha endut l’esgarrifança
i el silenci de la mort.
Da capo.
Narcís Comadira (1942)
