Nascut a Bellcaire d’Empordà, Abel Font Miàs és llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després d’una breu estada al desaparegut rotatiu gironí Nou Diari i a la corresponsalia del Baix Empordà de Catalunya Ràdio, l’any 1994 va entrar a treballar a Ràdio L’Escala, mitjà que ha dirigit els últims 30 anys. Des de finals de novembre de l’any passat, Font dirigeix l’Auditori Teatre Espai Ter.
Més de trenta anys exercint de periodista, trenta clavats dirigint Ràdio L’Escala i un bon dia se’t planteja l’oportunitat de dirigir l’Espai Ter. Com decideixes que vols fer aquest canvi?
Suposo que ve per cansament. Això d’entrar de jove en un lloc i jubilar-t’hi és del passat. Acabo de fer 55 anys i penso que puc demostrar que puc treballar a més d’un lloc. Aquesta oportunitat era una convocatòria d’un ram que a mi sempre m’ha atret molt. Sempre he tingut una activitat paral·lela vinculada a l’escena, especialment al teatre. Primer a Bellcaire, amb un grup de teatre que va evolucionar cap a Bandera de Catalunya, que vaig dirigir durant més d’una dècada. I després a Torroella amb el grup de La Carota.
També tens antecedents en gestió cultural.
Sí, ja treballant a l’Ajuntament de l’Escala, va arribar un moment que em van encarregar posar en marxa el Festival Portalblau. Vaig dirigir-ne les cinc primeres edicions i hi ha molts cànons d’aquell model de festival que encara es respecten. Allò era molt estressant i difícil de coordinar ràdio més festival i, per tant, es va acabar. Però al cap d’uns anys em van proposar incorporar-me a l’equip directiu del Fimag i hi vaig estar sis anys, fins al 2014. Sempre he tingut mig peu al món de la gestió cultural, com a activitat secundària. Quan hi ha aquest moviment de peces a l’Espai Ter, penso que potser és el moment que aquesta activitat passi a primer pla.
Què suposa aquest nou repte: dirigir el que ha estat considerat el millor auditori de la Costa Brava?
Un respecte absolut, però una oportunitat fantàstica. L’Espai Ter és un caramel en el territori, no n’existeixen gaires, amb els seus pros i els seus contres. Per això, és un repte, és un anem-hi, a veure què passarà. Però no tinc por, em sento valent i penso que puc aportar-hi alguna cosa.
Què pots aportar-hi?
Dots de gestió d’equip, humanitat i si més no, aire nou. Així com a la ràdio, tot allò de nou que podia aportar-hi ja ho havia fet -i si no ho havia fet encara, ja no era hora després de trenta anys- aquí puc aportar-hi aquesta experiència des de l’àmbit associacionista local, i també coneixements en gestió pública, pels dos festivals on he treballat. També coneixement del territori, del món artístic, especialment teatral, i aquest coneixement des de la banda del públic. I ganes d’arrodonir aquest projecte tan ben encarrilat.
“Democratitzar l’escena catalana és un dels atractius, però no ha de ser l’objectiu”
En aquest sentit, si comencem parlant de la programació regular, una de les potes centrals de l’Espai Ter, veurem canvis en la del proper semestre, la primera que has dirigit tu?
Seré poc intervencionista. He tingut sis mesos per adaptar-me perquè el contingut de cara enfora estava programat fins a mes de juny i pensar la programació de cara a segon semestre s’ha pogut fer tranquil·lament. D’entrada serà una línia continuista i no hi haurà canvis sobtats, perquè el que s’ha fet fins ara funciona bé. Sí, que es podran veure matisos. I també hi haurà canvis en gestió d’equip, però no s’haurien de notar de cara enfora.
La programació de l’Espai Ter sempre ha fet bandera de ser molt plural en gèneres i públics. Creus que s’aconsegueix realment aquesta pluralitat?
A mi em sap greu que a l’Espai Ter hi ha poca oferta per la franja d’edat més jove. La mitjana d’edat del públic habitual és elevada i això em dol. La franja de 20 i tants a 40 no sé on són. Hi estem donant voltes, però parlant amb altres actors del sector fora de Torroella, estic constatant que a tot arreu es pateix del mateix mal. A la programació del proper semestre s’hi veuran canvis en aquest sentit. Però d’altra banda, també penso que el públic majoritari de l’Espai Ter l’hem de cuidar, perquè és qui l’ha fet créixer fins ara. És el públic que ha dit aquest espai és útil i ens dona una sèrie d’avantatges: ens permet gaudir de primeres espases del món teatral o musical al costat de casa, sense haver d’anar a Girona o Barcelona.
