“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
Un dia de finals de juliol del 1976 regàvem amb el pare el blat de moro que ja creixia a mitja alçada al camp de la Barraca. Com sempre, havíem anat primer a la branca principal a col·locar la comporta i a obrir la del ramal que portava l’aigua fins al camp, situat ben bé a mig quilòmetre de distància. Al cap d’una estona, ja corria per la branca a tocar els xifrers i el pare va desviar-la cap al nostre tros. Tot ben normal, menys el color de l’aigua, blanquinosa. Tot i la sorpresa inicial, no em vam fer massa cas i vam començar a distribuir-la per les regues. Més parats vam quedar quan vam descobrir-hi que hi nedaven força peixos, alguns d’un pam de llargada que tancaven i obrien la boca espasmòdicament com si recerquessin l’oxigen que, com vaig saber més tard, els mancava. Al cap d’una estona, molts eren morts als nostres peus. Llavors van començar també a tenir picor a les cames i als peus i vam deduir, esparverats, que aquella aigua d’un color blanc tant sospitós estava emmetzinada.
Vam deixar de regar, ens vam rentar amb l’aigua del càntir que portàvem i cap a casa. Mentre dinàvem vam explicar-ho a l’avi Salvi que, com sempre, es va mostrar escèptic en aquest tipus de qüestions. «Això és aigua de Vic», va sentenciar, fent referència a quan, de tant en tant, l’aigua del Ter baixava de color blanquinós quan a Osona plovia fort i s’hi barrejaven les argiles blanques tan característiques de la plana osonenca. L’avi vivia al seu peculiar món i, oblidava, que d’aigua de Vic no en baixava des dels anys seixanta quan es van construir, primer, el pantà de Sau i, més tard, la imponent presa de Susqueda. L’aigua de Vic i els llims argilosos feia temps, doncs, que no arribaven al pla del Ter i es quedaven empresonats a tocar els murs dels dos grans embassaments.
L’endemà molts més pagesos van deixar constància de peixos morts als seus camps, però la imatge de la tragèdia era a la gola del Ter, on milers flotaven en l’aigua tranquil·la prop de la desembocadura, s’amuntegaven a la riba del riu o en les petites raconades de sorra. Les fotografies van aparèixer al cap de pocs dies a la revista Presència, un far de llibertat en aquells temps difícils en què tot i que es respiraven certs aires de democràcia des que el dictador havia passat avall el novembre anterior, el règim franquista era encara ben viu.
La reacció popular contra aquella mortaldat va ser molt important. Pagesos i bona part de la societat civil de tot el curs del Ter van alçar la veu demanant un riu net. El malestar per la contaminació al curs fluvial havia crescut els últims temps. L’estat del riu era deplorable, amb una aigua bruta i pudent, producte dels molts abocaments incontrolats gairebé des del seu naixement a Setcases. No solament provinents de la gran majoria d’indústries, sinó també de totes els pobles i ciutats, les clavegueres de les quals anaven a parar directament al riu. De depuradores n’hi havia ben poques i cap gran població, ni Girona, ni Manlleu, ni Ripoll, per exemple, tractaven les seves aigües residuals. La construcció de Sau i Susqueda havia agreujat el problema perquè el cabal del riu s’havia reduït dràsticament. Calia enviar aigua, molta aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona, que creixia de manera incontrolada.
Ben aviat, però, es va identificar el culpable concret del desastre mediambiental perquè la mortaldat s’iniciava a les aigües a tocar la fàbrica: la paperera Torres Hostench, de Sarrià de Ter, una font de pudor i contaminació que tothom coneixia molt bé. El vicepresident de l’empresa, Antoni Xuclà i Bas, capitost del règim, franquista i missaire convençut, era, a més, en aquells moments, el president de la Diputació. En Xuclà havia estat assenyalat l’any anterior per grups conservacionistes com el responsable d’incentivar les plantacions d’eucaliptus a les Gavarres, un arbre que va molt bé per fer pasta de paper, però que és un depredador total del terreny on creix.
L’anomenada Comissió de Defensa del Ter, que aixoplugava entitats com el dinàmic Casal del Montgrí, partits i gent de la societat civil torroellenca, va convocar una manifestació a Torroella el 7 d’agost a la tarda. Es va demanar la corresponent autorització al Govern Civil, que llavors encapçalava un franquista que, arran de les intervencions de la policia i la Guàrdia Civil, sovint feia honor al seu nom: Armando Murga. I el govern civil va donar el permís. Era el primer cop que el règim autoritzava una protesta democràtica des de la guerra. Tot un honor per als torroellencs.
