Cròniques de l’Estartit
Tinc una noticia. En Miquel ha ampliat el seu espai vital. Tant que li havien agradat les motos a la joventut. Doncs artorna a tenir moto. Ha comprat una cadira motoritzada. S`han acabat les aturades per omplir els pulmons camí de la tertúlia. Ara anem millor. Arriba a les xerrades amb la marxa d’un conill o una tortuga. No m’he tornat boig, són les dues velocitats de l’instrument. Ja han tingut lloc trobades tant a Can Pau, a tocar de La Llevantina, tot gaudint dels aires mariners, com a l’Alba assaborint la vida del poble que es passeja per la plaça de l`església. Feia temps que no anava tant lluny.
Dit això, us faig saber que a la primera trobada que tingué lloc a la terrassa de Can Pau, amb un sol de primavera que convidava a viure, sense un bri de vent, a aquell home li va semblar adient que calia explicar la creació del primer restaurant del poble. No em pregunteu quina era la seva motivació. Tant podria ésser la bossa de patates que va demanar juntament amb el vermut o el plat de sardines a la brasa que anava dirigit a la taula del costat. Us deixo… que comença.
Can Fèlix
Som al 1954, als inicis del turisme. A l’Estartit, com gaire bé pertot, els restaurants eren a les fondes i als hotels. Hi menjava la gent que hi feia estada i, alhora, aquell que passava per la localitat. A les ciutats hi havia pocs restaurants sense estada, però cap a l’Estartit. Un dels que va tenir més anomenada va ser Ca La Nieves de l`Escala. La gent hi anava a degustar el menú de molt bon peix. Un dels proveïdors era de l`Estartit. Eren els germans Pagès, de motiu en Lluna i en Nyota, que estaven renyits, no es deien res, però curiosament treballaven junts. Aquests germans a l’hivern i la primavera feien tenda a la Cala Ferriol. Fer tenda vol dir que, durant uns dies, una setmana, establien a la cala una tenda per dormir-hi, menjar-hi, etc. Hi havien anat en barca i es dedicaven a pescar intensament mentre durava la seva estada. Tot el que pescaven ho guardaven en diferents vivers –una nansa però sense boca-,i el cap de setmana ho anaven a vendre tot a Ca La Nieves de l`Escala. Aquest era el mitjà de vida, vinculat a la restauració, d`aquells dos pescadors de l`Estartit.
Al 1954 a l’Estartit hi havia tres establiments d’hostaleria, l`Hotel Miramar d’en Josep Trill -un antic xalet construït pel Sr. Boada de Barcelona-, l`Hotel Vila, al carrer Santa Anna, i la Fonda Montserrat al passeig. Aquests establiments la passaven una mica prima abans del turisme perquè, és clar, hi havia poca gent.
La Fonda Montserrat l’any 1954 estava regentada per en Quirze Parera -pare de la Consol del Montserrat i avi d`en Quim- vingut de Cassà de la Selva. Però aquest establiment, al llarg dels anys, ha estat regentat per diverses famílies. D’entre elles, per l’especial significat, destaca la família de la Maria del Garatge. Aquesta dona era vídua d’en Mateu Camós quan –després de la guerra civil- va gestionar l’establiment. El seu marit era el xofer dels autos de línia de l`Estartit a Girona, a qui el Comitè de l’Estartit l’any 1936 va obligar a conduir el vehicle que va portar Mn. Joan Valls al seu últim viatge. Diuen que era un auto petit, un taxi dels dos que hi havia a l’administració a Torroella. El matrimoni d’en Mateu i la Maria tenien dos fills, la Montserrat i en Joan. Ell no va pair mai aquell fet succeït a Mn. Valls. Eren amics amb el capellà, el qual quan fosquejava anava a passar la vetlla –fer la xerradeta- a casa d’en Mateu i la Maria. Ell va morir abans d’acabar la guerra civil. Diuen que va anar-se’n del disgust.
Fins a la guerra civil aquell establiment era regentat per la família Massaguer de cal Quitxo, i s`anomenava Fonda Massaguer. Acabada la guerra la família Massaguer va anar a trobar la família Marqués, propietaris de l`edifici, per demanar tornar a llogar la Fonda. La resposta va ser negativa. No perquè eren d’esquerres, i perquè els hi havien dit que aquella Fonda l’havia de dur la Maria del Garatge. Una dona vídua del poble, molt necessitada, amb dos fills petits. A Can Massaguer es varen quedar sense Fonda. La Maria del Garatge va agafar el negoci que, adequat, el varen obrir al públic. Li varen posar de nom el de la filla, Fonda Montserrat. Els fills de la Maria, la Montserrat i en Joan, juntament amb la mare a la cuina, varen tirar endavant aquell negoci. Però no els va anar com esperaven. La Maria del Garatge es va fer gran, els fills es varen emparellar, per finalment absentar-se d’aquell establiment.
