Breu és la vida, llarg l’aprenentatge, fugissera l’oportunitat, incert l’experiment, difícil el judici.
Hipòcrates Aforismes I (460 aC – 370 aC)
No és enlloc qui és pertot. Als que es passen la vida en excursions els esdevé que tenen moltes despeses i poques amistats.
Sèneca (4 aC – 65 dC)
No et refiïs de la calma d’avui: en un moment la mar s’esvalota i els vaixells són engolits on havien jugat el mateix dia.
Sèneca
És per les coses supèrflues que hom es fatiga: el suficient és a l’abast de la mà.
Sèneca
La vida dels mortals és breu (adagi 2963)
Erasme de Roterdam (1466 – 1536)
Luci Anneu Sèneca (4 aC – 65dC), nascut a Corduba (l’actual Còrdova), a Hispània, va ser un escriptor, filòsof, advocat, polític i dramaturg de l’edat d’argent de la literatura llatina. Provenia d’una família distingida, pertanyent a la més alta societat hispana i va anar de ben jove a Roma a fer la carrera política que l’havia de portar a ser senador. Gaudí de molt renom com a orador, advocat i home de lletres. Fou una autèntica eminència de la retòrica, l’art de l’oratòria i del debat. Cal·lígula, gelós de la seva fama, volgué condemnar-lo a mort. Més tard, Claudi el desterrà per adulteri amb un membre de la família imperial. Tornà a Roma gràcies a Agripina, la qual volia que fos el preceptor del seu fill, Neró. Fou el seu assessor i conseller polític, i el segon home més poderós de l’Imperi fins que va perdre tota la seva influència i, sense cap judici, el mateix Neró el va acusar d’estar implicat en la conspiració de Pisó, i li va ordenar suïcidar-se.
La producció literària de Sèneca, un dels autors més coneguts de l’antiguitat, és una de les nostres millors fonts documentals per al coneixement de l’estoïcisme.
Tenim la sort que podem disposar d’una nova versió del diàleg de Sèneca ¿És breu la vida? (De breuitate vitae), publicada a l’editorial Adesiara per part del doctor en filologia clàssica Jordi Avilés, ara que fa 101 anys de la publicació de la versió canònica en català de Carles Cardó a la Bernat Metge.
Cal recordar que Sèneca no es comportà mai com un filòsof típic, ja que no es va dedicar exclusivament a la filosofia i no va fer escola. Va ser un moralista i un crític dels costums i de l’escala de valors de la seva època i ho plantejà de forma pràctica (“la filosofia ensenya a actuar, no a parlar”, deia) perquè volia que fos útil per resoldre els problemes de la vida i assolir la felicitat.
La seva formació va ser molt variada, rica i oberta. Malgrat que era majorment estoic, evitava el dogmatisme i aconseguí una síntesi molt personal de pensament, mescla d’estoïcisme, cinisme, epicureisme i neopitagorisme. Possiblement perquè tingué com a educadors l’estoic Àtal (mestre d’ascetisme), el cínic Papiri Fabià i el neopitagòric Soció. A més, fou un bon lector de Ciceró i Virgili, que eren considerats una font exemplar de consells morals. De fet, ell només aplicaria el títol d’ “el més gran dels poetes” a Homer i a Virgili.
Sèneca sempre va tenir una salut malaltissa. L’asma i la bronquitis crònica que patí des de jove l’ajudaren a comprendre la fragilitat i la caducitat humanes.
Sèneca va ser durament criticat per la contradicció entre la seva filosofia moral i la seva vida privada i pública amb el seu poder polític. Caldria preguntar-se si no es va crear d’ell una imatge falsa perquè envejaven el seu poder polític, remarca Jordi Alivés. O perquè patí l’infortuni de veure’s obligat a romandre al costat del seu deixeble Neró -que era, a més, un desequilibrat- gairebé fins a la mort. Fou un personatge pràctic i camaleònic, un home ambigu i contradictori, però un moralista i un filòsof eminent en harmonia amb les contradiccions i les circumstàncies del seu temps.
Jordi Avilés senyala que a ¿És breu la vida? Sèneca, amb un intens monòleg narratiu, se centra en tres desigs i les pors que se’n deriven: el desig de posseir (coses materials o immaterials) i la por de no aconseguir-ho; el desig d’aturar el temps i la por del pas dels anys, i el desig d’allargar la vida i la por a la mort.
Sèneca senyalava que la veritable finalitat de la vida és donar la lliçó de l’aprofitament del temps. No és curta la vida, ve a dir, nosaltres l’escurcem malversant-la en passions i ocupacions inútils, remarcava. El millor que es pot fer és aprofitar al màxim aquesta vida tan breu, evitant-ne l’ús nefast que se’n fa arrossegats moltes vegades per l’activitat frenètica que imposen les regles cíviques i socials.
El secret d’una vida llarga, ens diu, és la utilització adequada de tots els seus moments, fugint de tot tràfec mundà, aspirant a la perfecció i a la virtut del savi, l’ideal moral de l’antiguitat precristiana, perquè la vida, l’ésser humà habitualment no la viu, sinó que la malviu. El temps que s’ocupa obsessivament a obtenir diners, fama i poder per qualsevol mitjà, a estressar-se per seguir les modes, per quedar bé amb les amistats, per aparentar el que no és, no és vida sinó una activitat frenètica i inútil, remarcava.