El pare, que era regidor de l’ajuntament franquista per l’anomenat «tercio sindical» en representació del sindicat vertical agrícola de l’Hermandad de Labradores y Ganaderos, va viure amb molta por la convocatòria de la manifestació. Tot i l’autorització governativa, ningú sabia què podria passar si els grisos es decidien a intervenir. I tothom sabia com les gastaven aquells desgraciats. De fet, unes quantes «tocineres», amb desenes de policies, van fer guàrdia tota l’estona a la plaça del Peix i dins mateix de l’Ajuntament hi van esperar agents armats, per si calia intervenir.
La por del pare se’ns va encomanar a tota la família. L’avi blasmava la protesta, ell sempre en defensa de l’statu quo, més que no pas del règim, i la mare i la baba només ens demanàvem que anéssim amb compte. Allò del «nen no t’emboliquis». L’avi Genís callava. Ell, que era més aviat d’esquerres, la guerra l’havia fet molt prudent. A més, no era a casa seva, l’havien acollit a can Riera després que hagués mort la baba Maria.
Malgrat tot, ens hi vam ben “embolicar”. Així, amb uns quants amics, que ja col·laboràvem amb el Casal del Montgrí, ens vam apuntar com a servei d’ordre, ja em direu amb quinze anys quin ordre podíem mantenir, i malgrat les proclames familiars, les de totes i cadascuna de les respectives famílies, no vam dubtar ni un moment que calia ser a la protesta.
La manifestació va ser extraordinària. La primera gran manifestació ecologista a Catalunya i potser a tot l’estat, amb més de tres mil persones que, posades en els estrets carrers de la vila vella de Torroella, encara semblaven moltes més.
Tinc ben present aquell vespre d’estiu en la memòria. La gent arribant a Fora Portal. Els nervis inicials. La manifestació enfilant el carrer d’Ullà i les proclames finals a la plaça de la Vila, que només s’omplia de tanta gent la nit de Reis o la tarda del dia de Sant Genís. Les nombroses pancartes, entre les quals una en què els «peixos» exigien responsabilitats o la gent de Cervià de Ter, que portaven un taüt escenificant la mort del riu i del qual en va prendre bona nota l’autoritat policial: «Un ataúd negro en el que encima ponía Ter 1976. Uno de los que lo llevaban, con el micrófono y altavoces, emitía frases lúgubres relativas a la muerte del Ter», van escriure. Una altra pancarta que deia “Hi ha moltes abelles que de tant XUCLAr maten les flors” va aparèixer censurada l’endemà a Los Sitios de Gerona: van esborrar el “Xuclà”, clara referència al franquista president de la Diputació de Girona. Presència ho va deixar en evidència uns dies després en una crònica signada per un llavors novell periodista Rafael Nadal, on també remarcava el “silenci vergonyós de les autoritats”, ajuntament de Torroella inclòs, “un verdader menyspreu envers la gent”.
I, naturalment, la capçalera de la manifestació, amb el mestre Salvador Comalada, l’advocat i president del Casal del Montgrí, Joan Radresa i Casanovas, el rellotger Joan Radresa i Fonts, l’historiador i professor Joan Surroca i el futur regidor Plàcid Fernàndez, que hi eren com a signants de la petició de la manifestació davant el Govern Civil i, finalment, el doctor Josep Reñé, reconegut home d’esquerres. El metge, un advocat i el mestre, «gent d’ordre» per donar garanties d’ordre. Tots plegats aguantaven una senyera amb el lema «Salvem el Ter», una pancarta simbòlica que, més de quaranta anys després, encara continua sorprenent per la seva senzillesa, però, sobretot, per la seva potència.
Després d’aquella gran manifestació, que va contribuir a aixecar moltes consciències ecologistes, el riu va continuar brut i contaminat encara molts anys. De fet, no hi va haver eleccions municipals fins tres anys després i la Generalitat tot just no va començar a caminar amb una mica de fermesa fins al 1980. Entre mig, ens vam haver d’allunyar del riu, deixar de banyar-nos-hi i de gaudir-ne, també de la desembocadura i de les platges properes, on la contaminació i les deixalles eren el pa de cada dia.