És aquest l’atractiu de l’Espai Ter, poder gaudir dels autors mediàtics en un escenari de proximitat?
És un dels atractius, democratitzar la gran escena catalana i fins i tot estatal, a través del programa Platea que ens diferencia d’altres equipaments. Però penso que no ha de ser l’objectiu. L’Espai Ter ha de tenir altres línies de programació. M’agradaria no perdre el públic que ha fet gran l’equipament, però alhora obrir una mica més el pla i que algun dia remoguéssim consciències. Ara es fa tan sols amb un espectacle l’any, aquest semestre va ser l’espectacle Nevenka. A banda, darrere dels primera fila hi ha tota una classe mitjana d’actors i actrius boníssims que també voldria que tinguessin lloc a l’Espai Ter.
I a part d’obrir el pla pel que fa a actors i actrius, també en formats?
També, tot i que ja es fa una mica. Per exemple, una de les perles de la programació actual és el Festival Soc. És una avantguarda, agafa un estil minoritari com és la dansa urbana que habitualment es practica en espais inhòspits com pavellons i la posa damunt d’un escenari. El Soc és un espectacle fet per deu o dotze companyies amb un tractament escènic espectacular que es complementa amb una exhibició a la plaça de la vila. Aquest any van ballar més de 500 persones a la plaça i 200 més a l’Espai Ter, amb 300 persones de públic. És un dels fets més brillants que està fent l’Espai Ter, i de fet, és el primer projecte que tenim en vies d’internacionalitzar-se. A més, posa la llaga en el sector jove. Un altre exemple és l’òpera. Ja fa quatre o cinc anys que se’n programa una el Dissabte Sant. L’Espai Ter està demostrant que es pot fer òpera a preus populars i fora de Barcelona o grans ciutats. Ara bé, per donar servei a aquests estils més minoritaris, un dels reptes a llarg termini és habilitar la Sala B. Perquè hi ha artistes o productes culturals boníssims que poden arribar a agrupar un centenar o dos de persones i si els poses a la sala gran amb sis-centes butaques sembla que els maltractes.
“Per donar servei a aquests estils més minoritaris, un dels reptes a llarg termini és habilitar la Sala B”
Hi ha perspectives de fer una segona sala a l’equipament?
Inicialment, el projecte d’Espai Ter com a infraestructura tenia previst una Sala B, però la inversió es va acabar en el seu moment i això no es va habilitar. Estava projectada allà on actualment hi ha l’amfiteatre, però no s’hi va poder posar una graderia mòbil perquè econòmicament no s’hi va arribar. Allò podria ser la Sala B, però també hi ha altres espais que podrien funcionar. El vestíbul és grandiós, habilitant-lo i embellint-lo podria fer aquesta funció. També es podria fer una programació conjunta en què els productes més minoritaris anessin al Cine Petit i que allò fos la sala B. Hi estem pensant.
En aquest sentit, el Premi Espai Ter va també en aquesta línia de la promoció d’artistes o formats minoritaris?
El Premi Espai Ter l’hem de reconduir. Era el projecte d’edició d’un disc. L’artista en qüestió -no necessàriament de públic minoritari- el gravava aquí i feia un concert de presentació. Però avui en dia la figura física del disc està perdent sentit a marxes forçades i a les eines a través de les quals tothom escolta música, ja no hi ha el suport físic. Per això, editar discos avui en dia… segur que aquests diners es poden canalitzar millor cap a altres racons. Aquest any no hi havia pressupost i estàvem a punt de no fer-lo. Però en col·laboració amb l’àrea de cultura i lligat al 50è aniversari de Torroella Ciutat Pubilla de la Sardana, es gravarà un disc commemoratiu amb la Cobla Montgrins. Hem d’estudiar cap a on s’ha de reconduir aquest premi. Ha estat un element per anar creant l’estructura de l’Espai Ter, però també podria ser una via de lluita o d’investigació, per fer aflorar nous valors o reconèixer feines.
Has comentat que hi ha poca afluència de públic jove a l’Espai Ter, passa el mateix amb el públic infantil?
