“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
El mes de maig era, és encara, el mes de Maria. De la Verge Maria. Maig és tradicionalment considerat el mes “més florit” i per això es va consagrar a venerar la Mare de Déu. En el seu honor, era costum resar el rosari i decorar esglésies i llars amb flors en honor a la Verge. Ho és encara? La celebració tenia una importància cabdal en les nostres vides d’infants, quan fèiem primària al col·legi dels Hermanos Gabrielistes, allà on més tard hi va haver l’Esplai, a tocar de la rectoria.
Maig era el mes de Maria i els nens havíem de portar flors per a la Verge. “Venid y vamos todos / Venid y vamos todos / Con flores a porfía / Con flores a María, / Que Madre nuestra es”, cantàvem tots plegats. I ens ho crèiem, tot i que, avui dia, encara no sabem massa bé que vol dir “porfía” (“con emulación y competencia”, diu el diccionari). I resàvem, primer en castellà i més tard en català, gràcies a Mossèn Pou i les seves classes de Catequesi allà a l’Esbarjo, com dèiem a aquell antic magatzem parroquial adossat a la capella Fonda i enderrocat fa uns anys.
Cantàvem tots plegats “Venid y vamos todos / Venid y vamos todos”, però no em revé massa on. A vegades a l’Església, però gairebé sempre a la classe davant d’una imatge de la Verge Maria que hi posava l’hermano Faustino, religiós d’origen basc que va ser el nostre mestre de primària. Sí que recordo, com si fos ara, que les flors un servidor les portava de Can Negre. Les anàvem a buscar amb la mare, abans d’anar a escola. Sovint uns brillants i delicats lliris vermells que la tia Carmeta, masovera al gran casal del carrer Codina, recollia del magnífic jardí mediterrani que cuidava curosament durant tot l’any. Aquells lliris, amb les fulles amb unes finíssimes vores blanques, sempre triomfaven. L’hermano els rebia amb un “qué flores tan preciosas” i els col·locava davant la Verge. I jo content com un gínjol. Quin desfici per portar les millors flors, els millors lliris.
Durant el mes de maig es preparaven també les catifes de la festa de Corpus, una tradició que vivíem intensament aquells anys en què la religió marcava del tot les nostres vides. Anàvem a la muntanya i recollíem pètals de ginesta, que eren la principal base de les catifes. Primer algú dibuixava amb guix les sanefes al terra del passeig de l’Església i al carrer del mateix nom, i després, hores abans de la processó, desenes de voluntaris les omplien de flors i de color. Una feinada. A la tarda, sortia la desfilada de capellans, autoritats i senyors mudats, i el seu pas esguerrava les catifes. A mi allò em feia molta pena i no ho entenia. Tot plegat, però, era una petita lliçó de vida: un gran esforç col·lectiu havia passat avall en un moment, trepitjat per peus poderosos. Fet el mal, amb la colla, acabada la processó, ens entreteníem una estona en escampar, amb els peus, les malmeses flors. Era com una petita revenja.
Maig era també mes de comunions. Passada la Setmana Santa en què tot era molt gris i fosc, quan, fins i tot, sovint, el temps rúfol acompanyava la passió de Jesús, o així ens ho semblava, la primavera esclatava amb força, tornava la llum i tot reverdia. Els sembrats brillaven com mai i les roelles creixien als marges, com dient que bé que hagi tornat el bon temps i la vida hagi renascut.
Ho hem dit abans, mossèn Pou, eterna sotana, ens va fer Catequesi i ens va ensenyar el Catecisme i història sagrada. Per si no en teníem prou amb les lliçons als hermanos.
Mossèn Pou, que ens havia batejat a gairebé tota la colla uns anys abans i ens havia posat Antoni com a tercer nom. Miquel Genís Antoni es diu un servidor. Miquel, pel besavi, triat a l’últim moment pel meu padrí, l’avi Salvi, -que es va desdir finalment de posar-me Fecund!-, Genís pel pare i Antoni gràcies a aquell capellà que tenia plaça fixa a Torroella i amb qui vam compartir misses, pregàries, classes, catequesi i força excursions en la nostra infantesa marcada per una religiositat omnipresent.
Per la comunió, sis anys i mig, no vaig anar ni de mariner ni de franciscà. Vaig estrenar un vestit, americana i pantalons, això sí curts. Els llargs no tocaven fins la Comunió Solemne. Era un conjunt d’un tergal de color beig, ben entallat. El porto a les fotos fetes aquell dia. Me n’agrada molt una feta al menjador de casa, on vam fer l’àpat, amb la llum de la finestra que ho il·lumina tot i jo, ben quiet, bon minyó, assegut mirant de reüll un pastís de tres pisos i una espècie de calze daurat, que tenia una base on s’hi podien posar caramels i confits. Hi ha també la foto “oficial”, amb les sabates de xarol, el llacet negre al coll de la camisa blanca i els guants també blancs. Porto una petita creu penjada i amb les mans aguanto un llibret de pregàries amb les cobertes de color nacre i un petit rosari. Quina fila, però faig cara de content, amb els cabells acabats de tallat per en Rogeli Bou, el meu barber.
De la cerimònia a l’església no en recordo massa res, una mica el temor, infundat per hermanos i capellans, de prendre la sagrada hòstia amb el respecte adequat i, sobretot, de no mastegar-la; petits riures que s’escapaven entre els companys, el caliu de la família i el fet de saber que, encara que sigui per un dia, tu ets el gran protagonista. I a fe que ho vam ser.
I una anècdota final. Les fotos a can Bosch no van quedar prou bé, o no van agradar prou a la família i, al cap d’uns dies, vam agafar el cotxe de línia i les vam anar a repetir a un fotògraf de Girona. Ara mateix no sé si vaig fer el trajecte vestit de comunió, quina vergonya, o ens vam canviar al mateix estudi. Que tot podria ser.
