Martí Massaguer i Vidal:
Calesser i fondista  (1839-1893)

En Martí Massaguer i Vidal esdevindrà l’últim protagonista d’aquesta sèrie d’articles dedicada a la família Massaguer de Torroella de Montgrí. Conegut amb el diminutiu de Martinet, per diferenciar-lo del pare, va néixer a Torroella l’any 1839 i fou el petit de deu germans. La seva trajectòria professional es podria qualificar de continuista pel fet que va prendre el relleu del pare en alguns dels negocis i, a diferència dels seus germans Joaquim i Ramon, desenvoluparia tota la seva vida personal i activitat professional a Torroella. 

A mitjans del segle XIX, Torroella ja era un pròsper centre comercial que abastia part de la comarca, circumstància que, a ulls dels Massaguer, oferia una bona oportunitat per a la diversificació comercial. En conseqüència, el negoci de la fonda que regentava el pare, ja documentada l’any 1827 al carrer d’Ullà, es complementà uns anys més tard amb el servei de transport de passatgers.  

Per a l’obtenció de la preceptiva llicència per conduir carruatges, la normativa vigent de l’època, entre altres disposicions, establia l’edat mínima per a la seva conducció en setze anys i, a més, determinava que les empreses no podien contractar conductors que no acreditessin, mitjançant la corresponent certificació oficial, “su buena vida y costumbres”. 

Per aquest motiu, i amb el propòsit d’obtenir l’esmentada llicència, l’any 1856, en Martí Massaguer, que en aquell moment comptava amb disset anys, va tramitar un expedient de neteja de sang per acreditar la seva bona reputació i també la de la família. 

L’any 1864, en Martí contragué matrimoni amb la Paula Burch Bonet. L’escriptura dels capítols matrimonials confirma que la seva ocupació principal fou la de calesser, o sigui, conductor de carruatges. D’aquest matrimoni nasqueren cinc fills, dels quals en sobrevisqueren tres, la Caterina, la Narcisa i en Martí. 

Tanmateix, i d’acord amb les diferents contribucions industrials consultades a l’Arxiu Municipal de Torroella de Montgrí, entre els anys 1864 i 1867, en Martí abonava una taxa per un negoci de carboneria al carrer de la Carnisseria, avui dia Batlle i Planas, una altra per un molí d’oli i una última per la tinença d’un cotxe de transport de tres cavalleries, situat tot al mateix carrer. 

En Martí Massaguer pare morí l’any 1878 a l’edat de 83 anys i el seu fill, en Martinet, el substituí en el negoci de la fonda. En aquell moment, la casa familiar i la fonda es trobaven situades al carrer dels Dolors número 9 i el servei de carruatges en el número 2 del mateix carrer. 

L’any 1884, presumiblement amb la finalitat de contrarestar competència i ampliar serveis, en Martinet, juntament amb en Vicenç Presas Massot, constituïren una nova companyia de transports a Torroella, coneguda amb el nom de “Presas i Martinet”, que oferia el servei a Sant Jordi Desvalls i també a Girona.

En Martí Massaguer també fou conegut per ser el sogre del pintor Francesc Gimeno. L’any 1887 Gimeno aterrà procedent de Barcelona a l’estació de tren de Sant Jordi Desvalls. En aquell precís moment el destí d’en Gimeno va quedar unit amb el de la família Massaguer. Gimeno arribà a Torroella en un dels carruatges d’en Martinet i s’allotjà a la seva fonda. Com ja és conegut, l’amor sorgí entre l’artista i la filla gran de l’hostaler. Segons diuen, la parella contragué matrimoni a desgrat del pare i les relacions entre sogre i gendre, a qui sembla que el sogre titllava de “pintamones”, no eren del tot cordials. 

Aquesta manca d’entesa, en Josep Pla l’exposà de forma clara al retrat que dedicà al pintor a Homenots: “La fonda de Martinet tenia tentacle i, com el mateix Martinet era fondista i tartaner, tot alhora, això donava a la seva persona un volum important”. Cal recordar que el germà d’en Martinet, en Joaquim Massaguer, havia estat alcalde de Girona i una personalitat de reconegut prestigi, circumstàncies que atorgaven a la família una certa rellevància. 

Per contra, Pla descriu  en Gimeno amb una frase que posa de manifest la naturalesa de l’artista: un “pintor proletari conscient”. Per tant, no és estrany que els pares tinguessin unes altres expectatives per a la seva filla. Gimeno i Massaguer pertanyien a dos mons oposats, l’un representava l’essència de la petita burgesia, l’altre preferí trencar les cadenes de la submissió i seguir el difícil camí de la coherència. 

En Martinet morí l’any 1893 a l’edat de 54 anys. La fonda, que fins aquell moment estava situada al carrer dels Dolors, canvià d’ubicació a partir de l’any 1896, quan Paula Burch, viuda d’en Martí Massaguer, la traslladà al carrer Unió 1, conegut popularment com el carrer Vermell i, avui dia, com no podia ser d’una altra manera, Pintor Gimeno.