Ara cal dir que la Montserrat es va casar amb en Marcel·lí Audivert, no el del llibre, sinó un nebot. Tenien una fleca al carrer Santa Anna. Era a can Nari. En Joan es va casar amb la Marcelina Pibernús. Ell no va tenir una feina concreta. Xofer de tant en tant…feia el que podia. No us sembla curiosa la coincidència de noms en les parelles respectives d’aquells dos germans?
Va venir el turisme i tot ho va capgirar. Va entrar en escena en Conrad Lloveres, l`avi, mestre d`obres. El seu fill també ho va ser. Sembla que aquell home tenia visió de futur, i ja a l’any 1954 va començar a mirar patis i cases enrunades de l’Estartit per edificar-hi. Concretament va comprar una casa aterrada entre Can Llos i la caseta d’en Félix Pibernús al passeig. Allà hi va construir una casa per llogar, que encara existeix, i en la qual hi va fer estada durant molts anys la família del Sr. Rómul Bosch de Barcelona. També aquell any de 1954, en Conrad va fer obres de millora a la casa d’en Fèlix Pibernús, que tocava amb la nova construcció.
En Fèlix i la seva muller, la Consol, juntament amb en Joan, el seu gendre, que ja havia portat el Montserrat, varen parlar de donar menjars. Fer una mica de restaurant en aquella casa que els havia millorat en Conrad. Va ser així com va néixer a l’Estartit, on no n`hi havia cap, el primer restaurant sense estadants. En Fèlix, possiblement orientat per en Conrad, va veure que com a Ca la Nieves no ho seria, però que si feia menjar de peix podria ser que la cosa rutllés. Així va ser. Podem dir que en Fèlix Pibernús va ser el primer impulsor d’un restaurant sense estadants l’Estartit. L’hi va anar molt bé. L’establiment el varen portar ell, la Consol, a la cuina amb la seva filla Marcel·lina, i en Joan, el marit d’aquesta, que ajudava a servir taules. Per la seva part, en Fèlix agafava el seu gos, i se n’anaven cada dia a pescar. Ells dos, amo i gos, no es separaven mai. El que agafaven era per cuinar al restaurant.
Txelin
En Fèlix era pescador, molt treballador, tot el dia ell i gos eren en mar. Aquell gos semblava disposar de qualitats humanes. Feia tot el que li manava en Fèlix. Ja podia ser una cosa inversemblant. Estaven molt compenetrats.
Heu de saber, perquè és important, que aquell gos va arribar en aquella casa després de casats en Fèlix i la Consol. Que quin nom tenia? Aquesta és la història. En Fèlix, quan festejava amb la Consol, la seva futura muller, tenia per costum anomenar-la Txelin. Afectuosament, és clar. Però sembla que aquesta dita no era del grat d’aquella dona.
Un cop casats, la Consol va demanar, millor dit, ordenar al seu marit Fèlix, que no s’hi dirigís mai més com a Txelin. En Fèlix, que era tot un personatge, obedient, va acatar aquella ordre. Va seguir la veta a la Consol. Però ell no hi volia renunciar en aquell mot. Barrinant hi va trobar la solució perfecta. Va portar a casa un gos i li va posar per nom Txelin. Ja teniu la raó per la qual va arribar aquell gos a la casa. En Fèlix, content, va conservar el mot. A partir d’aquell moment en Txelin ho seria el gos. No consta cap retret de la seva muller Consol amb motiu d`aquell canvi. La Consol havia deixat de ser la Txelin. La seva petició era complida. Una sortida d’aquelles que de forma enginyosa i imaginativa dona resposta a un afer. Qui sap si va salvar un matrimoni? Tots contents.
NOTA.- La família de la Maria del Garatge vivia a la plaça de l’església, just a sobre del garatge on es guardava l’autocar de línia. D’aquí li ve el nom. A la plaça hi havia també la rectoria al costat de l’església. Era molt curt el trajecte que cada vespre feia Mn. Joan Valls per anar a fer la xerradeta a casa de la família d’en Mateu Camós, la seva muller Maria i els fills Joan i Montserrat.
En Joan Camós i la Marcel·lina Pibernús no varen tenir descendència. La seva germana Montserrat casada amb en Marcel·lí Audivert –flequer- varen tenir un fill anomenat Josep Maria, mestre i bon amic, a qui agraeixo les seves lliçons a l’estiu. Formaven una gran família. Casa seva era Can Nari –Anar-hi?- del carrer Santa Anna.
Us pot semblar estrany, però és ben cert: -Joan Massaguer de Cal Quitxo ho ha deixat gravat a la Llongada- els germans Pagès –Lluna i Nyota- eren renyits a mort. Malgrat tot feien tenda, treballaven i dormien junts a la Farriol. Expliquen que un vegada, a la dita cala, un turista va interrogar un dels germans que tenia els peus a l’aigua de la Llongada, i li va respondre que ho preguntés al seu germà. El turista, estranyat, va replicar “….no li pot preguntar vostè? No, de cap manera, no ens parlem, va respondre-li.
