És un miracle que un home d’extracció tan humil hagi assolit tan alta qualitat com a poeta. Els seus pares eren analfabets. Tenia set anys quan el seu pare, fogoner en un vaixell, mor cremat. Com que la seva mare no podia cuidar els seus dos fills, en Joan és acollit a l’Asilo Naval, en un vaixell ancorat al port de Barcelona. Hi va estar fins als dotze anys quan passa als Salesians per pocs mesos ja que, abans dels tretze, per ajudar la família, comença a treballar d’aprenent d’adroguer i, més tard, en un taller d’escultura religiosa.
Als disset anys, coneix Emili Eroles, que té una parada de llibres de segona mà a Santa Madrona on fan tertúlia alguns escriptors. Quasi no havia rebut instrucció però cobeja tenir cultura com a mitjà de creixement personal i col·lectiu. Comença a llegir Gorki, Nietzsche, Tolstoi, Kropotkin i també Verdaguer o Maragall. A l’Ateneu Enciclopèdic Català assisteix a conferències, coneix escriptors. Serà la seva entrada al món de la Cultura. A més assisteix a les classes de Jordi Rubió als Estudis Universitaris Catalans.
La barreja de la seva formació cristiana i la consciència de classe fa que vulgui alliberar els obrers i el seu poble. El 1914 comença a escriure al setmanari Los Miserables. El subtítol del setmanari ens en diu la ideologia: “Eco de los que sufren hambre y sed de justícia”. També escriu, sempre en castellà, a La justícia Social de Reus o a Sabadell Federal. S’afilia a la Juventud Socialista Barcelonesa, però de seguida es defineix com a anarquista. Al seu full “Un enemic del poble” escriu ja en català: Jo no vull allistar-me sota de cap bandera…Seré ara el glossador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes que no senten desig d’una Era millor. Quant al seu sentiment catalanista, us llegeixo un paràgraf d’una carta a Joan Merlí del setembre del 1923: “Mentre no els odiem no els podrem vèncer mai! Cal propulsar l’odi contra Espanya o deixar d’existir”.
Al meu entendre, si Salvat només hagués escrit aquests articles que, més tard, recull en el llibre Humo de fábrica, no recordaríem la seva obra. Sort que va escriure poesia.
Fins al 1917 viu una època de penúria econòmica i precarietat laboral. Una de les feines que troba és fer de vigilant de nit al Moll de la Fusta. Segur que no li anava gens bé la humitat del port a un noi malaltís com era ell, però l’experiència es va convertir més tard en l’excel·lent poema Nocturn per a acordió. Té la sort que l’Eugeni d’Ors el recomani al propietari de les Galeries Laietanes, sala d’exposicions on també es venien llibres i obres d’art i la seva vida canvia. El 1918 es casa amb Carme Eleuterio i el 1919 neix la seva filla Salomé i publica el seu primer llibre: Poemes en Ondes Hertzianes. Són només nou poemes en els quals trasllada la seva rebel·lia social a la rebel·lió contra la poesia fruit de la societat burgesa. Vol seguir el futurisme de Marinetti. Es un moviment artístic que busca l’escàndol, que admira la velocitat, la joventut i la tecnologia amb objectes que encarnen aquestes qualitats com l’avió, l’automòbil i la ciutat industrial. També escriu cal·ligrames, aquells poemes visuals en què les paraules dibuixen un objecte, un paisatge, utilitzant diferents tipografies, vers trencat…
El 1918 se li diagnostica tuberculosi. Amics generosos li paguen, els anys següents, estades a Sant Llorenç del Munt, i a sanatoris de Cercedilla, Les Escaldes i Amélie i Vernet, a la Catalunya francesa.
El seu segon llibre de poemes L’irradiador del port i les gavines és del 1921. En ell, conserva alguns dels elements futuristes (hi surt el metro, el tram, Edisson, Charlot), algun cal·ligrama (Camí del sol – per rutes amigues – unes formigues). Però evoluciona cap a una poètica personal, molt més propera a la poesia tradicional. Parla de la realitat, de les festes tradicionals, de l’amor i de la seva malaltia… No us podeu perdre alguns poemes d’aquest llibre: Nadal que comença Sento el fred de la nit i la simbomba fosca; a Tot l’enyor de demà explica que està malalt al llit i pensa en el que veurà si es pot aixecar, o què passarà si mai més no es pot aixecar o el famós Res no és mesquí ni cap hora és isarda.
El 1922 neix la Núria, la seva segona filla i publica Les conspiracions. Són només vuit poemes, uns patriòtics i altres sobre Castella i les diferències amb Calalunya. El mateix any surt el llibre La gesta dels estels, trenta-quatre poemes unitaris, alguns dels quals molt coneguts com Platxèria, que va musicar Eduard Toldrà i el podeu escoltar cantat per Montserrat Caballé o La casa que vull, musicat per Lluís Llach. Ens parla de les coses senzilles de cada dia, les que conformen el seu món real o mitificat.
El 1923 publica El poema de la rosa als llavis. Joan Fuster diu que és el millor poema eròtic de la literatura catalana. Joan Teixidor diu que és una manifestació explícita i contundent d’una sensualitat perfecta. Deixa al descobert intimitats eròtiques i, al mateix temps, dona una impressió extraordinària de netedat. Hi ha qui creu que es va inspirar en un amor real de Salvat durant la seva estada al Pirineu, una dona anomenada Margot.
El 1924, al febrer mor la seva filla Núria als dos anys. La malaltia avança però ell confia que es curarà, mor a l’agost, amb trenta anys.
L’any següent, per iniciativa del pintor Josep Obiols es publica Óssa menor, recull de poemes inèdits de Salvat-Papasseit, uns quants dels millors que va escriure com l’esmentat Nocturn per acordió o L’ofici que més m’agrada.
Segur que entendreu per què és un miracle que aquell nen, sense educació, orfe de pare als set anys i mort als trenta, hagi arribat a ser un poeta tan important en la nostra literatura. Penseu que Carles Riba va viure trenta-cinc anys més que ell; Carner, cinquanta-quatre més i J.V.Foix, seixanta-cinc més. Joan Salvat-Papasseit mereix que el coneguem, que el llegim. O almenys que escoltem els seus poemes en les veus de Montserrat Caballé, Serrat, Martí Llauradó, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Lluís Llach, Teresa Rebull o tants d’altres.Per animar-vos, us poso un tastet d’aquest poeta que deia: Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat:
MADRIGAL
Plovia a la vinya
I el raïm madur
de l’aigua es polia i era negre i dur
quan el sol sortia
dos gotims diria que eren els teus ulls