Per a Sèneca, explica Jordi Avilés, només el conreu i el perfeccionament de les virtuts de l’esperit humà és vertadera vida. Aquesta vida “lliure d’obligacions autoimposades” ha de ser, però, una situació amb activitat intel·lectual, dedicació plena a la vida interior d’un mateix i conreu de l’esperit, per esdevenir savis i lliures. És així com es pot aconseguir la pau interior, la llibertat personal i la felicitat real i duradora, diu el filòsof. Això seria l’otium dels clàssics, entès com a conreu de la vida interior, perquè la major riquesa que hi ha en l’home i que ningú no li pot prendre és el seu esperit, el seu temps, en definitiva, la seva vida.
La ideologia senequiana gira sempre sobre dos punts: la virtut, que és l’únic bé de l’home, i la mort, que ha d’ésser afrontada sense cap temença. Ara bé, per viure el present plenament, ens recorda que és útil i necessari conèixer el passat, perquè ens permet aprofitar els ensenyaments que altres savis abans ens van deixar.
Sèneca ens diu que la vida, si saps fer-ne un bon ús, és llarga, ja que ha estat donada amb prou generositat perquè duguem a terme les empreses més grans, sempre que la invertim tota ella de manera convenient. “No és que tinguem poc temps, sinó que n’hem perdut molt quan s’escola en el luxe i la negligència. Així, la nostra vida és molt extensa per qui bonament sap disposar-la” reflexiona. “Tan enllà ha arribat la munió d’increïbles vicis en aquest segle, que el temps ningú no l’estima; tots el malversen com si fos cosa gratuïta” sentencia.
Remarca que “curtíssima i neguitosíssima és la vida d’aquells que obliden el passat, negligeixen el present i temen el futur”. Situació amb semblances a l’actual postmodernitat, en la qual la gent oblida el passat, ignora el futur i sacralitza el present, però entenent el carpe diem horacià de manera radicalment materialista, subratlla Avilés.
“Només els savis viuen. Són els teus estudis els que et faran gloriós i noble”, diu Sèneca. “Separa’t, doncs, de la turba vulgar, i retira’t a un port tranquil. Pren-te una mica de temps per a tu mateix. No és pas que t’inviti a un repòs indolent i inactiu, no seria això descansar”. Però “acull-te a aquestes ocupacions més tranquil·les, més segures i més altes”.
L’estil senequià i la seva utilització de moltíssimes metàfores financeres, jurídiques, mèdiques i marineres, és una característica seva, així com la utilització d’una prosa que cerca impressionar, sorprendre i mantenir l’atenció, imitant l’estil viu i directe de la predicació. A vegades amb expressions planeres, reflexions breus i incisives, realisme, sentències i aforismes, però també amb ironia i amonestacions que, de forma didàctica, pretenen causar impacte i sacsejar les consciències amb l’objectiu d’aconseguir la transmissió dels valors ètics que poden contribuir a alliberar l’ànima de les pors, diu Avilés.
Davant d’una societat en plena crisi de valors, que incita l’home a desitjar sempre més i a emprar qualsevol mitjà al seu abast per aconseguir-ho, Sèneca afirma que l’home no troba la felicitat quan ha obtingut allò que desitjava, sinó només quan abandona tot desig i ambició.
L’obra de Sèneca ha estat admirada i celebrada per alguns dels pensadors i intel·lectuals occidentals més influents: Erasme de Rotterdam, Michel de Montaigne, René Descartes, Denis Diderot, Jean-Jacques Rousseau, Dante, Petrarca, Agustí d’Hipona, Chaucer, Baudelaire, Honoré de Balzac, entre d’altres, els quals van mostrar la seva admiració. Però potser és en l’obra de Montaigne, “els Assaigs”, on les referències a l’obra de Sèneca són més marcades i constants.
Els pensaments de Sèneca segueixen sorprenent per la vigència i accessibilitat de moltes de les seves idees i la facilitat de lectura i la claredat d’estil. La recomanable versió actualitzada d’aquesta versió de Jordi Avilés que comentem és un regal als lectors, que hem de celebrar, recomanar i que ben certament no ens podem perdre.
Referències bibliogràfiques
- SÈNECA. ¿És breu la vida?. Traducció de Jordi Avilès. Adesiara (segona reimpressió). Martorell, 2022.
- SÈNECA. De la brevetat de la vida. De la vida benaurada. De la providència. Fundació Bernat Metge. Traducció de Carles Cardó. Barcelona. Editorial Catalana SA, 1924.
- SÈNECA. Lletres a Lucili (volum I-IV). Fundació Bernat Metge. Traducció de Carles Cardó. Barcelona. Editorial Catalana SA, 1928.
- SÈNECA. La vida feliç.Traducció de Núria Gómez Llauger. Angle Editorial. Barcelona 2009.
INSOMNI
(DE LUIS ALBERTO DE CUENCA )
La vida sempre dura massa poc.
No dona temps a res. No hi ha manera
de reunir dies suficients
per aprendre alguna cosa. T’aixeques,
abraces la teva noia, esmorzes,
treballes, menges, dorms, vas al cinema,
i ni tan sols et queda un moment lliure
per llegir Sèneca i poder creure
que tot pot arreglar-se en aquest món.
La vida és un instant. I no m’explico
com és que aquesta nit mai no s’acaba.
De Poesia 1970-1989
Francesc Parcerisas (1944)
