“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
A Torroella, de fer la verema, en diem «anar a veimar» o, simplement «veimar». «Quan veimem?», «Vindràs a veimar?». Veimar, com a forma dialectal de veremar, segons recull aquesta meravella que és el Diccionari Català, Valencià, Balear d’Alcover Moll.
Per anar a veimar, a casa, l’avi i el pare reunien tota la família i més, com quan les pomes. Així, a la vinya s’hi aplegaven en Ramon Jou i en Pepito Escuder, oncles avis solters, treballadors com ningú, l’oncle Mero Bagué, casat amb la Pilar, germana gran del pare i, a vegades, també en Manel Villaplana, un amic de la família que vivia a Barcelona. Anys enrere també hi havia vingut l’avi Genís, el meu avi matern, que va tenir la «desgràcia», així mateix ens ho va dir al seu llit de mort, de marxar d’aquest món «abans que aquest fill de puta d’en Franco». Va morir només uns dies abans que el dictador.
De fet, la vinya, situada a la falda del Montgrí, un parell de vessanes d’aspre argilós amb una esplèndida vista sobre la plana del Ter, era propietat de l’avi Genís, que l’ havia heretat del seu pare i aquest del senyor Murtra, per a qui treballava.
La finca tenia diferents parts. A dalt, mitja vessana de ceps de moscat plantats per l’avi Genís, un tresor en un mar de vinyes d’híbrid plantades anys abans per resistir la filoxera. Més amunt encara, una quinzena d’ametllers oferien unes ametlles petites i saboroses. Actualment, a pesar nostre, està del tot abandonada.
En el tros més gran i planer, l’avi Salvi hi havia plantat, amb permís del consogre, una dotzena de fileres de raïm híbrid, resistent a tot, sí, però que produïa un vi de grau més aviat amb un punt amarg, que només passava avall amb ganes barrejat amb un mica d’aigua o graciosa.
Els preparatius per anar a veimar començaven uns dies abans, quan es treien de la gran tina del celler les semals que hi havien guardat l’any anterior. N’hi havia vuit o deu a casa, amb les inicials S.R.A. gravades en un costat i pintades en vermell.
Una semal és una cosa molt antiga, que durant anys s’ha fet servir a tota la Mediterrània, per posar-hi el raïm acabat de collir i portar-lo dalt del carro fins al trull. De fet, és una mitja bota, d’aquí el seu nom, del llatí «semis», reduït a la meitat. Una mitja bota de forma ovalada, amb dues nanses a cada costat, on s’hi col·locaven els semalers, grans pals que, dos homes, un al davant i l’altre al darrere, agafaven amb força per la semal per portar-la per la vinya fins al carro o el remolc del tractor.
El pare rentava les semals amb aigua al pati, mentre l’avi es dedicava més a les botes, que treia del celler per unes hores. Hi cremava un lluquet de sofre a cadascuna per purificar-les i adequar-les per la nova collita. Hi esmerçava moltes hores amb altres provatures, però tant d’esforç era en va. El vi no millorava, tot i que a ell li semblava dels millors. Amb l’amic Jordi, l’avi del qual també potinejava botes i vi durant setmanes amb els mateixos resultats mediocres, hem arribat a la conclusió que els nostres avis tenien molt bona voluntat, però molts pocs coneixements d’enologia. El producte mare, d’altra banda, no hi ajudava gens. Amb un raïm dolent, per molt que t’hi esforcis, és impossible fer un bon vi.
El dia d’anar a veimar s’arribava aviat a la vinya. La improvisada colla es repartia per les fileres i sota les ordres del pare, començava a collir el raïm. Amb la mà esquerra s’aguantava el penjoll, grans madurs de raïm fosc que sovint ja regalimaven un suc enganxós, mentre amb la dreta i unes tisores de podar, es tallava la branqueta verda de la rapa que, fins aquell moment, li havia donat vida. De la mà a una galleda i d’aquí a la semal on, amb un espècie de maça vertical, el pare els anava premsant perquè n’hi cabessin més.
Entre les fulles verdes dels sarments sovint apareixien petits ruscos d’abelles. De les coses que m’impressionava més de petit era quan l’avi Genís, amb un gest ràpid, agafava una abella entre les dues mans. Llavors, amb energia, les fregava una contra l’altra i l’insecte passava a millor vida. Recordo perfectament les mans de l’avi, fosques i endurides per anys de treball dur a pagès. Ell que, de jove, havia somniat anar fins a París a treballar de barber.
Les semals anaven directes al trull on el raïm, al cap d’unes hores, ja havia estat premsat i l’incipient vi transportat fins a casa en un carro adequat per portar una bóta enorme. Ja de nit, amb grans mànegues, era introduït a cada tonell, on reposaria uns mesos. Tot aquell trànsit deixava la casa embafada d’una fortor potent, aspra però agradable, de terra mullada, de fruita aixafada i d’alcohol.
Alguns anys, no sé ben bé per què, l’avi decidia que prescindia del trull. Llavors, tocava posar-se a aixafar raïm, per alegria meva i del meu cosí. El pare i l’oncle anaven buidant les semals damunt les fustes de la gran tina del celler, i uns quants, mainada inclosa, començàvem a premsar-los com s’havia fet des de temps immemorial. És una sensació ben estranya caminar descalç sobre aquells fruits foscos i enganxosos, mentre sents com el suc regalima entre els dits i s’escola entre els taulons. No és feina de plaer aixafar raïm i al cap d’una estona, cansats, demanàvem al pare que ens baixes a terra on, en una palangana, ens rentàvem.
