La fe en la tecnologia II

El segon escrit dedicat a la “tecnolatria” neix de l’àmplia cobertura mediàtica que s’ha donat a la recent arribada i desplegament del vehicle tot terreny Perseverance a la superfície del planeta Mart, en missió per a l’Agència Espacial dels Estats Units (NASA). Més enllà de la transcendència científica que pugui tenir l’aventura, l’esdeveniment permet dues lectures més, ambdues connectades amb la fe en la tecnologia.

La primera és una lectura geopolítica. Des de la seva fundació, la NASA és quelcom més que una agència aeronàutica i de recerca espacial. És, també, part de l’engranatge de la indústria militar dels Estats Units, en tant que potència hegemònica del segle XX, amb aspiracions de control i domini global, fins i tot més enllà de l’entorn estrictament planetari. Alhora, és un instrument propagandístic de primer ordre. Va quedar palès durant la cursa que va mantenir amb el programa espacial soviètic de l’antiga URSS, amb els dos rivals invertint ingents quantitats de diners i altres recursos en superar el competidor. La victòria nord-americana a la meta de la carrera espacial projectava la suposada superioritat de la ciència i tecnologia dels Estats Units. De tant en tant, el país nord-americà segueix sentint la necessitat de projectar una imatge de potència pionera, refermant el rol de la tecnologia com a font de poder. Finalment, la investigació bàsica que es finança a través de la NASA permet desenvolupar (i patentar) innovacions tècniques d’ús militar i que, de tenir aplicacions en l’enginyeria civil, poden generar grans plusvàlues. Plusvàlues econòmiques per a les empreses del país a les quals es transfereix l’explotació comercial, a més de rèdit geopolític permetent, novament, retenir el control estatunidenc sobre les tecnologies. Tot plegat permet intuir com la tecnolatria no és un mer accident o una fe espontània, sinó que és activament impulsada i difosa a causa dels grans beneficis que té per a la concentració de poder i diners en mans de determinats països i empreses. Encara que Perseverance no trobi res d’interès a Mart, ja ha complert una missió important: alimentar el relat tecnòlatra.

Demostra aquest èxit, també, la segona lectura a la qual em referia. Bona part del tractament periodístic de la missió del Perseverance estava centrada sobre la possibilitat que la fita de l’aterratge a Mart sigui el primer pas per, en un futur, crear colònies humanes al planeta vermell. És la fantasia tecnòlatra portada als extrems de la ficció i, malgrat això, escoltàvem reflexions de persones suposadament sensates i competents que recolzaven aquesta aspiració. El problema no és que no puguin esdevenir realitat aquestes colònies, sinó la distància que separa el com les imaginem del que probablement serien. Vulguem o no, escriptors de ciència ficció com Jules Verne o Isaac Asimov, el cinema, des del Viatge a la Lluna de Georges Méliès fins les últimes recreacions de viatges espacials generades per ordinador o, fins i tot, els còmics i els dibuixos animats, han inculcat en les ments de persones lectores i espectadores una imatge amable, quan no divertida i intrèpida, de la colonització espacial. És fàcil que fins i tot ments adultes sucumbeixin a aquestes construccions culturals i idealitzacions, que hem mamat des de petits i petites. I és aquesta ficció (o confusió) la que alimenten missions com la de Perseverance. En realitat, segles, fins i tot mil·lennis, de progrés tecnològic, tot just ens han portat a un estadi on un miserable virus mata alguns milions de persones; altres malalties ja curables en segueixen matant diversos milions; depenem, per a la nostra energia, de combustibles fòssils que enverinen l’aire; i encara no hem trobat la manera de produir aliment sense que això comporti l’extinció de bona part de la biodiversitat del planeta. Estem molt, molt lluny, si és que mai s’aconsegueix, de ser independents de tots els recursos i serveis que ens proveeix el planeta Terra. Com a molt, i tal  com es descrivia a l’anterior escrit d’aquesta sèrie, les nostres tecnologies més brillants són tot just imitacions d’una petita selecció dels processos d’intercanvi de matèria i energia que ja es produeixen a la natura: tecnologies restauradores, acceleradores o substitutes de la natura, sense possibilitat d’adoptar-les a gran escala. Les limitacions físiques d’allò que els humans ens podríem endur a Mart, juntament amb com de rudimentàries són les nostres tecnologies més avançades, garantiria que la vida a les colònies fos extremadament dura, sacrificada, austera i mancada de moltes de les vivències i emocions que, aquí a la Terra, són rutina i contribueixen al nostre creixement físic i experiencial. Unes vides marcianes escasses, miserables i, en definitiva, sense sentit.

Amb aquells i aquelles que somnien amb l’escapada cap a la Lluna o a Mart com la fugida d’un planeta que estem convertint en hostil, o com la darrera salvació per a la subsistència de la nostra espècie, cal fer que toquin de peus a terra: la tecnologia que està essent incapaç d’acostar-nos a la sostenibilitat al nostre propi planeta, el que reuneix tots els ingredients per a la prosperitat vital, molt menys pot ser capaç de crear del no-res un estil de vida ric i sostenible en qualsevol altre planeta. Abandonar casa nostra no és una opció realista ni desitjable i, per tant, com que no hi ha alternativa o planeta B, més val que, en lloc d’evadir-nos a través de la fe en relats d’una suposada utopia marciana (que més aviat seria una distopia), ens centrem a reparar tot el que hem fet malbé aquí. Sense caure en la tecnolatria, la tecnologia pot ser una important aliada en aquesta causa, però és urgent replantejar l’ús que en fem i descartar la més perjudicial. Aquesta urgència no és incompatible amb seguir explorant els confins del sistema solar, a la qual cosa ens empeny la nostra curiositat natural, ni fa necessari renegar del gènere de la ciència ficció, expressió artística de la nostra imaginació, igualment natural, desbordant i enriquidora.