Els infantils són els espectacles que venen menys entrades, per tant, no l’encertem. Però és que potser hi ha molta inflació d’aquest tipus d’espectacles. Amb la programació escolar del primer semestre passen per aquí vuit mil nens i nenes de primària i secundària amb una quinzena d’espectacles molt ben triats. Per tant, amb l’escola i l’institut tots els infants tenen dues o tres sessions de teatre l’any, i fora de l’Espai Ter també hi ha espectacles infantils en qualsevol festa del calendari anual, generalment en format de plaça i gratuït. Llavors, a més a més volem calçar-hi els de la programació regular? Potser tenim els infants una mica estressats ja.
A part dels canvis en la programació que ja has anat apuntant, què més t’agradaria dur a terme durant el teu mandat?
M’agradaria superar la idea que l’Espai Ter és un espai poc accessible a les entitats del municipi. Jo penso que això és mentida, però encara noto que hi ha algú que arronsa el nas i crec que es pot estabilitzar millor. Per exemple, aquest any el carnaval ja s’ha programat directament aquí, l’Espai Ter no era el pla B per si plovia. També m’agradaria endreçar la pota de l’activitat comercial i d’empresa. Déu n’hi do el que s’ha fet i el que queda per fer, tant d’actes oberts com a porta tancada. Per exemple, recentment s’ha fet el saló dels oficis comarcal o la benvinguda al MIC de futbol. I abans d’acabar l’any acollirem, entre d’altres, el Girocàmping, la fira del sector del càmping de les comarques gironines, i el dia de l’agent rural, que serà un acte d’abast nacional amb discurs final del president de la Generalitat. M’agradaria aconseguir que s’entengui la pluralitat d’iniciatives que pot acollir l’Espai Ter, que la resposta quan hi hagi una demanda pugui ser “sí”, i que la gent no pensi que els tanquem les portes als morros.
“Del total de públic que passa per l’Espai Ter, un 75% és públic de fora”
Quin ha de ser el paper de l’Espai Ter en el desenvolupament cultural de Torroella?
No dista massa del paper que està fent ara. Ha de ser un punt de lideratge i canalització de les inquietuds culturals. Torroella ha d’estar orgullosa del seu model cultural, que ha estat una cosa que ha anat creixent amb dècades i dècades. Tant és així que Torroella és la capital cultural del Baix Empordà de forma indiscutible i la gent ho diu. Si l’Espai Ter va néixer aquí, va ser per alguna cosa i segurament sense el Festival de Torroella no s’hauria fet tal com es va fer. Torroella és un pol d’atracció com a model cultural. No m’agrada gaire parlar de la cultura com a atractiu turístic, però fa que la gent circuli per aquí. Del total de públic que passa per l’Espai Ter, en general un 75% és públic de fora.
Aleshores, l’auditori és un equipament pels forasters?
Existeix aquesta lectura, però a mi em sembla que és molt reduccionista pensar que l’Espai Ter és massa gros per Torroella. Juguem a això, a ser un pol d’atracció. Si hi ha poc públic local, potser també és perquè no hi ha massa crítica per consumir tanta i tanta cultura. No crec que Torroella hagi fet una cosa massa gran per les seves necessitats, perquè s’està omplint de contingut i està sent acceptat per un públic que omple amb un percentatge envejable el pati de butaques. I de fet, l’equipament no es finança només amb recursos locals. Aquí s’estan aixecant subvencions importantíssimes de la Generalitat i, fins i tot, ajuts estatals. Hi ha aspiracions de rebre’n més, que l’Espai Ter passi a ser un equipament E3, és a dir, la línia noble que rep ajuts considerables. Però hi ha una normativa de la Generalitat que diu que només poden assolir l’E3 les capitals de comarca o les poblacions que tinguin més de 50.000 habitants. Torroella aquí no hi entra, malgrat que la programació i l’activitat acumulada per l’Espai Ter està absolutament equiparada a molts E3.
Ara que ja fa mig any que ets aquí, enyores la ràdio?
Sí, però el micro i jo encara ens trobem de tant en tant en un programa d’entrevistes lligades al món de la literatura. Vaig enyorar-la molt el dia de l’apagada, perquè era un dia de ràdio i jo era aquí sense llum, amb els braços plegats. Per les venes em bullien les ganes d’anar a la ràdio i veure com explicar una crisi d’aquestes característiques. Aquell dia tothom va recordar el transistor i la gent anava de bòlit anant a comprar piles, perquè la ràdio no és morta. Fa 50 anys que s’està intentant matar la ràdio i encara és un dels mitjans més vius, més humà i directe. Jo aquí estic molt bé, m’hi sento molt ben acollit i penso que puc fer-hi molta feina, però qui diu que tot ha de durar tota la vida?
