Al sud-est de Bòsnia i Herzegoniva hi ha una petita ciutat anomenada Visegrad. La travessa un riu cabalós, el Drina, un afluent del Danubi. Al segle XVI, els otomans, que dominaven els Balcans, construïren sobre aquest ample corrent fluvial que migpartia la ciutat, un llarg pont d’onze ulls que va millorar d’allò més la comunicació entre Istanbul i Sarajevo. El pont patí danys durant les dues guerres mundials i inspirà l’escriptor serbi Ivo Andric a l’hora d’escriure la seva obra més coneguda, Un pont sobre el Drina, una crònica d’una ciutat multicultural publicada el 1945, que valgué a Andric el premi Nobel de literatura l’any 1961. Un pont sobre el Drina fou traduïda al català i publicada el 1994 dins la col·lecció MOLU d’Edicions 62. Gràcies a aquesta novel·la, el món descobrí l’existència de Visegrad i del seu bell pont otomà, el qual passà a formar part del Patrimoni Cultural de la Humanitat l’any 2007.
Ivo Andric morí el 1975, cinc anys abans que ho fes el mariscal Tito, l’home que governà l’extingida Iugoslàvia amb mà de ferro. Si a Ivo Andric li haguessin dit que pocs anys després de la seva mort a Visegrad els serbo-bosnians hi executarien centenars de musulmans – molts d’ells en aquell pont que l’escriptor havia donat a conèixer al món – segurament no s’ho hauria cregut. Durant segles, ètnies i religions diferents havien conviscut en aquella petita ciutat. I tanmateix així fou. Perquè al socialisme succeí el nacionalisme més radical. Situada a uns vint quilòmetres de la frontera amb Sèrbia, els musulmans de la ciutat no tenien escapatòria. Un dels pocs que es salvaren fou Sasa Stanisic, autor d’Orígens, una obra autobiogràfica que recentment ha publicat Angle Editorial i que parla, entre altres coses, d’odi racial i religiós als Balcans i de la vida precària dels refugiats a Alemanya. Els seus pares fugiren de Visegrad quan ell tenia catorze anys i es refugiaren a Heidelberg. Srebrenica no fou l’única ciutat on la comunitat musulmana fou massacrada pels serbo-bosnians.
Les guerres no sols destrueixen vides humanes. També bens culturals. A Bòsnia i Herzegovina, els militars i les milícies sèrbies i croates destruïren moltes mesquites: formava part del seu programa de neteja ètnica. Si a Sarajevo els serbo-bosnians bombardejaren la Biblioteca Nacional, a Mostar els militars croates esfondraren un pont que era molt més que una bella i sòlida obra d’enginyeria, perquè durant quatre segles uní el barri musulmà de la ciutat amb el barri catòlic, on vivien croates. A diferència del pont de Visegrad, el de Mostar, aixecat al sud-oest del país, damunt del riu Neretva, era un pont d’un sol ull, però quin ull!. Altíssim i amb molta llum. Construït, també, en època otomana, damunt un riu d’aigües turqueses, el Neretva. Tota una joia de l’arquitectura civil otomana. A la riba oest hi vivien sobretot catòlics (és a dir, croates), a l’altra musulmans. Entre uns i altres hi havia hagut molts matrimonis mixtos al llarg del temps.
El pont de Mostar resistí terratrèmols, riuades i guerres, però no l’odi entre les dues comunitats religioses un cop esclatà la guerra. Aquesta bella i agosarada obra d’arquitectura civil fou destruïda per l’artilleria croata el 9 de novembre de 1993, ara fa trenta anys. El seu esfondrament significava la fi de segles de convivència entre bosnians musulmans i bosnians catòlics. Molts majors de quaranta anys encara duen gravada a la memòria la imatge d’aquell altíssim pont destruït. La proximitat geogràfica d’aquella guerra segurament hi ha ajudat.
Acabada la guerra, la UNESCO va fer mans i mànigues per restaurar-lo. Després d’anys de treballs, el juliol de 2004 hom pogué travessar de nou el riu Neretva a través d’aquest pont. Mentrestant, el riu s’havia de creuar a través d’un pont provisional muntat per enginyers militars espanyols de les forces de manteniment de la pau de les Nacions Unides, els discutits Cascos Blaus que, obeint ordres superiors, no han fet res per evitar massacres en més d’una ocasió. Els casos de Srebrenica i Ruanda malauradament són ben coneguts.
Des del 2005, el pont vell de Mostar forma part del Patrimoni Cultural de la UNESCO. Però tanmateix Mostar continua sent una ciutat dividida, catòlics a una riba del Neretva i musulmans a l’altra. La imatge del pont vell de Mostar és tot un símbol de la darrera guerra balcànica.
Dos ponts balcànics, dos escenaris de la mateixa tragèdia. Per passar d’una banda a l’altra d’un riu cal construir un pont, ja sigui de fusta, rajol, pedra, ferro o formigó. Per comprendre l’Altre (el que té una altra religió, una altra llengua, un altre sentiment patriòtic…) cal bastir ponts de diàleg. Els monòlegs no duen enlloc. Però tot sembla indicar que de ponts d’aquesta mena darrerament no se’n construeixen gaires.