El seu fill Martí fou l’escollit per seguir els passos del pare. Aquest contragué matrimoni l’any 1895 amb Josepa Radresa Barrera i establiren el seu domicili al carrer del Roser. Tot i que durant uns anys en Martí gestionà els negocis familiars, finalment preferí prendre un altre camí. 

S’explica que un antic festejador de la Siseta, filla petita d’en Martinet, amb molta influència a les altes esferes polítiques, el tenia en gran estima. L’enamorat de la tieta era ni més ni menys que Severiano Martínez Anido, un personatge descrit com a “sinistre i inquietant” que arribaria a ser ministre de Governació durant la dictadura de Primo de Rivera. Martínez Anido passà a la història, principalment, per la seva brutal acció repressora contra les organitzacions obreres quan, entre els anys 1919-1922, ostentà el càrrec de governador militar de Barcelona. 

La relació d’aquest personatge amb Torroella fou anterior a tots aquests fets i tingué el seu origen arran de l’episodi de còlera que, l’any 1885, fustigà la vila. Martínez Anido, essent encara tinent, fou mobilitzat a l’Estartit juntament amb una guarnició per aturar l’expansió de l’epidèmia. Per estrany i sorprenent que sembli, Martínez Anido i Gimeno varen començar a festejar les vailetes d’en Martinet al mateix temps. No obstant, el tinent no contragué matrimoni amb la Siseta, la qual, romangué per sempre més soltera. Tot i amb això, Martinez Anido mantingué una excel·lent relació amb la família. 

L’any 1921, la revista Emporion informava que Martínez Anido havia efectuat una breu visita a Torroella i aprofità l’ocasió per retrobar-se amb la família Massaguer. Pel que explica en Joan Pericot, en Martínez Anido, quan va veure la Siseta, que en aquell moment ja havia sobrepassat la cinquantena, va expressar una certa decepció pel que fa al seu aspecte físic. La Siseta, quan s’assabentà del comentari, tota molesta va replicar: “es veu que ell no s’ha vist com s’ha tornat”.

El resultat d’aquesta visita fou que el fill d’en Martinet, en Martí Massaguer Burch, obtingué el càrrec d’inspector de la via pública a Barcelona, circumstància que segons en Pla, li atorgà prestància i a Torroella “fou tingut per un personatge important i fou molt escoltat, saludat i benvist”. 

D’aquesta manera, el fill d’en Martinet s’allunyà de Torroella i dels profitosos negocis engegats per l’avi i el pare. Segons el seu testament, en Martí no tingué descendència i els seus béns, en el cas que manqués l’hereva, la seva esposa, els deixava als fills de la seva germana Caterina i d’en Francesc Gimeno. 

Finalment l’acreditada fonda i el servei de transport continuaren de la mà de la viuda d’en Martinet. Quan, l’any 1917, Paula Burch morí, n’agafà el relleu la seva filla Siseta. El registre de contribucions industrials fa pensar que la fonda hauria tancat portes l’any 1920. Joan Pericot explica que a l’edifici hi visqué la Siseta gairebé fins a la seva mort, passada la guerra civil, moment en què l’immoble entrà progressivament en un estat de decadència que ben poc recordaria els seus bons temps. La Siseta també seguiria vinculada a la companyia de transports de passatgers i mercaderies que, al llarg del primer terç del segle XX, canviaria en un parell d’ocasions de nom i també de socis. 

Per finalitzar i a tall d’anècdota, cal fer una breu referència a la vinculació existent entre la fonda Martinet i la Revista Emporion; al capdavall, la fonda fou testimoni del naixement d’aquesta publicació. Fou el dia 3 de febrer del 1915, que amb el títol D’aquell àpat…, la revista Emporion informava sobre el sopar amb xampany organitzat a la fonda Martinet per commemorar la fusió dels diaris El Montgrí i Montgrís.  Aquella unió donaria lloc a l’aparició d’una nova publicació que portaria el nom d’Emporión. A la celebració hi va assistir tot el personal de la redacció i també la junta de l’Ateneu Montgrí. Pel que sembla, la vetllada fou d’allò més distesa i tots brindaren per la prosperitat de la recent creada publicació. 

Arxius consultats i Hemeroteca:

• ACBE- Arxiu Comarcal del Baix Empordà
• AHG- Arxiu Històric de Girona
• AMTDM- Arxiu Municipal de Torroella de Montgrí
• Revista Emporion 20/11/1921 (158)

Bibliografia

• Pericot, J. (1983). El Pintor Gimeno i Torroella. Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, p. 1-11.
• Pla, J. (2004). Homenots tercera sèrie. Ediciones Destino.Vert, J. (1994). Els transports a Girona. Història dels tartaners i ordinaris i empreses de transports de viatgers de la província, vol. III. Museu del Montgrí i del Baix Ter. Ajuntament de Torroella de Montgrí, Diputació de Girona.