Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age
Maurice Merleau-Ponty
El meu avi Salvi només es posava als fogons per cuinar tres especialitats: cargols, anguiles i guatlleres. Tots tres productes fruit de la seva experiència i perícia com a buscaire, pescador i caçador. Tot i que els cargols i els bolets, a l’Empordà, es cacen. A mà. No pas amb escopeta.
Els cargols els caçava, sobretot, les tardes de finals d’estiu després de ploure, quan sortien dels seus amagatalls. Hi anava amb un llum de carburo, un estri que jo trobava que feia una pudor insuportable. No és pas que no hi hagués llanternes. L’avi preferia el carburo. A vegades l’hi acompanya, però, ell preferia anar-hi sol. Per aquest tipus de coses, sempre preferia anar-hi sol.
Els cargols sempre es feien a la llauna damunt la brasa. L’avi i el pare els treien de la cargolera, on havien dejunat almenys quinze dies, els netejaven i els col·locaven pacientment de cap per amunt a la llauna. Els amanien amb una gota d’oli i un polsim de sal.
Els cargols s’acompanyaven amb el que l’avi anomenava la sala d’en Veri, en homenatge a un antic pastor que els hi havia ensenyat a ell i a un seu amic. S’agafen unes quantes tomates de penjar, s’escaliven a foc lent, es pelen, se’ls treuen les llavors i es trituren. A la salsa s’hi barreja oli, sal i all. Una meravella.
Un cop a taula, s’agafa un cargol, se l’estira de la closca evitant d’agafar la part final, es suca a la sala i cap a dins amb una mica de pa. Amb el meu cosí fèiem curses per veure qui en menjava més.
Les anguiles les pescava l’avi amb el botiró que preparava durant la tarda assegut al pati. Prèviament havia anat al rego i de la terra humida prop de la branca n’havia tret uns quants cucs. Enfilava cada cuc en un manyoc, cap una vintena. El manyoc penjava d’una canya curta. En acabat ho agafava tot plegat, més un paraigua i una galleda i s’enfilava a la bicicleta cap al rec de molí o al Medral, sovint fins a Bellcaire. Un cop a lloc, s’asseia a la riba, posava el paraigua de caps per amunt al seu costat i llençava la canya a l’aigua. Quan una anguila estirava el botiró, l’avi, ràpid, treia la canya del rec i la col·locava damunt el paraigua. Llavors, l’anguila obria la boca i queia a la trampa. D’allà a la galleda. I de la galleda a la cuina.
Les anguiles l’avi les feia amb un estofat que agafava un color groguenc i que feia molt bona olor. Jo, però, llepafils, no en menjava. No va ser fins anys més tard, quan l’avi ja era mort, que les vaig tastar al Delta de l’Ebre. Llavors em vaig maleir els ossos d’haver estat tan desagraït i sòmines.
Sí que m’encantaven les guatlleres. L’avi les caçava il·legalment, amb una fina xarxa que estenia sobre els sembrats. Amb un reclam imitava el piulet de la femella i els mascles venien sense pensar-s’ho. Quedaven atrapats a la xarxa. Un cop, un veí, que parlava castellà i que duia un bigotet d’aquests retallats, tipus feixista, el va denunciar a la Guàrdia Civil. Els guàrdies el van venir a buscar a casa. Tota una humiliació per a l’avi, que va acabar amb una multa. Ell, a la Guàrdia Civil!
Les guatlleres les cuinava amb un sofregit de ceba i tomata treballat molt estona i les acompanyava amb unes patates petites i molt fines. M’encantava xuclar la carn finíssima d’aquells ocells i sucar pa en la salsa al fons de la cassola. I les patates, és clar.
L’avi sempre bevia amb porró i amb molta perícia. Quan, de jove, portava alguns amics a casa, si quan arribaven era a la cuina, els convidava a beure-hi. Llavors els reptava a aixecar el porró, com feia ell, fins l’alçada màxima que donés el braç estirat i que no s’escapés ni una gota. Els meus amics quedaven admirats i quan ho provaven, amb la camisa o el jersei ben tacats.
