Revista Emporion
Antoni Agustí

Antoni Agustí i el seu Arròs de bacallà

Fora de casos molt comptats, no vaig gaire al dia amb les meves lectures, és molt més fàcil que em trobeu llegint Les metamorfosis d’Ovidi que no pas l’últim volum del Millennium de Lagercrantz. Això s’ha vist reflectit als meus darrers articles a EMPORION, on he comentat obres de Ventura Ametller (Resta Kaòtica) i d’Adrià Pujol (Guia sentimental de l’Empordanet) publicades ja fa anys. Avui em tornaré a des-actualitzar amb Arròs de bacallà, una novel·la de la qual vaig tenir coneixement fa un parell d’anys, que aleshores vaig llegir, i que ara he recuperat per rellegir-la i comentar-la.

Un dia de l’estiu de 2016, en plena època de vacances, a mitja tarda, ens va sorprendre amb la seva visita inesperada un amic de la família, l’artista olotí Narcís Coderch, llicenciat en Belles Arts, autor d’una obra pictòrica i escultòrica remarcable. Personatge singular, vestia amb correcció estival: espitregat de camisa, pantalons texans i totalment descalç. De tarannà cortès, conversador amè i agut, director aleshores de l’Escola d’Art d’Olot, ens explicà el seu estil pedagògic, orientat a aconseguir que els alumnes aprenguessin passant-s’ho bé a classe, i s’endinsà en mil qüestions més. Enmig de la xerrada –gairebé monòleg-, carregada d’anècdotes personals i d’acudits improvisats, va parlar encomiàsticament d’Arròs de bacallà, un llibre que acabava de publicar un seu amic, Antoni Agustí, també olotí, encara que mig empordanès. Quan ja era pràcticament de nit, Coderch es va acomiadar educadament, va pujar en un descapotable vermell que havia deixat aparcat davant de casa i se n’anà volant. L’endemà, vaig anar a comprar el llibre recomanat i em vaig posar a llegir-lo.

En un breu prefaci, Jordi Pujol i Cofan (pare de l’Adrià Pujol de la Guia sentimental), palafrugellenc, corrector de Josep Pla -ja veieu de quina carta me’n vaig-, ens presenta l’autor. Resumint: “Home creatiu i creador en diversos camps, que ara ha pres el determini de cultivar les belles/velles lletres. Càustic lliberal conservador, conversador infatigable. Una gran curiositat i un intens amor a la vida l’han portat al vitalisme desfermat. Les ganes de viure i descriure. Entre la Garrotxa i l’Empordà, un escriptor català de mal ferrar”.

Arròs de bacallà és, abans de tot, un relat d’aventures, descriu els daltabaixos de tres generacions d’una família empordanesa. Els avis, procedents del delta de l’Ebre, trasplantats a Pals, petits propietaris arrossaires, treballen i estalvien tota la vida; els seus dos fills, que de nois havien llaurat sota el mateix jou, segueixen camins contraposats, un vol veure què hi ha més enllà dels camps i –després de mil turbulències- acaba a Terranova, enmig de bacallaners; mentre que l’altre es queda al mas, pels pares, per la dona, pels fills. Aquests també són dos, una nena lleugera com l’oncle, que acabarà anant a vela i vapor, enmig de birres i droga, i un noiet, bon estudiant, futur enginyer agrònom, que farà una trista fi. I encara un altre protagonista principal, inclement, abominable, el cargol poma.

Agustí emmarca la història en tots els entorns imaginables relacionats amb l’arròs i amb el bacallà, des de relats històrics i receptes gastronòmiques fins a reflexions filosòfiques. Enmig d’agudeses i acudits, explica les tècniques del conreu de l’arròs, de les més antigues, sembrat a mà, fins a les actuals, més efectives, del planter, el trasplantament i les xarxes hidràuliques, passant pels jornalers valencians, l’edat d’or del delta i els arrossaires de l’Empordà. Del bacallà en conta totes les llegendes i històries: de quan, fa segles, es podia caminar a peu eixut per l’Atlàntic sobre passeres d’esquenes de bacallà; de com a l’edat mitjana se n’havia pescat un que feia més d’un metre i parlava eusquera; o dels víkings, que havien fet el mar de Noruega a Islàndia, a Grenlàndia, fins al Canadà, “entremig d’icebergs de color blau cel esbandit”.

Comentari a part mereix el capítol que dedica l’autor al torroellenc Pere Coll i a la seva confrontació amb el marquès de Robert a la famosa “guerra de l’arròs”. No en té prou Agustí amb la biografia, ja novel·lesca, sense necessitat d’afegits, del fill dels masovers de la Torre Ponça. Recargolant la història, diu que –segons sap d’un seu corresponsal a Camagüey- en Perico Remeneu, un cop arribat a Cuba “amb tretze anys, una mà a cada ou i la maleta de cartró”, es va veure ficat enmig d’una banda de lladregots assassins, dels quals es va desfer cuinant-los un plat exquisit ple de verí, i que arreplegà els diners i les joies, i que aquest havia estat de veritat l’origen de la seva gran fortuna.

De receptes gastronòmiques, a Arròs de bacallà, si no m’equivoco, n’hi ha ben bé una vintena. Perquè el lector se’n faci idea, en transcric el començament d’una: “L’àvia Quima, per fer l’arròs, feia un bon sofregit amb pebrot verd, ceba i all, un got de vi blanc al rossejar l’arròs per segellar-lo, la tomata rallada, poca, i un cop tot ben sofregit hi abocava el brou fet de les espines, pells i caps i puntes i verdures d’aprofitament, afluixava el foc i a coure uns minuts, amb quatre pèsols.” I aquest acabament d’una recepta de bacallà: “Presentar el plat amb un llit d’espinacs i fesoles, cullerada de tripa amb la salsa i el calamar i, al damunt, fent el cim, el peix amb la pell torradeta cap enlaire, decorar amb les panses, pinyons, julivert i menjar sense barretina.” I així, fins a vint plats, dins d’una novel·la.

No hi falten unes bones pinzellades de reflexió filosòfica quan l’autor descriu les lectures d’un dels protagonistes, tancat a la presó: Kafka, Nietzsche, Camus… Sísif és el seu heroi de l’absurd, condemnat a fer rodar la pedra fins dalt de la muntanya, sabent que rodolarà després rostos avall, i sant tornem-hi cap amunt. I s’hi identifica intensament: “A mitja nit es despertava suant, acovardit de tornar-se a adormir, per por de tornar-se a somiar fent rodar l’enorme cargol poma Montgrí amunt.”

Com es llegeix a la contracoberta, l’autor “impossible d’engabiar en una llengua, juga compulsivament amb els mots i expressions localistes de les seves arrels, demanant un plus al lector, fent-lo còmplice”. Si esteu acostumats a llegir autors benparlats, correctes o encotillats, de llengua polida o melindrosa, segurament us costarà d’acostar-vos a l’estil desinhibit, desmanegat, esquinçat d’aquest autor, que -quan toca- no dubta a fer servir l’argot més barroer. Ara, si això no us fa por, podeu tenir una sorpresa agradable. O potser una decepció, també depèn de les vostres expectatives.