Lev Xevtxenko és un escriptor ucraïnès que s’ha fet famós arreu del món no per les seves obres sinó per una idea que va tenir al principi de la invasió russa que patí el seu país. La idea era molt simple i probablement ningú l’havia tingut mai en cap guerra contemporània anterior. Consistia simplement a usar els llibres de la seva petita biblioteca per construir un mur protector en una finestra del seu petit apartament de Kiiv. Xevtxenko pensava que, en el cas que un míssil rus esclatés prop de casa seva, aquell mur de paper imprès el protegiria. Que els vidres esmicolats per la deflagració i projectats cap a l’interior de l’apartament, en lloc de clavar-se al seu cos i dessagnar-lo, s’incrustarien a les pàgines dels volums que havia apilonat damunt l’ampit de la finestra. A manca de totxanes, Xevtxenko emprà llibres. No sé si, com s’ha dit tantes vegades, un llibre pot canviar la vida d’una persona, però, pel que sembla, un munt de llibres ben posats sí que poden salvar-li la vida.
Com que els llibres de la finestra de l’apartament de Xevtxenko estan disposats amb el llom mirant cap a l’interior de l’habitatge, no sabem quina mena d’obres utilitzà l’escriptor com a escut. Com es pot veure en la fotografia de la finestra tapiada, només un llibre està posat amb el llom dirigit cap al carrer. Segurament Xevtxenko ho va fer amb tota la intenció del món. Perquè aquest llibre que mostra de cara als vianants no és un llibre qualsevol. És un catàleg de les obres d’un artista rus, Ilià Glazunov, un pintor que donà públicament suport a la política expansionista de Vladimir Putin. Ara, per ironies de la vida, un escriptor ucraïnès ha fet servit aquest gruixut volum d’un “putinista” per protegir-se dels atacs aeris de l’exèrcit del dirigent rus. Glazunov no podrà veure el catàleg de la seva obra artística a l’apartament atrinxerat on viu Xevtxenco. Morí l’any 2017.
De què tracten els llibres amuntegats damunt l’ampit de la finestra de l’apartament de Xevtxenko? Atès que protegeixen un lloc habitat per un escriptor, es lògic pensar que es tracta sobretot d’obres literàries. A mi m’agradaria pensar que entre tants llibres hi ha títols com ara Res de nou a l’oest (recentment, el director de cinema alemany Edward Berger n’ha fet una excel·lent segona versió cinematogràfica titulada All quiet on West Front (Erich Maria Remarque), que es pot trobar a Netflix; Les aventures del bon soldat Svejk (Jaroslav Hasek): l’estremidora I Jonny va agafar el fusell (Dalton Trumbo); Els nusos i els morts (Norman Mailer)… És a dir, novel·les clarament antibel·licistes, moltes escrites després de la Primera Guerra Mundial, algunes per supervivents d’aquell conflicte, una conflagració que durant dues dècades s’anomenà així perquè ningú creia que després de tanta destrucció, tants morts i tants mutilats pogués haver-n’hi una Segona. En aquella lluita hi participaren un munt d’homes de lletres i artistes i hi moriren centenars d’escriptors, alguns de renom com ara Rupert Brook, Alain-Fournier, Charles Péguy o Alfred Lichtenstein, un jove poeta alemany que amb molt poques paraules, com saben fer tots els bons poetes, glossà tot l’horror de les guerres: ”Partim cap a la guerra /D’equipatge, la mort”.
La foto de la finestra tapiada amb llibres l’han vista milions de persones. Gràcies a les xarxes socials s’ha convertit en una icona. Una icona de la numantina resistència dels ucraïnesos davant dels atacants russos, però també de la resistència de la cultura davant de la ignorància i la barbàrie. La fotografia és alhora una al·legoria: els llibres salven.
Què fa Xevtxenko darrera d’aquest escut de llibres? Segurament passa moltes hores escrivint i llegint. Probablement també plorant en silenci la mort d’algun familiar, amic o conegut. Potser, qui sap, de tant en tant llegeix alguna obra de l’escriptor ucraïnès romàntic amb el mateix cognom que el seu, Taràs Xevtxenko (1814-1861), que escrivia majorment en ucraïnès. Atès que el llegat literari d’aquest escriptor constitueix la base de la literatura ucraïnesa moderna, bé el podríem considerar com el “Verdaguer ucraïnès”. Els següents versos són un fragment d’una de les seves poesies més conegudes: “Quan mori, enterreu-me/En una tomba alta/Enmig de l’estepa/De la meva estimada Ucraïna/Així podré veure els amples camps/El Dnipró, les seves preses/I podré escoltar també/Com bramen les seves aigües”.
El Dnipró és el Dnièper. En ucraïnès aquest riu s’anomena així. ¿Qui li havia de dir a aquell poeta romàntic que un dia el llarg i cabalós corrent fluvial que travessa les seves fèrtils terres seria l’escenari d’una cruel lluita entre homes, molts dels quals parlen la mateixa llengua? Però Dnipró també és el nom d’una ciutat ucraïnesa regada per aquest riu, la quarta del país. El passat dia 14 de gener un míssil rus caigué sobre un gran edifici civil d’aquesta urbs i n’ensorrà una part. Hi hagué desenes de morts. Moltes de les víctimes eren criatures.
