“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
A l’entrada de casa hi havia una taula de jardí d’aquelles amb el peu de ferro i una plataforma d’aglomerat de ciment blanc. Durant el dia, la taula estava posada paral·lela a la paret, però cada matí aviat i al vespre, la mare la movia perpendicular al mur i ja tenia a punt el taulell per vendre llet. Des que obríem, no deixava de venir gent. Dones i nens bàsicament, gairebé mai cap home. Tots portaven una petita cantina de plàstic o de llautó, que la mare els omplia de llet amb unes mesures de plàstic blanc. N’hi havia de litre, de mig litre i de quart i tenien uns puntets negres de decoració. La llet la mare l’anava a buscar directament a la cort de les vaques on el pare munyia a aquella hora o bé la treia de les cantines desades al safareig que, mig ple d’aigua fresca del pou, servia d’improvisat refrigerador. Sovint, sobretot al vespre, a l’entrada de casa s’hi podia reunir un bon grup de clients. Per fer més lleugera l’espera hi havia dues grans cadires de vímet, on a vegades m’asseia i podia seguir l’anar i venir de gent i escoltar les converses, un bon termòmetre de la petita actualitat del carrer i dels seus veïns.
A l’hivern, quan la tramuntana bufava freda, els compradors en feien via d’entrar, recollien la llet i cap a casa de nou. A l’estiu, en canvi, les converses s’allargaven, mentre la mare anava i amunt i avall traginant la gran gerra metàl·lica amb què portava la llet fresca des del pati. A l’agost, la clientela augmentava, amb algun passavolant de Barcelona, que era de vacances al poble. A aquests la mare no els estava de dir que aquella llet calia bullir-la, que no era com la que venien als supermercats. La majoria ja ho sabien, però d’altres feien una cara ben estranya.
Entre els clients estiuencs destacaven dues famílies d’alemanys, que l’avi havia conegut i recomanat de venir a casa. Dalt del seu petit carro, que tirava un burro gris, l’avi era una petita atracció per a molts turistes, que li demanaven de fer-se una fotografia amb ell. Aquells alemanys, però, van ser dels pocs que van venir durant anys a comprar llet periòdicament. I això que s’estaven en una urbanització a l’altra banda del riu, avall de la desembocadura.
Una de les famílies venia sempre al complert. Eren en Carl i la Lotte, i els seus tres fills, dos nois i una noia. Arribaven amb un Volkswagen familiar i en baixaven tots. La mare els feia entrar al menjador, on els oferia alguna beguda i el pare deixava un moment la feina per entrar a saludar-los. Ni nosaltres parlàvem alemany, ni ells català, ni castellà, però ens enteníem prou bé a base de gestos, somriures i assentiments. En Carl era un home molt alt i esprimatxat, amb un calvície esplendorosa, que desprenia una gran bonhomia. La dona, la Lotte, era alta i grossa i somreia i reia tota l’estona. La felicitat personificada. Què es pot demanar més?
Les dues famílies vam fer amistat i cada Nadal ens enviàvem dolços. Els de la Lotte i en Karl arribaven en una gran caixa metàl·lica i eren un munt de galetes típiques alemanyes artesanes. Les que més m’agradaven eren unes d’un pa de pessic fosc folrades amb una fina capa de xocolata. N’hi havia moltes amb forma de cor i també de flor.
En Carl només tenia un pulmó, de resultes d’una greu ferida en la guerra mundial. Havia lluitat, per tant, en el bàndol nazi, però mai, en cap moment el vam veure com a tal, ni com els dolents alemanys que poblaven les pel·lícules americanes sobre la guerra. Tampoc vam preguntar-los mai res. Davant la ignorància, he preferit imaginar-me, i així deuria ser segurament, que en Carl era un noi ben jove al qual van reclutar a la força i van enviar al front. De fet, ell va tenir sort, va tornar-ne, ferit, però va tornar, va fundar una família i va poder venir de vacances a la Costa Brava. I esmorzar amb un got d’aquella llet forta i espessa de casa, acabada de munyir.
