És de sentit comú

Sovint, discutint sobre temes ambientals amb amics i no tan amics, he topat amb un argument de gran simplicitat però que curiosament qui l’emet sol considerar irrefutable: “És de sentit comú”, em diuen

Massa vegades resulta que el sentit comú d’aquella persona no coincideix amb el meu. En el món de la filosofia s’ha escrit extensament sobre la qüestió: què cal entendre exactament per sentit comú? En la seva accepció actual, la que utilitzen els polítics de manera recorrent per convèncer l’electorat, el sentit comú es refereix a conclusions o propostes que es consideren lògiques, fruit d’un judici assenyat. En aquesta direcció, per exemple, és de sentit comú no endeutar-se fins més enllà del que un pot assumir, és allò de “no estirar més el braç que la màniga” que diu mediel coneixement popular.

Originalment, però, el significat de sentit comú es referia simplement al consens que existia entre una majoria a l’hora de jutjar quelcom. Seguint l’exemple anterior, si la majoria de persones i empreses decideixen que s’han d’endeutar fins més enllà de les seves possibilitats reals, el sentit comú ja no obeeix a la lògica de no estirar més el braç que la màniga, sinó que el sentit comú dicta que un ha d’acceptar oneroses hipoteques a quaranta anys vista o que l’estat ha de fer una cosa similar per rescatar el sector financer, malgrat que això dispari el deute públic. Normalment, ambdós significats de sentit comú haurien d’anar lligats: la majoria de la gent hauria de considerar encertat allò que dicta la lògica. En molts casos, però, les dues perspectives no s’avenen. Reprenent l’exemple: el sentit comú definit per la majoria ha provocat que molta gent s’enganxés els dits en el mercat immobiliari i de les finances, mentre que un sentit comú definit per la lògica ja va preveure que aquesta situació acabaria enfonsant-se. Quelcom similar ocorre quan hi ha qui exigeix millors serveis públics, però s’indigna quan ha de pagar-los a través d’una pujada dels seus impostos.

El món del medi ambient està ple de contradiccions entre el que mostra la lògica i el nostre comportament com a espècie. Les ciències de la biologia i l’ecologia han demostrat de manera irrefutable com la nostra espècie, com totes les altres, depèn d’una bona qualitat ambiental per a la seva supervivència. Des de l’aire que respirem, l’aigua que bevem o els aliments que ingerim, tots provenen del medi ambient. La lògica dicta que si es contaminen aquests recursos, els perjudicats en última instància en serem nosaltres mateixos. És de sentit comú, doncs, preservar el seu bon estat. I tanmateix bona part de la humanitat es comporta com si això no anés amb ella.

Prenem, per exemple, la normativa que s’instaurà l’any passat a l’àrea metropolitana de Barcelona per la qual els vehicles no podrien circular a més de 80 km/h. Es tracta d’una mesura que ha demostrat en diverses grans ciutats ésser capaç de millorar el flux del trànsit, reduint tant la contaminació atmosfèrica com el nombre i gravetat dels accidents que es puguin produir. Potser el fet de ser una lògica que probablement va contra la intuïció, ha provocat que no es pogués traduir en un sentit comú defensat per la majoria. Tot i els múltiples beneficis que comporta, una bona part dels conductors afectats expressa el seu malestar amb la mesura, ignorant tota lògica que pugui tenir i transformant en sentit comú, compartit per la majoria, el fet d’oposar-se a respirar un aire més net.

De fet, a mitjà termini la qüestió dels vuitanta passarà a ser anecdòtica. La lògica mostra com el petroli que utilitzem de forma massiva per a moure’ns és limitat, i per tant el sentit comú ens hauria de dir que cal fer-ne un ús racional i cercar alternatives. En contra d’aquest sentit comú, actuem com si aquesta font d’energia barata fos il·limitada, subvencionem la compra de vehicles que funcionen cremant petroli, ens preocupem quan les vendes de cotxes cauen per la crisi i omplim més i més territori de carreteres i autovies com qui no s’adona de res, en pro d’un suposat desenvolupament. El sentit comú que s’ha instaurat per majoria és el de seguir consumint a tot drap, com si el PIB pogués créixer indefinidament en un món finit. I les vies de comunicació com més grans millor, com si el demà no existís, o millor dit, com si el demà pogués seguir el ritme de l’avui.

Les conseqüències d’aquesta dinàmica són prou evidents per qui les vol veure. La immensa majoria dels científics del clima han arribat a la conclusió que els gasos que es desprenen de la combustió dels derivats del petroli estan causant un escalfament del planeta, tal com evidencien els registres de temperatures a tot el món. El sentit comú entès com una conseqüència de la lògica ens diria que cal canviar alguna cosa del sistema per tal d’evitar un escalfament excessiu del planeta. El que sentim, en canvi, són les veus de la indústria del petroli que a través de la premsa fan d’altaveu de la minoria de científics escèptics, o que minimitzen els impactes que es produiran o bé que relativitzen la magnitud del factor humà que hi ha en l’escalfament. Els estudis sociològics mostren com en els darrers anys estan aconseguint un canvi enorme en la mentalitat de la gent respecte el problema. Mentre que pocs anys enrere la majoria d’enquestats reconeixien la gravetat del problema, actualment un percentatge molt major es mostra reticent a acceptar que el problema existeixi. Estem veient com s’està transformant el sentit comú, des de respondre a la lògica davant l’evidència científica fins a abraçar una fe que fomenta la ignorància del problema i professa la inacció davant d’aquest per poder mantenir un tren de vida insostenible. Quan una majoria de la societat estigui convençuda que no hi ha escalfament, aquest tema desapareixerà de l’agenda política i dels informatius. Això sí, aquí al Mediterrani en patirem molt directament les conseqüències, sobretot a l’estiu.

I és que per molt que ens encaparrem a escollir una veritat per majoria, la qual convertim en sentit comú dogmàticament, el sentit comú imposat per la lògica, al final, sempre s’acaba imposant. Mentrestant, però, hi ha temps per creure’ns el sentit comú que ens vulguem creure, ben allunyat de la lògica: que venent més cotxes sortirem de la crisi, que som immunes als productes químics amb els quals la indústria alimentària protegeix la fruita i verdures de plagues, que el medi ambient ha de quedar en un segon terme davant de la recuperació econòmica, que els 80 km/h són un engany per posar més multes, que les sequeres s’arreglen encomanant-se als sants, que la tecnologia ja trobarà alguna solució, que podem comprar bitllets d’avió a 10 euros sense contribuir al canvi climàtic, que els parcs naturals els impulsa un obscur lobby o influent secta ambientalista per foragitar els pagesos i no pas per protegir la biodiversitat, que les partícules que surten dels tubs d’escapament no tenen cap relació amb l’increment de malalties respiratòries dels darrers anys o que l’escalfament del planeta és una invenció d’alguns científics pagats per grups de rics ecologistes. Afortunadament, quan la veritat desemmascari les moltes falsedats que hem optat per posar-nos davant els ulls, sempre podrem dir, com hem fet amb la crisi financera, que nosaltres ja ho vèiem venir, era de sentit comú.

Los comentarios están cerrados.