Dolors Miquel

i la seva autoantologia “Sutura”

 

Qui oblida el mal el perpetua
Dolors Miquel (1960)

La poesia és un secret dins un secret dins un secret, etc.
Dolors Miquel (1960)

Un nen que sentia a prop el naixement i un vell que sentia a prop la mort es miraven als ulls i s’entenien
Dolors Miquel (1960)

Déu coneix la mort però no pot experimentar-la.
L’home l’experimenta però no la pot conèixer
Dolors Miquel (1960)

Dolors Miquel (Lleida, 1960) és uns de les veus poètiques més rellevants i personals de la llengua catalana. Amb una obra contundent que conté una vintena de llibres de poesia, és autora també de les versions de poesia catalana medieval aplegades a “Cap home és visible”  (2010). La seva obra poètica li ha valgut diversos guardons, com el Premi Rosa Leveroni (1989), el Premi Ciutat de Barcelona de poesia (2005) i el premi Gabriel Ferrater (2006), el Premi Crítica Serra d’Or (2020) i el Premi Ausiàs March (2016) entre d’altres. 

 Miquel acaba de publicar un poemari molt especial anomenat Sutura. És una autoantologia editada per Pagès Editors amb una tria de poemes en la qual l’autora planteja un recorregut personal i alhora temàtic de la seva obra. El llibre està estructurat en 9 calaixos o parts, amb pròleg d’Íngrid Guardiola i epíleg d’Àngels Moreno i amb 9 separadors de Perejaume.

Sutura és doncs una mostra excel·lent per endinsar-se en el món poètic de Miquel, ja que permet fer un tast sublim del bo i millor de la seva obra. Hi trobem poemes il·luminadors, durs, expansius, irreverents o íntims. Una tria pensada i païda que mostra l’evolució i tots els seus registres, ens recorda el periodista cultural Esteve Plantada.

La seva poesia pot ser volgudament punyent i dura, a vegades descarnada i poc amable. Miquel diu textualment: “no soc una persona còmoda. Hi ha maneres molt fàcils d’estar als llocs, però a mi el més fàcil no m’agrada”.

Ingrid Guardiola en el pròleg del llibre remarca que en l’obra de Miquel hi trobem la petjada lectora de Ramon Llull, Ausiàs March, Víctor Català i Mercè Rodoreda (els seus quatre autors de referència indispensables). Però també la de referents com Dylan Thomas, Safo, Dickinson, els místics del barroc espanyol, Foix, Lorca, els salms de l’antic testament, Alberti, Rusiñol, Borges o Carles Hac Mor.

L’escriptora es declara enamorada de l’ Eneida de Virgili i de l’Antic Testament, llibres que considera de referència.

El febrer de 2016, la lectura que Dolors Miquel va fer durant la cerimònia d’entrega dels Premis Ciutat de Barcelona, al Saló de Cent de l’Ajuntament, va generar polèmica. La lectura del seu poema «Mare Nostra» i la seva errònia interpretació va provocar reaccions en part del públic i Alberto Fernández Díaz, president del Partit Popular de l’Ajuntament, va abandonar l’acte en protesta per considerar el poema blasfem. Els germans Díaz i l’ Asociación Española de Abogados Cristianos la van acusar de «delicte contra els sentiments religiosos». El 2 de febrer 2017, l’Audiència de Barcelona va arxivar el cas confirmant que els fets estaven en consonància amb l’exercici de la llibertat d’expressió

El llibre Sutura, que comentem, és un poemari poderós. Un descarnat bloc de poemes amb versos directes i esmolats. La majoria de poemes de la Dolors Miquel són tirallongues de versos lliures, sobretot de versos llargs, de caire narratiu, alguns són decasíl·labs o alexandrins, però sense cap regularitat mètrica. La seva és una poesia musical, fonètica, pel que fa a la sonoritat, i àcrata pel que fa al contingut i a la forma. L’autora combina l’assaig amb escenes d’infància, la tendresa amb la brutalitat, la realitat i la irrealitat. A vegades el text és devastador. Principalment quan diu: “Parlo, per sobre de tot, del dany que causen estructures socials com ara la família o la policia”.  

Cal remarcar que moltes vegades la seva prosa poètica és brillant com la rosada encara que sigui dura com el diamant. Perquè “L’únic lloc on pots perdurar és a la memòria de la gent” reflexiona Miquel. 

Xavier Aliaga diu que llibres com aquest, capaços interpel·lar-nos des d’òptiques diverses, són pertinents i necessaris. Dolors Miquel fa una poesia que fibla l’ànima. A vegades és polèmica, transgressora, divertida i irreverent però sempre se’ns mostra autèntica i molt personal, i sobretot bella i punyent. 

 

Referències bibliogràfiques

  1. MIQUEL, Dolors. Sutura. Pagès Edicions. Lleida, 2021.
  2. ALIAGA, Xavier. “Colpejar les roses, glaçar el cor, flairar els ossos”. El Temps, 12 de novembre 2019. Pàg. 56-57.
  3. MIQUEL, Dolors. Ictiosaure. Edicions 62, Barcelona, 2019.
  4. PLANTADA, Esteve. “Dolors Miquel. Poeta”. El Temps de les Arts. 20 de maig 2021. https://tempsarts.cat/poesia/dolors-miquel-guerrer-termopiles-artista-ciutadana/
  5. COLL, Jaume, RIBA, Caterina (edit). A un revolt de la sendera. Cinc poetes. Ed. Fonoll, 2021

 

Mare nostra

Mare meva, que no ni sé on ets,
de qui només en tinc el nom…


Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l’amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles,
Vagina.

Anem…

Dolors Miquel (1960)

Missa pagesa, 2006

Plany de la mare

Vai parir un imbècil, un ingenu.
Jo el vai fer a les meues entranyes.
El vai parir en un món d’escurçons,
en un món de rates empestades i pudents.
Si pogués me’l tornaria a ficar dins,
l’empenyaria com un tampó cap a les entranyes,
com un farcit de carn cap a dins del pollastre.
Vai parir-lo, sí, però:
He de veure patir així aquest innocent?
He de veure com és maltractat pels porcs?
He de sentir com li diuen boig, els necis?
He de topar amb la rialleta nauseabunda
dels anormals que el jutgen?
Aquest idiota que va amb el cor a la mà
en un món ple de feres
és el meu fill. Sí, el meu fill.
Ah, la dona estèril, la que mai ha parit,
la que mai ha vist sortir un monstruós àngel
de les seves carns i venes!
La que mai sentirà el dolor de veure l’altre
regnant i aixafant el fill de la humanitat!!!
Demano que Ella em comprengui. Ell és un imbècil,
un ingenu, una bona persona, gairebé un orat.
Jo sóc la seva mare, si algú en té la culpa…
Carn meva… quina revolta no m’has fet…

Dolors Miquel (1960)

L’amor

L’amor és la malaltia
més rara de tot lo món.
L’exmalalt que la tenia,
la busca per tot lo món

 

Dolors Miquel (1960)