Fa anys vaig fer un pacte amb una roca. Era a l’espigó de la platgeta, el de la banda del moll, un migdia d’estiu entre el servei de Kaffees mit Milch i el de Gulasch mit Nudeln. Feia calor, i l’única roca que s’adaptava al meu esquelet vulgar estava ocupada per forasters, que necessitava i detestava a la vegada. Dels forans o no, la cosa és que l’endemà la roca era plena d’escombraries, així que el pacte a què vam arribar era senzill: ella em deixava escriure-hi les meves inicials en un racó per poder-ne reclamar la propietat durant quaranta minuts diaris i, a canvi, jo la mantenia neta de llaunes de Coca-Cola i bosses de xips. Els meus rituals d’estiu dels setze als vint-i-dos anys estaven medits tan mil.limètricament per poder treballar, banyar-me, sortir de festa i dormir les hores justes per a no morir en l’intent, que un contratemps com aquell em suposava un daltabaix indescriptible. Sobretot les setmanes de juliol pre-Travessa de les Medes que pretenia entrenar-me amb l’objectiu inabastable de no estar cruixida el dia següent. A partir d’aquell moment, cada migdia les nostres existències, la mortal i la inerta, es trobarien i jo faria allò tan humà de parlar amb una pedra atorgant-li un valor sagrat. Li recitaria un parell de parenostres per redimir-me dels pecats i seguiria fent-ho tot tan malament com sempre.
He tornat a pensar en el pacte amb la roca de l’espigó dret –pels que veiem el món de terra cap a mar–, o esquerre –pels que el veuen de mar cap a terra–, al portar els meus fills a nedar a la platgeta i tenir la sensació de ferida reoberta. El progrés és una línia recta molt cruel i ja tenim experiència suficient com per saber que amarrar-se massa a qualsevol cosa és anar a patir. I d’aquí que els iots de més de vint metres d’eslora canviïn d’ubicació tan sovint. Però una cosa és la teoria i l’altra és el dia que aquelles màquines van treure totes les roques per fer-hi un nou moll d’amarratges de lleure. Juro que prescindir d’un ronyó hagués estat menys dolorós, de tant que havia estimat en silenci aquell lloc. Ara dubto si faig bé d’encapritxar els meus fills amb qualsevol de les roques de l’altre espigó sabent que per convertir l’Estartit en un club nàutic cal carregar-se la platgeta.
Durant alguns anys, veïns i banyistes es van organitzar com van poder per retrassar l’avenç, avalat pel Pla de Ports de la Generalitat, del Club Nàutic Estartit (el nom del poble, ehem, sense l’article apostrofat, ehem, a lo Borjamari). Però després de l’allargada de l’espigó esquerre, del regal enverinat de l’Espai Medes, el fet que cada any siguin menys “les dones de la platgeta” i que ha desaparegut el llençol al mur que reclamava SALVEM LA PLATGETA!, ja sembla del tot inevitable. Tal com va passar amb la platja que hi havia entre la Llevantina i l’escola de vela, la platgeta està condemnada a ser la nova platja del petroli per, tot seguit, desaparèixer.
No deixa de ser refrescant, però, que el Club Nàutic Estartit (CNE) no hagi intentat mai convèncer-nos de la seva funció pedagògica municipal. El Club privat està pensat per endolcir la trobada entre individus que no paren de competir i seria delirant que busqués la categoria de noblesa que et dona fer les coses pels altres. Ens va quedar clar el 2018 quan, amb l’excusa de les obres, va deixar d’organitzar per sempre la Travessa per la Festa Major de Santa Anna i es va acabar l’obra social del CNE. Probablement l’únic contacte engrescador que molts dels sensebarca teníem amb el club i que, d’alguna manera, ens en justificava l’existència perquè el plaer de nedar a mar obert a casa, encara que sigui un dia a l’any, és capaç de perdonar moltes coses. Sense anar més lluny, aquest estiu ens haguéssim menjat sense retrets el mur construït per limitar amb la platja gran i que, a l’hora de saltar-lo, t’obliga a suportar cremades de segon grau. Però aquí Yes sir, I can boogie, i tots àgils com a l’estiu del 78!
I és que des del prisma cerveser, la modernitat tampoc està tan malament. I, al cap i a la fi, després de tres Estrelles, la fina línia entre bons i dolents queda tan diluïda que podríem arribar a confessar els cops que hem fet l’amor sense permís a la coberta de barques buides precioses de les que mai pagarem l’IBI corresponent de les embarcacions. O com dirien a Tor, algun privilegi ha de tenir estar amb foc encès tot l’any! O no? Sigui com sigui, amb qui toca rendir comptes de veritat és amb la classe política, sobretot perquè està bé saber que el model d’estiu pel que s’aposta és mediterròniament aquest. I que esdevenir el patrocinador principal del Sea Jazz l’Estartit rebatejant-lo sense carregar-se l’apòstrof és només una maniobra per tranquil·litzar el consumidor del CNE fent veure que pica pedra cultural, cosa tan poc original com dir canviï el que canviï, que allò important, mai canviï. Però, xamans de la política turística i visionaris de futurs festivals, hi ha d’haver una altra manera de pactar sense que després de cada encaixada de mans t’hagis de dur automàticament la mà a la butxaca!
Mentrestant seguiré portant els meus fills a la platgeta perquè encara té un punt d’aquàrium de veritat i de piscina privilegiada al que em resisteixo a fer-los renunciar. Tot això, per descomptat, sabent que la gratuïtat té un preu i que cada dia que passem empassant fuel som una mica més com l’Elionor de Miquel Martí i Pol que ja hem après a dir, sense vocals neutres, “Sí sanyor i bonas tardas”.