L’altra família, els Roeder, eren molt més discrets. Sempre venia l’home, també molt alt i calb, acompanyat d’un noi. Compraven la llet, saludaven amablement i se’n tornaven a la urbanització. Arribaven amb un dels típics Mercedes dels anys 70 que l’home conduïa amb precisió, tot i que li faltava un braç. Algú va explicar que l’havia perdut a la guerra. Però tampoc vam preguntar mai res. Ni com havia estat, ni quina implicació havia tingut en tot plegat, res. Un silenci sobre un conflicte encara recent en el temps, encara no feia trenta anys que s’havia acabat, però ben llunyà en una societat i una gent, les dues famílies d’alemanys i la nostra, que només volien mirar endavant. L’omertà sobre la guerra. La civil que hi havia hagut aquí i la mundial, que hi havia hagut allà. De fet, la mateixa guerra. Silenci.
Quan vam començar a vendre llet a casa, abans les meves ties Pilar i Maria l’havien repartida cada vespre amb un carretó per les cases de la vila, al carrer hi havia cinc pagesos diferents que en veníem. Amb el pas del temps, vam quedar sols i, finalment, ho van prohibir, tot i que molts masos i granges en van continuar venent d’amagat. Deien que no es podien garantir les condicions higièniques i sanitàries correctes i segurament tenien raó, però mai vam tenir cap problema d’aquest tipus. El pas de bullir la llet prèviament era clau per matar qualsevol impuresa que hi pogués haver. A vegades, els petits coneixements de tota la vida són bàsics en les coses més simples. Recentment, el govern ha permès de nou la venda al por menor del que en diu «llet crua», una definició que cap dels clients de casa, ni ningú de pagès de Torroella, ha fet servir mai. Cada cop que la sento, no puc deixar de sorprendre’m.
Amb la venda de llet al por menor, que podríem cobrar a un preu molt superior al que pagava la Danone per la que sobrava, vam poder estudiar a la universitat la meva germana Clara i jo. Cada diumenge, la mare obria una antiga caixa de galetes del rebost on s’hi guardava part dels diners, ens donava la quantitat justa per la setmana i cap a Flaçà a buscar el tren.
La feina de vendre la llet i rentar i moure les cantines la tenia encomanada la mare. Era ella qui iniciava la venda, qui guardava la llet que no havia tingut sortida, qui emplenava les cantines que calia portar al camió de la Danone o qui les rentava en acabat. Eren unes grans cantines de metall amb les inicial de l’avi gravades a la tapa. Al safareig només hi va haver aigua calenta els últims anys, per això, rentar aquells grans recipients els dies més freds de l’hivern era una tota una tortura que la mare ha tingut ben present durant molts anys.
No vaig munyir mai cap vaca, ni vaig escurar mai cap cort durant els estius que ajudava el pare. Sentia l’avi Salvi que remugava perquè el pare no m’hi obligava, però ell es va mantenir ferm. A vegades em reca no haver-ho fet, tot i que per a un adolescent tenir els estius lliures a partir de les set o les vuit del vespre era tot un luxe que no calia menysprear.
Sí que no m’escapava de portar les cantines de llet amb el carretó fins al lloc acordat on el camió de la Danone recolliria el producte. Les hi portava cap a les 9 del matí, un cop tancada la venda als clients a casa i les recollia, buides, sovint, a mitja tarda. Mai ningú va gosar obri-les i agafar una mica de llet, ni tampoc mai en van robar cap. I això que passaven un munt d’hores ben soles a tocar la carretera.
Tot això es va acabar el dia que el pare va tenir el primer infart i amb cinquanta-set anys i, aprofitant una ajuda de la Unió Europea, es va vendre les vaques i es va jubilar. Per a ell, que no havia fet mai cap dia de vacances, allò va ser glòria. I què dir de la mare? Més encara, si cap.
